Raïm

Un dia em canso d’escriure coses boniques i començo a escriure raïm. No som de Moscou però ja mos couen els collons de tant esperar. Diuen que s’acaba l’any. I què? Sempre en comença un altre. Som afortunats perquè ho tenim tot. Fantàstic. La nevera està plena de menjar però jo no sé estimar. No passa res. Qui vol una cervesa? Quan no estic trista diuen que sóc divertida. Ens recomanem merda autoajudística i ens dosifiquem les abraçades. Ens veiem de tant en tant però aquesta nit m’ofego sola. O al revés. Aquesta nit m’ofego sola però ens veiem de tant en tant. I què? He anat al supermercat i només quedaven quatre grans de raïm abonyegats. Vull una història i no aquesta estafa avantguardista. No sé ni on dorms.

Comte de Nadal

Hi havia una vegada una princesa i un comte que una nit d’estiu plena d’estrelles van enverinar-se amb un licor de violetes i van fer l’amor en honor a cada una de les estrelles d’aquella nit claríssima fins al punt que el temps es va tornar boig i cap instrument, aparell o màquina de moviment uniforme no va ser capaç de capturar-lo. Tots els rellotges del món es van espatllar de cop i van passar volant mil anys fabulosos en el temps que normalment tothom coneix com una nit.

Després d’aquestes misterioses circumstàncies, en part vulgars i en part prodigioses, es va fer de dia i va aparèixer la comtessa feta una fúria per endur-se la nostra Ventafocs, perdó, el nostre comte, protagonista d’aquest somni d’una nit d’estiu capaç d’espatllar rellotges i de fer feliç un comte i una princesa tants cops com estrelles té el cel quan és de nit i no hi ha ni un núvol.

Diuen que la nit d’avui, la més freda i la més llarga de l’any, ell amb els dits encetats d’embolicar rellotges nous per als seus vassalls i ella gelada de fred de mirar amb tristesa les estrelles des del seu palauet, pensaran l’un amb l’altre i desitjaran que passi de pressa aquesta nit freda i llarguíssima i aquests sis mesos que els separen de l’estiu i de les seves nits d’espatllar rellotges.

 

Un panet de Viena

Pujant les escales mecàniques del metro de plaça Espanya sento un músic que toca la cançó ‘Starway to heaven’ i em sembla una música massa bonica per acompanyar-me en l’infern d’aquest vespre tan negre. Que em congeli l’hivern que encara no ha nascut però que em fa tant de mal. La felicitat em passa pel costat i em tira engrunes brutes. No en vull més. Camino afamada sota d’una pluja estèril cap a la parada de l’autobús que més odio i miro el telèfon mòbil esperant un miracle.

Voleu saber-ho? El meu amor ha mort avui. El meu amor només va ser una merda. Un desordre malaltís i una addicció pocasolta. Un home que mai no em va mirar com es miren les persones que s’estimen. Maleït el primer dia que vaig mirar dins dels seus fastigosos ulls estúpids de peix mort i vaig pintar de color rosa el trist cagalló de la més gran pèrdua de temps i d’il·lusions. Si n’és de trist. D’aquest home no n’he tret ni un trist panet de Viena.

Ningú no em salvarà d’aquest fred miserable que ho enfosqueix tot. Aquest amor no hagués hagut de néixer mai. Llucià de Samòsata com m’has deixat caure tan baix? Vaig sobrevalorar el seu desig i les meves forces i ara no serveixo per a res. Només espero no haver de tornar a veure el seu fantasma burleta i alliçonador mai més per aquí perquè si torna juro que buscaré el seu amor i el trencaré amb la impunitat que ell va jugar a trencar-me el cor una vegada i una altra. Que cremi a l’infern dels amors morts aquesta història malalta de peixos podrits i somnis melodramàtics.

Servei públic

Vull que sigui només per mi. Doncs no pot ser. La vida és dura i és un autobús. No importa que vulguis tenir un cotxe si no el tens. Que què?! Ja m’has sentit. I què he de fer? Entendre que no tens cotxe i agafar l’autobús si t’interessa. Si no ha de ser meu, no el vull. Com vulguis. Tu t’ho perds. Espera espera. El necessito!!! Doncs fes-te a la idea del que et dic. És un autobús, un servei públic, i tothom el pot fer servir.

