Princesa

Diu que m’imagino que ells senten alguna cosa quan no és així. Que no senten res. Que està claríssim. Que sempre m’enamoro però que ells no. L’escolto. Pacientment. Admiro com pinta de negre tot el que m’he esforçat en pintar de color rosa. Callo. M’enfado. Penso. Repasso totes les històries. Dic alguna cosa que no sento. No vull que es noti que em sento com una princesa inesperadament convertida en truja. Que sí que sí. Que ja ho sé que tot és una merda. Precisament per això. En aquests temps tan civilitzats, nets i moderns en què l’únic condó que no falta mai és el del cor, jo m’enamoro. Cada vegada. I, per mi, el que senten ells –com el que sento jo- és una incertesa molt més humana, dolça i animal que no pas la certesa estèril del no-res.

Que l’aire m’eixugui les llàgrimes però que res no m’eixugui el cor. Seré una pringada però seguiré estimant cada vegada. Si em ve de gust. Encara que res no sigui fantàstic. Encara que res no acabi de ser del tot. Encara que m’equivoqui del tot. Encara que la realitat tingui uns límits i jo me’ls salti. Encara que sempre acabi arrossegant-me entremig de ficcions efímeres que em consolen i que em desconsolen segons el dia. Encara que només serveixi per donar conversa als que s’autoproclamen feliços perquè paguen hipoteques o perquè no les paguen. 

Que trontolli tot cada vegada. Que la mort ja serà prou quieta. L’amor arribarà? Jo dic que arriba cada dia tantes vegades que et faria morir de ràbia. Tot es barreja i tot es barrejarà. Amb força. Amb temeritat. Sense por. Sense mirar. Que hauré plorat més? Qui ho pot saber… Si tot va bé, em faré vella. Com tothom. Perquè això no té res d’especial. I la vida és evident que ens somriu encara que no ens acabem de sentir mai prou satisfets. I no hi ha mil vaixells. Només n’hi ha un. O dos o tres o quatre. I hi som tots junts (o gairebé) encara que ens menyspreem per això d’aquí o per allò d’allà. I sort de les ficcions. I sort de les incerteses. I sort de tot. Que la vida és ben real. I això, sigui el que sigui, és l’única cosa que ens sobreviurà. Perquè, com ha passat sempre, ni sí ni no. En realitat, no se sap mai.

 

[@more@]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Princesa

  1. remoreig ha dit:

    Més val ser ingènua i pringada però tenir màgia…si no quina gràcia té?

  2. astrid ha dit:

    Creus que ets molt generosa i molt altruista… però només tens un vici. Treu-te aquest mort de sobre, dona!

  3. La reusenca ha dit:

    Fer-se vella no és especial?

  4. Indi JAU. ha dit:

    Hola! soc en Jaume, i he llegit el teu bloc, potser avui en un mal dia… :p però tot s’arreclarà! si senyor! digues amb mi: soc feliç com un jínjol assoleiat! yupi!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s