A les 19.45 sóc a l’estació d’Atocha carregada amb la bossa, la jaqueta i la bufanda. El paper que va sortir de la impressora torna a funcionar de bitllet i em torno a trobar caminant de pressa per una andana buscant el meu vagó, el número cinc aquesta vegada. Arribo al meu lloc i l’ocupa un home d’uns cinquanta anys, ulleres, cabell una mica llarg i cara d’escriptor de llibres d’autoajuda. Li dic que em sembla que està assegut al meu lloc i diu que sí però no es mou, li torno a dir i em respon que és igual. Insisteixo perquè prefereixo el meu lloc (tinc finestra) i continua passant de mi. Em sento mig culpable però decideixo tornar a insistir i, per fi, em contesta que cap problema (a sobre) i s’aixeca. L’home té un accent que no identifico i és addicte al telèfon mòbil.
A les 20.00 el tren es posa en marxa. Anuncien la pel·lícula que faran i reparteixen caramels rectangulars de goma. Sento algú que demana d’agafar-ne dos i l’imito sense dir res (un de maduixa i un de taronja). Estic incòmode. Em sento observada per l’escriptor de llibres d’autoajuda del meu costat i tot em cau a terra: la bufanda, l’abric, el mòbil, el llibre i el llapis que duc dins del llibre. M’aixeco (em poso vermella) i guardo el que puc al prestatge de dalt dels seients. Un minut després agafo els auriculars per escoltar la música del fil musical (mambo) i aïllar-me del soroll dels infinits telèfons mòbils que han embogit entre missatgets i trucadetes. Pel vagó hi ha gent amunt i avall que passegen llaunes de cervesa i ampolles petites de vi. L’escriptor de llibres d’autojuda s’aixeca bruscament (m’espanta) i marxa. Fantàstic. M’enganxo a la peli que fan i m’adormo.
Quan em desperto noto que tinc la boca seca i me’n vaig cap al bar. Un noi baixet i molt jove vestit de camuflatge (deu ser militar) es fa el dur, un home d’edat indeterminada (entre els quaranta-cinc i els cinquanta-nou anys) menja un kit kat sense aixecar els ulls de terra i un parell d’homes d’uns trenta anys riuen d’algun passatger que es veu que fa molta pudor. No hi ha ni una dona (m’he mort i potser sóc al paradís?). Al fons de tot hi ha l’escriptor de llibres d’autoajuda (no, no sóc al paradís) i li aparto la mirada. Demano al cambrer una aigua amb gas que em serveix en un got amb una rodanxa de llimona. Per sort, l’escriptor de llibres d’autoajuda marxa i ocupo el seu lloc a la barra perquè m’agrada més. El tren es mou una mica i em sembla divertit però un cop han passat quatre o cinc minuts m’avorreixo i m’acabo l’aigua de pressa.
Busco el lavabo, una mena de protuberància arrodonida en un passadís. Premo un botó verd que hi ha per poder-hi entrar i ensopego amb la visió d’un home amb barba, ulleres i pantalons de pana que fa pipí sense adonar-se que li he obert la porta. Ràpidament torno a prémer el botó (talladíssima) i me’n vaig cap al meu lloc amb cara d’angúnia. L’escriptor de llibres d’autoajuda ha ocupat un altre seient a l’altra banda del passadís (al cantó de la finestra, és clar). Ara m’ha caigut bé. Em relaxo i torno a agafar el llibre per llegir una miqueta. L’escriptor de llibres d’autoajuda s’ha tret les sabates i també llegeix. Em pregunto què deu llegir i m’encanto veient llums i edificis enigmàtics per la finestra. Arribem a Sants. Fi del viatge. Amb l’escriptor ens dediquem un Adéu conciliador i un somriure de serp. Són les 22.37 i tinc ganes de més aventures.
Estic enganxat a aquesta prosa teva, que descriu escenes quotidianes d’una manera excepcionalment brillant.
I a Madrit què ha passat? Hi ha cap aventura? Un home? Una dona? Un ximpanzé!?
Conta, conta!!
M’ha passat ràpid el viatge de tornada. Això del lavabo de l’AVE també em va passar a mi i no vaig pas saber com rutllava.
Salut
“No hi ha ni una dona (m’he mort i potser sóc al paradís?)”. Aquesta frase és genial, què bó el teu apunt. M’has fet pensar en una frase atribuïda a Mae West que vaig llegir (en castellà): “Las chicas buenas van al cielo, y las malas a todas partes”.