Plaça Monstruosa

He agafat el metro a Fontana. Al vagó se sentia molt soroll i entre la disbauxa una veu femenina recitava pels altaveus una cantarella com de ionqui foteta: “Parais de pelearos o tenemos que avisar a seguridad?”. Després d’unes quantes repeticions i de tot el vagó mirant cap a un punt on s’amuntegaven cossos i banderes d’Espanya, hem arrancat i ja m’he posat nerviosa.

A la següent parada han pujat uns histèrics cridant i cantant i increpant el vagó: “Lo celebramos o no? Lo celebramos, o no? Viva España. Es-pa-ña, Es-pa-ña”. A la següent parada han pujat més banderes, més cossos i més instruments musicals de tortura. Era horrible. Crec que tothom somreia menys jo. M’he imaginat que em dirien alguna cosa, que m’obligarien a dir “Viva España” o algo així. En aquest punt he començat a tenir por.

Després de massa minuts horribles sentint càntics, crits i sorolls, he arribat a la meva parada: Plaça Espanya –quina putada- i m’he mort quan he vist que tota aquella púrria sortia amb mi, o jo amb ells. Els he deixat passar però darrera en venien de pitjors. Uns policies no m’han deixat escapar per la sortida que millor m’anava i he anat a parar a la sortida mes llunyana de casa meva i amb tota aquella gentada. Merda. A quin país visc? Resultarà que estic vivint una realitat paral·lela?

Per arribar a casa havia de travessar tot aquell inacabable abocador d’ànimes eufòriques espanyoles. La visió de tantes banderes d’Espanya m’ha fet molta impressió, he sentit odi i fàstic, ràbia i molta por. La plaça era plena a vessar. La gent s’ha enfilat fins dalt de tot de l’estàtua que hi ha al mig de la plaça i he desitjat que caiguessin tots i que es fessin molt de mal. He odiat íntimament i infinitament totes les persones que eren allà.

L’amor i l’odi poden ser sentiments molt intensos. Fins que no he arribat a casa i he saludat els meus gats –que afortunadament no són seguidors de la selecció espanyola- no he estat tranquil·la. Si baixo el volum de l’òpera de Tristany i Isolda encara sento cotxes pitant, himnes i el plasta d’Eurovisió. Si us plau, que algú em desperti d’aquest malson.

 

Crisi biològica IV

Em deixes tirada enmig d’un bar ple de fum i de gent que parla en anglès. El meu gintonic i jo ens fem companyia i fingim la dignitat que no tenim. Tres fantasmes oloren la meva situació i em donen conversa. Llenço els daus a l’aire i et veig. Vinc cap a tu. Et dic no sé què. Em contestes no sé què. I trobo que ets molt pesat.

M’avorreixes. La força suprema que no puc saber si existeix s’ha afartat de les meves queixes i t’ha fet aparèixer. Ets l’home avorrit que no m’agrada i no et canses de proposar tot allò que tantes vegades he desitjat que em proposessin. Però no m’agrades gens. M’avorreixes. M’avorreixes. M’avorreixes. Pensava que volia un marit però és que ets massa avorrit. M’avorreixes. M’avorreixes. M’avorreixes.

I passen els dies i jo vull un altre amant. Per destrossar-lo. Perquè em destrossi. Per pujar dalt d’una muntanya i caure després. Per acabar plena de morats. Per desitjar morir-me. Per desitjar viure amb tu tota la vida. Per desitjar tenir un fill que es digui com tu. Encara que no sigui teu.

 

Crisi biològica III

No sempre he d’anar a sac, també puc anar a poc a poc. Em faré respectar, que diuen. Aniré a poc a poc. M’imaginaré que no sóc jo. La propera vegada tot serà diferent. La propera vegada ho faré bé. Et veig. Una fiblada em fa dubtar de tot. Les ganes d’anar amb tu em pugen al cap. No parlo. Penso. He d’actuar amb dignitat. Res de suplicar. Res de llençar-me a sobre teu. Res de proposar-te res. Respiro a poc a poc. Em freno. He d’actuar com ho faria la meva àvia.

T’apropes. Em saludes. Tens els ulls humits. Em tornen boja els teus ulls humits. Em tornen boja els teus ulls i el teu cos, i la meva dignitat encara es manté amb la roba posada. Conversa estàndard. Conversa de tieta. Com estàs? Una brometa innocent. Un somriure. Un somriure una mica exagerat. Una pressa. Magnetisme? T’aguanto la mirada i penso obscenitats. M’hi llenço. M’hi llenço. M’hi llenço. No. Llença-t’hi tu. Si tu comences, jo continuo. I afanya’t, tinc pressa i vull continuar. Necessito continuar.

