Lluny i a prop

Recordo un matí llunyà a Edinburgh. Era la primera vegada que viatjava sola i a l’avió un pesat m’havia donat conversa malgrat que m’acompanyava un llibre de poemes d’en Robert Graves, un recull de poemes editats en català i en anglès titulat ‘D’amor. Trenta poemes’, boníssim però massa breu.

El moment que més m’agrada d’anar en avió és quan veig sortir la meva maleta per la cinta dels equipatges. Diuen que dissimulo bé però confesso que odio volar, que em fa pànic. Aquella vegada, però, vaig sentir-m’hi a gust, potser perquè feia poc algú m’havia explicat que li encantava, que li agradava pensar que els núvols abraçaven els avions mentre volaven i que, de fet, quan viatjaven flotaven abraçats.

A l’aeroport vaig deixar passar una estona. Havia d’anar a buscar algun transport que em portés a la ciutat. Ja era allà, començava una petita aventura que havia escollit però que em feia respecte. Vaig pujar a un autobús i vaig relaxar-me una mica mentre arribava i m’entretenia mirant per la finestra la carretera, els arbres, les cases i els carrers. I vaig arribar. El primer record que tinc d’Edinburgh és un banc de pedra fosca, la maleta massa plena, jo i una cigarreta encesa. Nervis, emoció i moltes coses que es barrejaven. Em sentia viva, lliure, forta i il·lusionada, la ciutat que tenia davant era preciosa i em van venir ganes de plorar de felicitat i de somriure.

També recordo un vespre llunyà a Barcelona. Vaig intentar explicar això a algú i no me’n vaig sortir. Potser per això escric, per reconciliar-me amb els temps que deixo enrera mentre intento dir, sense gaire èxit, alguna cosa amb sentit.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Lluny i a prop

  1. Josep ha dit:

    Jo també vaig fer un viatge al país dels pictes. El meu Dùn Èideann no tenia més de festivals de teatre que de cornershops indostànics.
    Una ciutat i un país meravellosos. Potser perquè jo els vaig voler veure així.

  2. nau argos ha dit:

    L’escriptura com a reconciliació amb el passat és una idea bella. Però, almenys el que t’he llegit al blog, és absolutament contemporani… llevat, és clar, que tinguis setanta anys molt ben portats i aquest sigui un blog evocador i catàrtic. 😉
    Per cert, m’alegro de tornar-te a llegir, feia dies que no escrivies aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s