La mort de les cartes

Qui escriu una carta quan pot enviar un email? Qui desitja una carta si pot rebre un sms? Qui espera que una carta li expliqui què fa algú si per això ja hi ha el twitter? Qui necessita una carta per recordar algú si pot llegir-li el blog o rastrejar-li el facebook?

Les cartes d’ara, almenys les que jo rebo, només detallen factures, proposen despeses i confirmen o anuncien coses massa formals i serioses. De tant en tant, només alguna postal tímida trenca el silenci. Res més.

Total, qui vol una carta? El temps. Quan era petita, m’imaginava què passaria si s’acabés el món. Què en quedaria de nosaltres per reconstruir les nostres històries? Només la pedra sobreviuria, com sempre, però en els últims temps ningú no hi escriu. I ara em costa imaginar-me què passarà amb les nostres petites memòries. El paper gairebé només serveix per apuntar-hi notes breus, apunts amb esperança de vida limitada i llistes diverses que llencem un cop hem assolit o un cop no volem recordar-les més temps. A l’era del plàstic, ni paper ni pedra, tot és electrònic, tot és gairebé immediat i tot es pot esborrar.

Total, qui vol una carta? El foc. Per lluitar contra la tristesa desordenada, contra l’oblit, contra l’avorriment, contra la necessitat, contra el fàstic i contra el silenci, les cartes de Gustave Flaubert a la seva estimada amant Louise Colet segurament pretenien ser útils però qui sap què van aconseguir. Ara són un testimoni de les grandeses, les passions, els excessos i les infelicitats que algunes persones poden sentir en aquesta vida. Aquestes cartes ho diuen tot. Les forces de l’amor i la mort que ens escupen ara amunt ara avall són fetes del mateix material estúpid, sensual, trist, groller i sublim de sempre. Som vulgars i llegir-ho és un consol. L’humor no hi falta i cada carta s’acaba amb un petó, el principi i el final de tot.

Total, qui vol una carta?

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La mort de les cartes

  1. nau argos ha dit:

    Doncs mira que a mi em sembla que ara s’escriu més que mai. I que l’e-mail o els mateixos blogs han redimit l’escriptura. Si no és veritat, almenys m’agrada pensar-ho.

  2. Quan treballava en topografia d’obra em va agafar un punt d’absurda transcendència: deixar missatges als arqueòlegs del futur.
    Cartes sobre paper, o sobre fullola, ben embolicades i protegides, eren deixades en els fonaments d’algun dels edificis on vaig treballar.
    Tot comença amb un petó, i sort! Un petó és meravellós. Potser no resol els grans problemes, però un petó t’alegra un minut.

  3. dessmond ha dit:

    Bé, abans la gent s’enamorava per carta. Com el Cid. S’escriu menys però la gent s’enamora com sempre.
    Ara ens queden els blogs. És l’únic que se m’acut per a consolar-te. Però tens bastant de raó.

  4. Tens raó. Fins i tot és més recomanable dedicar-li una entrada al consultori religiós…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s