Viatge de tornada

A les 19.45 sóc a l’estació d’Atocha carregada amb la bossa, la jaqueta i la bufanda. El paper que va sortir de la impressora torna a funcionar de bitllet i em torno a trobar caminant de pressa per una andana buscant el meu vagó, el número cinc aquesta vegada. Arribo al meu lloc i l’ocupa un home d’uns cinquanta anys, ulleres, cabell una mica llarg i cara d’escriptor de llibres d’autoajuda. Li dic que em sembla que està assegut al meu lloc i diu que sí però no es mou, li torno a dir i em respon que és igual. Insisteixo perquè prefereixo el meu lloc (tinc finestra) i continua passant de mi. Em sento mig culpable però decideixo tornar a insistir i, per fi, em contesta que cap problema (a sobre) i s’aixeca. L’home té un accent que no identifico i és addicte al telèfon mòbil.

A les 20.00 el tren es posa en marxa. Anuncien la pel·lícula que faran i reparteixen caramels rectangulars de goma. Sento algú que demana d’agafar-ne dos i l’imito sense dir res (un de maduixa i un de taronja). Estic incòmode. Em sento observada per l’escriptor de llibres d’autoajuda del meu costat i tot em cau a terra: la bufanda, l’abric, el mòbil, el llibre i el llapis que duc dins del llibre. M’aixeco (em poso vermella) i guardo el que puc al prestatge de dalt dels seients. Un minut després agafo els auriculars per escoltar la música del fil musical (mambo) i aïllar-me del soroll dels infinits telèfons mòbils que han embogit entre missatgets i trucadetes. Pel vagó hi ha gent amunt i avall que passegen llaunes de cervesa i ampolles petites de vi. L’escriptor de llibres d’autojuda s’aixeca bruscament (m’espanta) i marxa. Fantàstic. M’enganxo a la peli que fan i m’adormo.

Quan em desperto noto que tinc la boca seca i me’n vaig cap al bar. Un noi baixet i molt jove vestit de camuflatge (deu ser militar) es fa el dur, un home d’edat indeterminada (entre els quaranta-cinc i els cinquanta-nou anys) menja un kit kat sense aixecar els ulls de terra i un parell d’homes d’uns trenta anys riuen d’algun passatger que es veu que fa molta pudor. No hi ha ni una dona (m’he mort i potser sóc al paradís?). Al fons de tot hi ha l’escriptor de llibres d’autoajuda (no, no sóc al paradís) i li aparto la mirada. Demano al cambrer una aigua amb gas que em serveix en un got amb una rodanxa de llimona. Per sort, l’escriptor de llibres d’autoajuda marxa i ocupo el seu lloc a la barra perquè m’agrada més. El tren es mou una mica i em sembla divertit però un cop han passat quatre o cinc minuts m’avorreixo i m’acabo l’aigua de pressa.

Busco el lavabo, una mena de protuberància arrodonida en un passadís. Premo un botó verd que hi ha per poder-hi entrar i ensopego amb la visió d’un home amb barba, ulleres i pantalons de pana que fa pipí sense adonar-se que li he obert la porta. Ràpidament torno a prémer el botó (talladíssima) i me’n vaig cap al meu lloc amb cara d’angúnia. L’escriptor de llibres d’autoajuda ha ocupat un altre seient a l’altra banda del passadís (al cantó de la finestra, és clar). Ara m’ha caigut bé. Em relaxo i torno a agafar el llibre per llegir una miqueta. L’escriptor de llibres d’autoajuda s’ha tret les sabates i també llegeix. Em pregunto què deu llegir i m’encanto veient llums i edificis enigmàtics per la finestra. Arribem a Sants. Fi del viatge. Amb l’escriptor ens dediquem un Adéu conciliador i un somriure de serp. Són les 22.37 i tinc ganes de més aventures.

 

Viatge d'anada

Sona el despertador a les 05.00 del matí i el meu primer pensament és que no m’agrada gens haver de matinar. És molt fosc i, per sort, només m’he de vestir, agafar la bossa i baixar al carrer. A les 05.35 un taxista silenciós em porta fins a l’estació de Sants. Un cop allà, busco el paper que va sortir de la impressora de la feina i que suposadament és el meu bitllet i segueixo les indicacions fins que trobo l’andana d’on ha de sortir el meu tren. Passo per un lleugeríssim control de seguretat i camino de pressa cap al meu vagó, el número vuit. Els seients estan numerats i n’hi ha uns quants que encara són buits. Falten catorze minuts per a les 06.00 i hi ha un ambient curiós. No sé si és perquè estic molt adormida (i potser encara estic somiant) però veig cares que no són només de son sinó que diria que amaguen un petit somriure il·lusionat una mica infantil, potser perquè sovint les primeres vegades tenen un punt emocionant.

Quan són les 05.59 el tren es posa en marxa i a la pantalla de video apareix la velocitat a què anem. Sortim del túnel molt a poc a poc i veig l’hotel (horrorós) que té al capdamunt un restaurant que sembla una nau espacial. Em fixo en la pantalla i veig que la velocitat de moment no és gaire alta. Encara és negra nit i una lluna immensa ens segueix. M’emociono. És preciós veure la lluna tan grossa per la finestra. Què té la lluna que m’agrada tant? Passa el temps. La velocitat comença a notar-se. Quan arribem a 299 km/h envio un missatge al meu pare (li agraden molt els trens) i em respon que a Calatayud el tren pot arribar a 310 km/h. Mentrestant, els passatgers dormen, treuen carpetes plenes de papers que llegeixen, responen trucades matineres de feina o van a esmorzar al vagó bar i jo m’adormo veient la pel·lícula (dolenta pel meu gust) que han posat.