Silenci. Has marxat. Però com?! Tranquil·litat. Tranquil·litat. Avorriment… Una oportunitat perduda, penso. Penso de pressa, reso. I ens tornem a trobar. Ho sabia, ho sabia, ho sabia. Conversa buida. Urgència. Ulls humits. Mirada que crida sexe. Somriure exagerat. M’acostaria més. T’acostes. Tinc una mica de por. Surt la puta que porto dins. Comença el joc. T’estimo (en aquest punt sempre em confonc). Som unes bèsties. No vull més paraules.

 

Crisi biològica II

Les parelletes amb nens em fan venir ganes de plorar i el sol em fa mal als ulls. Plorar és de covards però és que aquesta partida ja l’he perdut mil vegades. Així és com em sento però què ha passat realment?

La cosina de la Sara Ferguson s’ha llençat al coll de l’home que començava a interessar-me. Un vell conegut, un home fàcil, la típica assignatura pendent. La cosina de la Sara Ferguson, que és més alta i més prima que jo, s’ha vestit per a l’ocasió. La cosina de la Sara Ferguson ha fet les coses típiques que funcionen. Mentrestant, un parell d’ocellots no s’han separat del meu costat. Un de gros que fa temps que em mira amb desig, que em vol fer fills i que s’humilia per mi cada tres minuts, i un de petit que quan beu em diu obscenitats i se m’apropa massa. L’ocell petit intentava tocar-me i l’ocell gros bavejava esperançat mentre pronosticava que la cosina de la Sara Ferguson i el meu home acabarien junts la nit. Arribats a aquest punt, m’he retirat.

Que folli el meu home amb la cosina de la Sara Ferguson, que l’ocell petit toqui els pits a totes les noies de la discoteca i que l’ocell gros se’n vagi a la merda. A mi no em tindran, cap d’aquests. Per gilipolles.

 

Crisi biològica I

No sé volar i per això només ho faig de nit. Aquesta és la història d’una dona que viu de fantasies i d’amants que tenen dones, nòvies i neures. Perquè sóc fàcil però impossible i la meva vida és un entreteniment si te l’explico però una puta merda si l’has de viure tu. Sóc la de la nit de borratxera, la de la dutxa, la del bar, la del carreró, la de l’escala, la veïna, la del bar, la del lavabo, la de la discoteca, l’amiga que t’enganya. Sóc qualsevol. Sóc universal. I tranquil, sóc discreta i no parlaré de tu.

Arriba un dia que em plantejo que potser això serà sempre així. L’amor no em surt i només em queden cinc anys de vida. I si demanés diners? Faria el mateix. Donaria el millor de mi mateixa, que és tot el que tinc. Perquè penso que t’estimo i no et demano res. No cal ni que em paguis un cafè. Després ploro però no faig soroll i, amb sort, potser ja no hi ets. I no, no em ve de gust casar-me amb un home que no m’agradi.

Aquesta nit no m’espera res de nou. Demà em vull llevar a una hora decent. Com quan pensava que estava enamorada. Ho estava? Vull anar a llegir sota d’un arbre. Vull fer-te un petó al coll i saber que m’estimes. Que sóc part de la teva vida. Que t’agrado. Que no em desprecies. Que no em deixaràs. Que sóc digne. 

 

És quan plou que t’estimo

Amb l’esperança de veure la pluja sense mullar-me pujo a l’autobús quan tot just cauen quatre gotes. A mida que pujo pel Passeig de Gràcia veig gent que corre, gent que es para sota els balcons, gent que camina sota la pluja, els que ho mirem des de l’autobús i els altres. M’entretinc mirant els edificis, les finestres, el cel, les gotes d’aigua contra els vidres i la pluja que cau com un llençol primet que es mou amb el vent.

Baixo de l’autobús i la pluja sembla que ha parat. El carrer és moll i esquivo els bassals com puc. És divertit. Camino una mica i torna a caure alguna gota. Pluja fineta que m’acarona com petonets tímids que no fan soroll. Segueixo caminant i vigilo de no relliscar. No vull caure, ja tinc una cicatriu a la cama i no en vull una altra. Pel carrer hi ha qui ja obre el paraigües. Me’ls miro i també em miro els que es mullen com jo. I els que apareixen, per sorpresa, encara més molls, com si vinguessin d’un altre núvol o fes més estona que aguanten el xàfec dolç.

