És quan plou que t’estimo

Amb l’esperança de veure la pluja sense mullar-me pujo a l’autobús quan tot just cauen quatre gotes. A mida que pujo pel Passeig de Gràcia veig gent que corre, gent que es para sota els balcons, gent que camina sota la pluja, els que ho mirem des de l’autobús i els altres. M’entretinc mirant els edificis, les finestres, el cel, les gotes d’aigua contra els vidres i la pluja que cau com un llençol primet que es mou amb el vent.

Baixo de l’autobús i la pluja sembla que ha parat. El carrer és moll i esquivo els bassals com puc. És divertit. Camino una mica i torna a caure alguna gota. Pluja fineta que m’acarona com petonets tímids que no fan soroll. Segueixo caminant i vigilo de no relliscar. No vull caure, ja tinc una cicatriu a la cama i no en vull una altra. Pel carrer hi ha qui ja obre el paraigües. Me’ls miro i també em miro els que es mullen com jo. I els que apareixen, per sorpresa, encara més molls, com si vinguessin d’un altre núvol o fes més estona que aguanten el xàfec dolç.

Passo bassals i carrers, i les gotetes de pluja es van fent grosses. La pluja ja no és tímida. És descarada, fa soroll, em mulla i es descontrola. Segueixo caminant fins que ja no puc més. Plou molt. Corro una mica i m’amago sota d’un balcó que sobresurt. La pluja que abans era com una carícia s’ha convertit en una mossegada enèrgica que espetega contra el terra i que ho omple tot amb fúria. Passa tot això i el dia és clar. M’agrada. M’ho miro tot il·lusionada com quan era petita.

Sóc a la plaça del Diamant i no estic sola. Comparteixo l’aixopluc improvisat amb quatre desconeguts. N’hi ha un que, absent dels altres, canta fluixet una cançó que no conec. Passa de pressa una noia jove amb un bebè molt petit que dorm ben protegit de la pluja dins d’un cotxet. Una mirada desconeguda m’enxampa somrient amb cara de bleda mirant la criatureta. Què passa? Em vull reproduir, és natural. Em giro –indignada- cap a l’altra banda i em sorprèn una altra mirada que se’m fica a dins suaument. M’espanto i m’aparto. I si és ell? Aquell que suposadament farà que ho entengui tot? El que no fugirà, el que no faré fugir, de qui no fugiré?

Torno a mirar la plaça endolcida de pluja i sento un cop a l’estómac, un atac de realitat. Un ocellot decrèpit, un ocell malalt, un moribund, beu amb fruïció l’aigua barrejada bruta del carrer i neta de la pluja. Amb ganes, amb passió, com si volgués viure més temps del que li toca, com si tingués una esperança o un impuls intens o una set terrible que no controla. La pobra bèstia beu i jo me la miro. Conec la seva misèria. Ja no me’n recordava. És la meva sota uns ulls freds que em congelen sense ni mirar-me just abans de tornar sola cap a casa, una altra vegada, sense cap esperança. 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a És quan plou que t’estimo

  1. miq ha dit:

    M’he quedat enganxat, una línia rere l’altra, a aquesta prosa i a aquests paisatges tan rodoredians.

  2. miq ha dit:

    M’he quedat enganxat, una línia rere l’altra, a aquesta prosa i a aquests paisatges tan rodoredians.

  3. marta ha dit:

    moltes gràcies

  4. marta ha dit:

    moltes gràcies

  5. Enric ha dit:

    I allò que diuen sempre de l’esperança?
    Odio els paraigües.

  6. Enric ha dit:

    I allò que diuen sempre de l’esperança?
    Odio els paraigües.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s