Les cartes d’ara, almenys les que jo rebo, només detallen factures, proposen despeses i confirmen o anuncien coses massa formals i serioses. De tant en tant, només alguna postal tímida trenca el silenci. Res més.
Total, qui vol una carta? El temps. Quan era petita, m’imaginava què passaria si s’acabés el món. Què en quedaria de nosaltres per reconstruir les nostres històries? Només la pedra sobreviuria, com sempre, però en els últims temps ningú no hi escriu. I ara em costa imaginar-me què passarà amb les nostres petites memòries. El paper gairebé només serveix per apuntar-hi notes breus, apunts amb esperança de vida limitada i llistes diverses que llencem un cop hem assolit o un cop no volem recordar-les més temps. A l’era del plàstic, ni paper ni pedra, tot és electrònic, tot és gairebé immediat i tot es pot esborrar.
Total, qui vol una carta? El foc. Per lluitar contra la tristesa desordenada, contra l’oblit, contra l’avorriment, contra la necessitat, contra el fàstic i contra el silenci, les cartes de Gustave Flaubert a la seva estimada amant Louise Colet segurament pretenien ser útils però qui sap què van aconseguir. Ara són un testimoni de les grandeses, les passions, els excessos i les infelicitats que algunes persones poden sentir en aquesta vida. Aquestes cartes ho diuen tot. Les forces de l’amor i la mort que ens escupen ara amunt ara avall són fetes del mateix material estúpid, sensual, trist, groller i sublim de sempre. Som vulgars i llegir-ho és un consol. L’humor no hi falta i cada carta s’acaba amb un petó, el principi i el final de tot.
Total, qui vol una carta?
Volar de nit és perillós 