Passo bassals i carrers, i les gotetes de pluja es van fent grosses. La pluja ja no és tímida. És descarada, fa soroll, em mulla i es descontrola. Segueixo caminant fins que ja no puc més. Plou molt. Corro una mica i m’amago sota d’un balcó que sobresurt. La pluja que abans era com una carícia s’ha convertit en una mossegada enèrgica que espetega contra el terra i que ho omple tot amb fúria. Passa tot això i el dia és clar. M’agrada. M’ho miro tot il·lusionada com quan era petita.

Sóc a la plaça del Diamant i no estic sola. Comparteixo l’aixopluc improvisat amb quatre desconeguts. N’hi ha un que, absent dels altres, canta fluixet una cançó que no conec. Passa de pressa una noia jove amb un bebè molt petit que dorm ben protegit de la pluja dins d’un cotxet. Una mirada desconeguda m’enxampa somrient amb cara de bleda mirant la criatureta. Què passa? Em vull reproduir, és natural. Em giro –indignada- cap a l’altra banda i em sorprèn una altra mirada que se’m fica a dins suaument. M’espanto i m’aparto. I si és ell? Aquell que suposadament farà que ho entengui tot? El que no fugirà, el que no faré fugir, de qui no fugiré?

Torno a mirar la plaça endolcida de pluja i sento un cop a l’estómac, un atac de realitat. Un ocellot decrèpit, un ocell malalt, un moribund, beu amb fruïció l’aigua barrejada bruta del carrer i neta de la pluja. Amb ganes, amb passió, com si volgués viure més temps del que li toca, com si tingués una esperança o un impuls intens o una set terrible que no controla. La pobra bèstia beu i jo me la miro. Conec la seva misèria. Ja no me’n recordava. És la meva sota uns ulls freds que em congelen sense ni mirar-me just abans de tornar sola cap a casa, una altra vegada, sense cap esperança. 

 

Supermercat

Surto de casa pensant les coses que he d’anar a comprar. A vegades em faig una llista. Vaig caminant al supermercat de sempre i em distrec pensant que hauria pogut anar al mercat. Entro i agafo un cabàs de plàstic, saludo la noia de la caixa i el vigilant, i entro cap a dins. Si estic d’antojo i no hi ha cua a la xarcuteria, compro una mica de pernil dolç i de formatge per fer biquinis. Continuo cap a les verdures, compro algun tomàquet, un enciam llarg, olives negres d’Aragó, formatge de Burgos, tonyina i algun iogurt.

Potser agafo una bossa de salmó fumat i unes gules. O unes galetes amb xocolata. Compro macarrons amb ratlletes i ous després de tres minuts de decidir quins. I llet i una mica de paté i m’adono que la meva dieta no és gaire saludable. Compro uns espinacs congelats i me’n vaig cap a la fruita. M’atabalen les pomes, no m’agraden les pomes. Són una fruita avorrida i grossa. Prefereixo les prunes, les mandarines, els nespres, el meló, la pinya, el raïm, els plàtans i les cireres. Ja són bons els préssecs?

També m’agrada agafar julivert. És l’única cosa que no val diners? Algun dia agafo xampinyons, tot i que els estic avorrint, i potser una albergínia o un carbassó. Molt de tant en tant compro alls, cebes i alguna patata. Potser una taronja, un alvocat i un tomàquet per fer l’amanida que més m’agrada. A vegades també agafo xocolata, en barra, en petit suise, en copa, en mouse o en gelat. I, al final, paper de wàter i aigua, dos productes bàsics per a la supervivència.

Al supermercat sovint hi veig un senyor que em saluda. No sé perquè ho fa però jo també el saludo a ell. Segons el dia sembla un vagabund, té cara de mariner, de valencià i d’haver viscut a la Barceloneta. Per tot això m’agrada. I arriba l’hora de fer cua. Aquella espera amb el cabàs ple, aquella observació indiscreta del que han comprat els altres. Les converses de les caixeres que se superposen al silenci dels que comprem. Algun nen petit que juga, plora o reclama alguna cosa i alguna senyora gran que no veu bé les monedes. Passa una estona i arriba la meva hora. Les bosses de plàstic que costen d’obrir. Algú que ha deixat un carro pel mig. Busco la targeta de crèdit, pago, acabo d’omplir les bosses i dic Adéu. Marxo cap a casa i penso que sempre compro massa i que sempre m’oblido d’alguna cosa.