Quan em desperto s’està fent de dia però la lluna encara brilla mentre els paisatges prenen els colors del dia que comença. Aquesta visió m’inspira bons sentiments (no sé per què però és així). Ni un núvol, zones despoblades de color marró, horitzons llunyans amb turonets de diferents colors i molt de cel. El cel em torna boja, adoro mirar el cel. Em ve al cap la pel·lícula Tierra (que no recordo si vaig entendre). Misteris de la consciència, del desig, de la mort i de l’amor, alguna traïció necessària i alguna d’innecessària, i el gust d’un vi. Trec la meva carpeta i llegeixo els meus papers (jugo a fer-me la interessant) mentre sento la conversa d’unes dones que tinc al costat que critiquen unes companyes seves i que parlen del que faran avui. N’hi ha una que fa veure que no sap on va, el clàssic discurs informal que no em crec.

Un home amb panxa, camisa de ratlles, corbata i cara de pròstata delicada respon una trucada i repeteix tres vegades sense immutar-se (però parpellejant molt de pressa) que ell va passar l’encàrrec a no sé qui perquè fes no se què. Davant meu, un noi de cabells joves badalla i s’estira cap enrera i li veig les mans grosses i arrodonides, té l’expressió d’un home fort i segur d’ell mateix. De tant en tant, a fora es veuen grups de casetes clòniques que semblen de joguina. Són les 08.20 i una noia molt somrient reparteix caramels rectangulars que semblen la versió seriosa dels ossets de goma de tota la vida. Boníssims. Arribem a Atocha i deixem el tren. Un exèrcit accelerat i llustrós de vestits negres, blau marí, grisos i marrons equipats amb bosses de mà de diferents formes, mides i textures avancen per l’andana, decidits, cap a algun lloc. Tothom sembla molt net i intel·ligent. Sento una barreja d’emoció i de ganes de riure.

 

Un diumenge de tardor

M’imagino que seria meravellós tenir més contacte amb la natura, instal·lar-me en un lloc més obert i sense edificis, ni carreteres, ni cables, ni tuberies, tenir un hort i bestiar o, millor encara, ser com la Brooke Shields a El llac blau i viure en una mena d’assentament neolític, quedar-me prenyada d’algú de la tribu, recollir fruita, rentar roba al riu i parir en una bassa un dia perfecte en què no fes massa calor ni massa fred.

Però seria millor? Ni idea. Em costa imaginar que una vida més senzilla pogués proporcionar-me més felicitat. Potser aleshores em sentiria presonera d’un altre tipus d’aïllament, el d’una vida més dura i austera. I adéu als cosmètics, a la música, als llibres i al cinema. Ni supermercats, ni rentadores, ni neveres, ni medicaments, ni estufes, ni pizzes preparades, ni gelats, ni hospitals, ni trens, ni gintònics, ni acordions, ni trompetes, ni saxofons, ni llits, ni llençols, ni arracades, ni perfums.

Totes aquestes coses -trivials o no-, sense fer-me feliç, em semblen un gust. Escolto el Marc Almond tirada al sofà de casa un vespre qualsevol mentre escric alguna cosa. Visc una vida còmode i sense grans dificultats, mandrejo tapada sota d’una manta suau mentre penso en la pila de llibres que tornen a amuntegar-se a la tauleta de nit. Sóc lliure i no tinc por. No tots els diumenges han de ser tristos.

 

Castracions

Tinc un amic que es posa molt nerviós cada vegada que parlem dels meus dos gats. Diu que són els meus presoners i a vegades penso que té una mica de raó, les pobres bestioles no van poder escollir el seu destí. És clar que tampoc nosaltres podem escollir el nostre, hem d’estudiar, anar a treballar, pagar lloguers i hipoteques, netejar, no queixar-nos massa, ser amables i educats, etc. però almenys nosaltres gairebé sempre podem fugir i, en principi, ningú no ens castrarà pel nostre bé.

El cas és que tot i que els meus gats castrats semblen perfectament adaptats a la vida domèstica (quin remei els queda), ja fa uns dies que el gat gris quan arribo a casa i obro la porta surt disparat i passeja una bona estona pel replà de l’escala. Vaig explicar això al meu amic amb l’esperança que ho trobaria fantàstic i que s’enamoraria bojament de mi, de la meva generositat i de totes les meves virtuts i que tindríem tres o quatre fills perfectes, amorosos i ben educats que, al seu torn tindrien fills (no pas entre ells) i que d’aquí uns anys, entre tots, ens pagarien un asil de luxe on el meu amic i jo moriríem junts i apassionadament enamorats dormint abraçats després de follar per última vegada als cent deu anys.

Però no va anar així. Ara deixo sortir el gat gris a donar un volt de tant en tant, li vaig dir. L’atropellaran, em va contestar. No baixa al carrer, només el deixo córrer pel replà, vaig afegir. Doncs quina puta merda de llibertat, em va respondre amb els ulls encesos de ràbia. Millor això que no pas que acabi convertit en una estora a la Gran Via, no? Talla-li les cames, així no podrà sortir mai més i problema resolt.