A vegades, no es troba el final

Amb l’adolescència per superar i la trentena al DNI, acabo de saber que Kitsch han tret un disc nou. És una gran notícia. Estic impacient per comprar-lo.

Vaig descobrir els Kitsch a Ripoll una festa major de fa molts anys, quan es feien concerts al Pavelló, tenia quinze anys i no era la protagonista de cap cançó d’amor. Tres dies abans del concert, una de les meves millors amigues em va passar les lletres fotocopiades d’un disc d’ells. Aquelles lletres van ser tota una sorpresa, em van seduir i inquietar com poques coses a la vida.

Va arribar el dia del concert i recordo ser a primera fila i veure uns nois més grans que jo vestits de negre que van embogir amb la seva versió de la cançó Autosuficiencia. Després d’aquest concert -que crec que va acabar a hòsties-, vaig comprar-me el disc del concert a Zeleste i vaig enganxar-me a Kitsch per sempre.

Vaig veure’ls a Vic, a Girona i a Barcelona. Com a fan vaig fer el que vaig poder: trucar-los per telèfon, riure i penjar (una vegada), aïllar-me del món escoltant les seves cançons (incomptables vegades), guanyar una samarreta seva (tres vegades gràcies a TV3 i a ma mare que pagava el telèfon de casa), discutir amb amics o coneguts sobre ells (infinites vegades), fotografiar-los (una vegada), saludar-los efusivament (una vegada a traïció, demano disculpes), pidolar amb èxit un pòster (una vegada), escriure una carta d’amor (una vegada, no demano disculpes), fer-los una entrevista (una vegada, demano disculpes també).

Be, suposo que això últim va ser ‘gràcies’ a un malentès. Es devien pensar que quedaven perquè els fessin una entrevista seriosa i es van trobar amb tres bledes que els feien preguntes xorres. Com a bleda major, recordo que estava talladíssima i molt nerviosa i només vaig ser capaç de fer una pregunta tremolosa sobre la cançó Art de trair…

Han passat un munt d’anys i hi ha temporades que les seves cançons m’acompanyen sovint. No és casualitat que el nom d’aquest bloc sigui la meitat de la cançó Nocturn.

I bé, la vida no és cap cercle tot i que hi ha dies que sembla que se’n tanca un. Més aviat la vida sembla una espiral. Acabo de saber que Kitsch han tret un disc nou. És una gran notícia. Estic impacient per comprar-lo. Amb l’adolescència per superar i la trentena al DNI, les cançons de Kitsch no caduquen.

Peregrinació

Tinc un gat que mossega i un dia va mossegar el cable del portàtil, cosa que no em va semblar especialment greu. Em sembla greu, per exemple, que se t’estripin les mitges, que se t’escapi un pet en un moment inoportú o que t’enganxin robant galetes al supermercat de sota de casa, de manera que vaig decidir fer una cura de lectura uns dies i, enlloc d’escriure, dedicar-me a llegir una mica.

L’endemà o l’altre vaig pensar d’entrar al Corte Inglés i comprar el cable, no fos cas que perdés el ritme d’escriure i aquestes coses. Vaig entrar al Corte Inglés i en vaig marxar tan bon punt un dependent-Zaplana-engominat em van demanar 100 euros pel cable. Tot seguit, me’n vaig anar cap al gremi dels venedors d’ordinadors i coses que s’hi assemblen i, un cop allà, vaig entrar, a l’atzar, en una de les infinites botigues plenes d’homes pàl·lids i nerviosos que parlen de drivers, de targetes gràfiques i de ventiladors i vaig esperar el meu torn.

Si hi ha cua és que deu ser un bon lloc, vaig pensar. Amb timidesa i respecte, vaig escoltar els rotllos de cadascun dels clients que anaven davant meu. Va arribar el meu torn i em vaig sentir gilipolles intentant respondre les preguntes més estranyes que m’han fet mai a la vida. Les típiques preguntes que tens por que et facin el primer cop que vas a comprar tampons o condons. Jo que sé. Preguntes rares sobre electricitat i coses que no entenc. Em van atemorir, em van explicar coses terribles, vaig estar a punt d’agafar aquell home pel coll i assassinar-lo però al final li vaig comprar un cable per 60 euros.

A l’autobús vaig pensar que l’home rar encara havia estat prou amable de dir-me que si a casa veia que el cable no anava bé, que em tornava els diners. Vaig mirar el tiquet, a veure si apareixia el nom del venedor. I sí. Miguel Pringada. Ai mare, això em va fer molt mala espina. Era possible que aquell bon home es digués així? Vaig desconfiar. La pringada era jo, era evident. Quan vaig arribar a casa i vaig provar d’engegar l’ordinador, no va funcionar.

L’endemà vaig anar a recuperar els meus 60 euros. Amb dignitat. Vaig intentar no pensar en l’efecte pringada i lacònicament vaig dir ‘Vinc a tornar això’. Aleshores em vaig adonar que m’atenia un noi que no era en Miguel Pringada tot i que molt probablement fos en Ramon Pringada o en Jaime Pringada. Em vaig relaxar quan em va dir que en un parell de dies tindria el cable que jo necessitava (?) i com que m’havia relaxat, vaig marxar cap a casa relaxada i contenta.

Dos dies més tard vaig tornar a la botiga dels horrors i un tercer home em va dir que no havien arribat els cables però que no calia que tornés a fer el viatge per no res i em va donar una targeta amb el número de la botiga perquè hi truqués. Van passar dos dies. No vaig trucar. Van passar tres dies. No vaig trucar. Van passar quatre dies. Vaig anar-hi. Sorpresa. El cable havia arribat. I valia 70 euros. L’efecte pringada em va fer dir: Però si és el mateix cable que no em va funcionar! I vaig passar de comprar-lo. El noi, que segur que si li hagués comprat el cable, s’hauria dit ‘Pepe Desconfiada’, em va dir que portés l’ordinador per provar si funcionava o no, i li vaig dir que sí.

Me’n vaig anar cap a casa, vaig agafar el portàtil i vaig tornar cap allà però vaig entrar a una altra botiga on un noi moníssim em va vendre un altre cable per 30 euros que va funcionar la mar de bé. Conclusió: No m’agrada comprar.