Un dia qualsevol agafes el metro i et trobes que se t’ha acabat la targeta. Una cua immensa s’acumula davant de l’única màquina que ven tiquets. N’hi ha quatre més però no funcionen. Davant del senyor que també ven bitllets, i que respon dubtes i consultes diverses sobre la ciutat-paradís-per-als-turistes- on tu vius i treballes, també hi ha cua. Cinc homes i un gos, tots sis amb cara de gos de lluita cocaïnòman, vigilen que ningú no passi sense pagar.
Els mires i penses que no tens valor. No tens valor de demanar-los que t’obrin la porta. No n’estàs segura però potser te la podrien obrir si els expliquessis que fa tretze minuts has pagat l’autobús amb què has arribat fins aquí. L’autobús brut, calent i ple de baf on has anat dreta mentre et distreies, gairebé per força, tractant de deduir si la pudor no identificada que senties era d’origen animal, vegetal o mineral. Merda. No et veus capaç de cridar l’atenció dels guàrdies ni del senyor que ven tiquets amb l’objectiu que voldries.
Et mires el paperot arrugat que duies a la butxaca i que sembla que hagi sortit d’una botiga de queviures de tota la vida però que és el tiquet que t’han donat a l’autobús. Es veu vell i descolorit. Amb això potser hauries pogut passar. Però no has tingut valor i ara t’esperes. I et desesperes. Mentida. Et cagues en tot. Però no dius res. T’esperes, compres una targeta T10 i tornes a fer cua a l’altra cua. Passada una estona, pagues i passes sense mirar cap dels sis vigilants i, un cop a l’andana, t’adones que el comptador que marca el temps d’espera és, en realitat, un comptador de pensaments libidinosos, per exemple, de senyors amb bigoti que llegeixen l’ADN i que pensen amb en Jordi Hereu vestit de pollastre a l’ast.
Quin mareig. Hi ha massa gent. Repeteixes el mantra ‘maimé sen saté dew’ mentre observes que molta gent s’apropa temeràriament a la via. Tu no perquè no ets una histèrica. Ni una paranoica. I per això només esperes el metro tranquil·lament. Tot i que penses que és impossible que tota aquesta gentada càpiga a cap metro. Per gros que sigui. Un sorollet i una mica de vent. Arriba el metro. Per fi. Però va pleníssim. És impossible. No baixa ningú i et sorprèn veure que moltes persones pugen de totes maneres. Seran bèsties… És més que impossible. És impossible i insalubre. Esperes el metro següent. Com si no et vingués d’aquí.
Aquest cop el temps no sembla tan relatiu com abans i arriba un altre metro després de quatre minuts sense trampa. Però també va ple. Ple de gent i de diaris gratuïts. Com abans. Però aquesta vegada tu sí que puges. I veus com d’altres que no pugen et miren pensant que no pot ser el que estan veient. Un cop dins descobreixes que tot és possible i fastigós. Perquè tens claustrofòbia. Perquè odies notar tanta gent a prop. Perquè sempre hi ha algú que empeny. Perquè a vegades algú et trepitja. Perquè odies ser tan a prop de tanta gent. Perquè, si no et falla la memòria, no estàs complint cap tipus de condemna encara que, si no fos perquè has pagat, ho semblaria. I, de sobte, trucaries en Josep Cuní. A qui, si no?
[@more@]
Volar de nit és perillós 