No menjaré cap panellet

Un cadàver amb quatre cabells, ulls foscos i roba de tardor ha pujat al metro. S’ha quedat dret. L’he observat. Ningú no li ha cedit el seient. Cap espurna de vida adolorida no sortia dels seus ulls. No feia cara de malalt. Ni era una persona gran. Era només un cadàver estàndard i inexpressiu que, per algun motiu, anava a algun lloc sense pena ni glòria. Com una mort propera, tranquil·la i prima, austera i esquelètica. Un dos tres. Quatre cinc sis set. Un seient ha quedat buit. Nou deu onze. Dotze tretze. El cadàver s’ha assegut davant meu sense donar-me cap importància.

Catorze quinze. He vist de prop els ulls de la mort vestida de tardor. Amb quatre cabells secs i uns ulls eixuts i cansats d’esperar. Tots els ossos. Cap esperança. I la pell prima i desinflada. Un esquelet moderadament digne. Sense disfressa. Ni carn, ni greix, ni sang, ni aigua. I he pensat un parell de coses. Setze disset. Potser tres. Divuit. Potser quatre. I la mort s’ha aixecat i m’ha dit que fes el favor de parar de mirar-la. Que ella només tenia ossos però que jo tenia uns kilets de més que em sobraven. I que em preocupés de la meva vida. Que de la seva mort ja se’n preocupava prou ella.

 

[@more@]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s