Irma la dolça

 

Han pujat al metro. Ell duia una americana i uns pantalons blau marí que no li quedaven bé, com si fos la roba d’una altra persona o com si res no fos ben bé de la seva talla. Ella duia el cabell recollit enrera en un monyo de ballarina amb una flor blanca immensa al capdamunt i una diadema de vellut de color beige que semblava que no era exactament al lloc on havia de ser, com si un cop d’aire li hagués mogut. Se li veia la pell fina i les faccions boniques. Anava maquillada, una mica exagerada, els ulls ben blaus, els pòmuls ben rosats i els llavis del color de les cireres àcides. Un abric força llarg de pell, també de color beige i que semblava molt suau, només deixava entreveure, per la part de baix, un pam d’una mena de vestit de nit vell amb puntetes de color violeta i unes sabates de taló força alt, com de vedette, folrades de roba color fúcsia amb perletes minúscules de plàstic. Amb certa debilitat s’agafava a la barra del metro i ensenyava un anell lleig amb una pedra vermella immensa i dos cors platejats.

Ella era bonica, ell era molt lleig i tots dos tenien setanta anys molt llargs. O més. Parlaven de coses de menjar, d’amics, de festes i de coneguts. Ell es feia l’home útil i servicial, i ella la dona feble, bondadosa i desvalguda. Ell era brusc en els seus moviments i ella movia les mans a poc a poc com si acariciés l’aire. I parlaven de la mateixa manera, ell a cops i ella a carícies. S’han assegut al meu costat, tot el vagó els mirava. Jo només els sentia i, de sobte, ella ha embogit d’alegria i ha començat a repetir: La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! Les mirades de tot el vagó s’han tornat encara més insistents i m’he girat per veure què passava. Tenia a les mans dues figuretes dels dos gossets de la pel·lícula de Walt Disney i estava absolutament fascinada i no es cansava de repetir La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! Ohhhhhhhhhh la dama i el vagabund! i jugava amb les figuretes com si es fessin un petonet i tot el vagó somreia o reia o se’n fotia.

Es veu que ell havia comprat les figuretes als Encants i no sabia si ja les tenia. Ho havia de mirar. A on? Potser a casa seva. Potser tenia una d’aquelles cases estranyes plenes de figuretes estranyes. O potser estava especialitzat en figuretes de personatges de pel·lícules de Walt Disney. O de gossos. O d’animals en general. Han passat uns minuts i ella li ha fet una pregunta que ell ha contestat amb una paraula: Dimecres. Els dimecres, ha afegit ell, són els dies que la dona em dóna festa i són els dies que ens veurem. On devien anar? Eren la dama i el vagabund. Qui sóc jo per dir si eren tendres o rancis? En negocis menys clars he participat.

 

Fantasies professionals

Quan era molt petita volia ser infermera per poder anar a treballar disfressada d’infermera o bé perruquera per poder ser molt moderna i saber tots els secrets que encara ara crec que només saben les perruqueres. A part d’aquestes dues grans vocacions que malauradament només vaig tenir dels tres als sis anys, durant un any o dos vaig voler ser astròloga (pel programa Tres i l’astròleg) o meteoròloga (per l’Alfred Rodríguez Picó) i dedicar-me a posar núvols, sols i tempestes a les vides de les persones, el problema va ser que mai no vaig saber decidir-me entre una cosa o l’altra i al final no vaig fer res.

Des d’aleshores fins avui, mai més no he volgut ser res a part de novel·lista o prostituta, que són dues professions que crec que es poden complementar molt bé. La realitat, però, em diu que sóc una oficinista digne i resignada, una cosa molt avorrida, però com que d’imaginació no me’n falta –i de temps lliure tampoc- sovint tinc fantasies sobre el que podria ser el meu futur professional.

Podria ser recomanadora de llibres o dedicar-me a fer maridatges de llibres i hotels. Viatjaria a càrrec d’editorials prestigioses especialitzades en edicions de luxe que promocionarien els seus llibres relacionant-los amb hotels luxosos de tots els racons bonics del món que jo escolliria amb molt de gust. També podria ser escoltadora de monòlegs insuportables o salvadora d’adolescents que fumen porros al tren, al metro, al ferrocarril o a l’autobús i, si no fos perquè perdria la línia, també podria ser crítica de biquinis de bar, de donuts de pastisseria o de vins amb gasosa.

Si volgués fer-me d’or podria ser etzibadora de comentaris desafortunats versió malefici i versió ficada de pota, respectivament, però com a acariciadora de gossos pollosos que no vol ningú no seria capaç de guanyar ni un ral. Dins del grup d’habilitats innates que podria potenciar, potser podria arribar a ser saludadora d’homes que duen uniforme o travessadora de carrers amb semàfors en vermell però són activitats que, a banda de ser potencialment perilloses, no semblen gaire útils. Després de pensar-ho molt, crec que la meva gran vocació podria ser fer d’observadora o d’adjectivadora, l’activitat que més persones a la vida m’han dit que faig bé. Llàstima que tampoc no sembla gaire útil. Clar que tampoc no és gaire útil la feina que faig.

Ja està! La feina que realment m’agradaria fer seria: avaluadora de feines útils. Em dedicaria a premiar totes aquelles professions que em semblen útils. De moment, el primer premi se l’enduria un bar de Poblenou on fan els millors entrepans que he vist mai, però això ja seria una altra història.

 

Per què sóc una mala lectora

Perquè sóc mandrosa. Perquè si no m’interessa, ho deixo. Perquè puc començar un llibre i no acabar-lo. Perquè tinc més d’un llibre començat sempre. Perquè hi ha dies que no llegeixo. Perquè hi ha personatges que no m’agraden. Perquè si no m’agrada, ho deixo estar. Perquè si m’agrada vaig a poc a poc. Perquè espero una trucada. Perquè sóc incapaç de llegir al metro. Perquè no tinc terrassa a casa. Perquè al llit m’adormo. Perquè al sofà engego la tele. Perquè estic cansada. Perquè tinc massa llibres. Perquè a vegades llegeixo llibres de cuina, còmics, llibres de sexe, d’astrologia i llibres sobre vins. Perquè les llibreries em semblen llocs molt erotitzants. Perquè me’n vaig de copes. Perquè quedo per sopar. Perquè dormo. Perquè escric. Perquè passo l’aspiradora. Perquè faig la migdiada. Perquè sóc addicte a comprar llibres. Perquè a la biblioteca em desconcentro. Perquè els llibres són difícils. Perquè si hi ha molts personatges em perdo. Perquè si el llibre és gruixut em fa mandra. Perquè faig tastets de llibres i després els abandono. I per res més.