Cançó protesta

L’altre dia al metro uns músics interpretaven ‘El còndor passa’ barrejat amb la cançó Roxanne de Police. No sonava gaire bé però en els temps que corren, que sembla que tot s’hagi de fusionar, vaig pensar que, si més no, era un experiment atrevit des d’un punt de vista musical. Fins que vaig sortir del metro i vaig adonar-me que el cantant i els músics, en realitat, no anaven junts. El cantant era un espontani borratxo i els músics semblaven una mica acollonits.

Sigui com sigui, potser no és mala idea potenciar aquesta mena de diàlegs o combats musicals al metro. Podria estar bé. Davant d’una cançó que no agradés, qualsevol podria contestar cantant-ne una altra com a protesta. Només hi hauria una dificultat tècnica: el volum. Ara em ve al cap un senyor que fa una música que se sent gairebé des de l’andana del metro i que t’acompanya quasi fins a la sortida, i això que normalment treballa en una de les estacions més profundes de la ciutat, a les escales, més o menys a igual distància de les vies que del carrer.

Aquest professional de l’horror utilitza un amplificador que es podria considerar una arma i l’utilitza amb una artilleria poc variada però molt eficaç. Bésame mucho i Que viva Espanya són els seus hits habituals i és un treballador fidel, constant i previsible. Però potser aquest músic de qui protesto, en realitat, també fa cançó protesta. Si és així, estaria disposada a que m’expliqués de què es queixa amb tanta intensitat i, sobretot, a destruir l’amplificador.

 

Tres minuts

És impressionant el soroll que fan alguns músics al metro de Barcelona. D’acord que deu ser difícil fer la feina de músic dins d’un vagó de tren en moviment durant els tres minuts de trajecte que hi ha entre una estació i una altra i, després, córrer cap a un altre vagó i tornar a començar. Us imagineu un cuiner que hagués de fer ous ferrats de vagó en vagó? Suposo que gairebé tothom entendria que no li sortissin tots perfectes.

Avui al metro, tot sentint una versió més aviat rara del Guantanamera, pensava quines feines es podrien fer bé en només tres minuts. Potser fer entrepans –dels fàcils de fer-, netejar sabates –per sobre i només si no estan gaire brutes-, llegir l’horòscop -només un a l’atzar o tots molt de pressa-, o recitar la previsió meteorològica –sense ensenyar mapes d’isòbares- podrien ser opcions per tenir en compte.

D’altra banda, en trajectes més llargs, al tren que fa el recorregut de Barcelona a Puigcerdà, per exemple, s’hi podrien representar musicals o hi podria haver metges fent intervencions quirúrgiques per alliberar les llistes d’espera, serveis de depilació, massatge i perruqueria, o dispensadors de taps per a les orelles per qui, simplement, preferís llegir o dormir.

 

Màcula

Em preguntes que t’expliqui com li ha anat la vida i em sap greu haver-te de dir que fa dies que torna a plorar cada dia, que se sent sola, que se sent oblidada i aïllada i que la por de sempre ja no només l’esgarrapa. Que aquests últims temps li han semblat una despedida amarga i que no té ganes de tornar a començar el conte de sempre. Em fas callar amb una mirada severa. Ni que hagués de ser així sempre. Bingo. D’això té por.

Em demanes una fotografia vella i me la tires per sobre. Em recrimines alguna cosa. Han passat els anys. Les oportunitats. Els anys. Ai, els anys… Maleïts anys. No voldries imaginar-te tot el que ha passat. Li han dit molts cops que si ho explica serà pitjor. Que si ho explica no la voldrà ningú. Quin fàstic. Que què en faria dels culpables si els estima i no té ningú més.

Tota la vida així. El que sempre ha vist. No entén les altres coses. Demana disculpes però és que no en té ni puta idea. Senyors, una mica d’imaginació. I de respecte. I de discreció. I d’amor. Bé que s’hi deu poder fer alguna cosa. Es pregunta amb humilitat si serà possible que d’ella mai en pugui sortir alguna cosa neta. El pànic absolut. I el silenci més ofegat. Repetir el mal. Aconseguir la vida. Abandonar-la. I negar-ho sempre. Maleïda consciència.

Només algú que li faria un fàstic infinit assumiria un risc com aquest. Una altra puta víctima o un altre puto botxí. O les dues coses. Cas tancat. Vist així, potser que s’accepti com a sacrifici necessari i que pari de pidolar oportunitats. Només si fos possible… Si pogués pair-ho tot d’una punyetera vegada i passar pàgina. Per estimar, perquè l’estimessin, per tornar a ser digne, per enganyar tot el món i esborrar la marca de la misèria d’un pecat que no va cometre ella… Faria el que fos.