Lolita go home

Jane Birkin surt a l’escenari. Sembla un cavallot. Saluda, diu quatre paraules amables i comença a cantar. No duu cap joia i va vestida amb el mateix look que jo duia quan vaig anar a la selva de Puerto Maldonado al Perú. Canta la cançó Di Doo Dah i la balla relaxadament amb pinta de professora de ioga. Acaba la cançó i somriu. És molt femenina. Té un somriure enorme de nena petita que sap que quan riu ho té tot guanyat i té trenta-un anys més que jo.

Jane Birkin s’assenta a l’extrem de l’escenari i es deixa caure cap a baix. Dedica mirades i somriures mentre canta a les primeres files de platea. Segueix caminant pel mig del passadís i surt. On haurà anat? Al lavabo? La música segueix sonant com si res. Passa un minut molt llarg i Jane Birkin apareix al pis de dalt i continua cantant i somrient. S’aboca perillosament a l’ampit del balcó i saluda divertida la gent del balcó de l’altra banda. Torna a marxar. Un altre minut de misteri i apareix de nou a platea i un senyor tens sembla que la convida a tornar a l’escenari. Pateixo. No està clar què passa. Un espontani li fa un petó. I un altre. Sembla una nena petita que no vol anar a escola. Al final puja a l’escenari i canta la Ballade de Johny Jane com si fos al Moulin Rouge. És una meravella.

Jane Birkin ha tingut moments deliciosos però ha fet una actuació molt llarga. Pel meu gust, les cançons de l’època amb el Serge Gainsbourg han arribat amb comptagotes i se n’ha deixat una pila. En canvi, ha estat generosa amb les referències que ha anat fent d’ell, amb algunes cançons avorrides i insulses, i amb un bon grapat de monòlegs que no he acabat d’entendre perquè no sé prou francès ni prou anglès. Llàstima. Uns quants gags amb regust hippy i clown i una mica de denúncia social han acompanyat aquesta dona de seixanta-un anys tan dolça com ambigua que no sé si és de Veuve Cliquot o de Rondel, a part dels músics que eren discrets, polivalents i guapíssims. Ha estat sensual el combat vocal amb el tècnic de so que ha tret un micròfon i ha cantat amb ella sense moure’s de la taula de so. L’espectacle ha estat generós però m’he quedat amb ganes de més cançons memorables com aquesta. El proper any eròtic tindré 92 anys.

 

[@more@]

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s