Viatge de tornada

A les 19.45 sóc a l’estació d’Atocha carregada amb la bossa, la jaqueta i la bufanda. El paper que va sortir de la impressora torna a funcionar de bitllet i em torno a trobar caminant de pressa per una andana buscant el meu vagó, el número cinc aquesta vegada. Arribo al meu lloc i l’ocupa un home d’uns cinquanta anys, ulleres, cabell una mica llarg i cara d’escriptor de llibres d’autoajuda. Li dic que em sembla que està assegut al meu lloc i diu que sí però no es mou, li torno a dir i em respon que és igual. Insisteixo perquè prefereixo el meu lloc (tinc finestra) i continua passant de mi. Em sento mig culpable però decideixo tornar a insistir i, per fi, em contesta que cap problema (a sobre) i s’aixeca. L’home té un accent que no identifico i és addicte al telèfon mòbil.

A les 20.00 el tren es posa en marxa. Anuncien la pel·lícula que faran i reparteixen caramels rectangulars de goma. Sento algú que demana d’agafar-ne dos i l’imito sense dir res (un de maduixa i un de taronja). Estic incòmode. Em sento observada per l’escriptor de llibres d’autoajuda del meu costat i tot em cau a terra: la bufanda, l’abric, el mòbil, el llibre i el llapis que duc dins del llibre. M’aixeco (em poso vermella) i guardo el que puc al prestatge de dalt dels seients. Un minut després agafo els auriculars per escoltar la música del fil musical (mambo) i aïllar-me del soroll dels infinits telèfons mòbils que han embogit entre missatgets i trucadetes. Pel vagó hi ha gent amunt i avall que passegen llaunes de cervesa i ampolles petites de vi. L’escriptor de llibres d’autojuda s’aixeca bruscament (m’espanta) i marxa. Fantàstic. M’enganxo a la peli que fan i m’adormo.

Quan em desperto noto que tinc la boca seca i me’n vaig cap al bar. Un noi baixet i molt jove vestit de camuflatge (deu ser militar) es fa el dur, un home d’edat indeterminada (entre els quaranta-cinc i els cinquanta-nou anys) menja un kit kat sense aixecar els ulls de terra i un parell d’homes d’uns trenta anys riuen d’algun passatger que es veu que fa molta pudor. No hi ha ni una dona (m’he mort i potser sóc al paradís?). Al fons de tot hi ha l’escriptor de llibres d’autoajuda (no, no sóc al paradís) i li aparto la mirada. Demano al cambrer una aigua amb gas que em serveix en un got amb una rodanxa de llimona. Per sort, l’escriptor de llibres d’autoajuda marxa i ocupo el seu lloc a la barra perquè m’agrada més. El tren es mou una mica i em sembla divertit però un cop han passat quatre o cinc minuts m’avorreixo i m’acabo l’aigua de pressa.

Busco el lavabo, una mena de protuberància arrodonida en un passadís. Premo un botó verd que hi ha per poder-hi entrar i ensopego amb la visió d’un home amb barba, ulleres i pantalons de pana que fa pipí sense adonar-se que li he obert la porta. Ràpidament torno a prémer el botó (talladíssima) i me’n vaig cap al meu lloc amb cara d’angúnia. L’escriptor de llibres d’autoajuda ha ocupat un altre seient a l’altra banda del passadís (al cantó de la finestra, és clar). Ara m’ha caigut bé. Em relaxo i torno a agafar el llibre per llegir una miqueta. L’escriptor de llibres d’autoajuda s’ha tret les sabates i també llegeix. Em pregunto què deu llegir i m’encanto veient llums i edificis enigmàtics per la finestra. Arribem a Sants. Fi del viatge. Amb l’escriptor ens dediquem un Adéu conciliador i un somriure de serp. Són les 22.37 i tinc ganes de més aventures.