Aquí tens els horaris i recorda que els malalts, la gent gran i les embarassades tenen prioritat. Sí home! Però quin fàstic haver de compartir-lo i ni tan sols tenir un trist seient reservat!! És antihigiènic! I no només això, hi haurà dies, diumenges i festius, que vindrà tan ple que no el podràs agafar o que ni tan sols passarà. Ostres!! Sempre m’he de quedar amb la pitjor part o què?!

No, mentre esperes aquest autobús sempre en pot passar un altre que sigui més còmode, més nou o més bonic. A més, potser un dia tindràs un cotxe només per a tu i no hauràs d’estar pendent d’aquest autobús ni de cap altre. Quin avorriment, no? Potser aquest dia no arribarà mai i tota la vida hauré d’anar en autobús. O pitjor, potser un dia tindré un cotxe que s’espatllarà o que acabarà fent de taxi de vés a saber qui. Passo. No vull cap cotxe. M’estimo aquest autobús.

 

I beg your pardon (llagrimetes al passeig de Gràcia)

Quaranta-cinc minuts de transport públic metropolità per assistir a una celebració. Em fa il·lusió anar-hi però també em fa una mica de vergonya. Hi haurà molta gent? No m’atreveixo a dir que em fa cosa entrar sola en un bar. I si no hi són? I si no els veig? I si no hi ha lloc per a mi i m’he de quedar dreta mentre tothom està assegut? Vaig ben vestida? Potser m’hauria d’haver arreglat més.

Quan arribo al bar, creuo els dits, respiro a fons, entro i dono gràcies a Déu quan identifico enmig de tota la gentada el grup selecte i m’adono que no són cinquanta personalitats llestes, primes i heptalingües sinó només tres persones, dues de les quals podria pensar que són amics meus a partir de la quantitat d’hores i de confidències compartides. Malgrat això, resulta que la meva arribada no ha estat la bomba de la nit. Com pot ser?! Davant del silenci del poble, jo que desitjava no una ovació però sí alguna abraçada me’n vaig a buscar una cervesa auxiliadora sentint-me tan acabada com una Paris Hilton qualsevol a les sis del matí.

Potser molesto, potser no hauria d’haver vingut. Potser la meva invitació era un simple formalisme i la meva assistència és una tocada de collons. Quan els sento fer plans sense mi davant meu em moro de gelos, potser els meus amics es volen embolicar aquesta nit. Què inoportuns! Em sento aïllada i miserable i em bec la meva cervesa avorrida i incòmode com si fos la novia de Gregor Samsa mentre recordo la cançó I beg your pardon d’en Raimon (que acabo de descobrir que és un poema de Salvador Espriu) i que diu allò de ‘quan el centre del món no ets ben be tu’ i compto fins a deu per no posar-me a plorar com si tingués tres anys.

Intento assumir amb dignitat que el meu paper de secundària està passant al d’extra però el temps passa molt a poc a poc i els meus intents d’entrar a la conversa no em surten bé. Passo del ridiculisme al patetisme i em pregunto què estic fent allà. Se m’estan acabant les piles, somric de tant en tant per distingir-me d’una estàtua fins que ja no puc més, llenço una excusa a l’aire (que també m’ignora), agafo l’abric i me’n vaig a buscar el nit bus aguantant-me la ràbia i deixant caure alguna llagrimeta autocompassiva pel passeig de Gràcia. A fer punyetes. Necessito abraçades, petons, bones ereccions i joies cares, entre altres coses, i aquesta nit m’he tornat a equivocar. Quaranta-cinc minuts de transport públic metropolità (multiplicats per dos) per no res.

 

Ensenyar-me

Aquesta setmana he tornat a donar una classe. Vaig travessar tremolant de bon matí l’eterna línia verda abans d’arribar al lloc recòndit però bonic on es feia la classe i on em vaig perdre com és habitual en mi. No vaig trobar cap bar on fer la meva tila tradicional deu minuts abans de donar una classe però no va passar res.

Un cop va ser l’hora, vaig aconseguir interpretar un bon paper, vaig tremolar una miqueta al començament i després tot plegat va anar bé. Com és possible no ho sé però les meves pobres víctimes no feien cara de son i quan els feia preguntes responien amb ganes. Diria que els vaig distreure i que van aprendre coses que crec que els van semblar més interessants del que segurament són.

Em sento bé recordant-ho. No és res de l’altre món, ja ho sé, però per mi és força important perquè exposar-me davant de gent m’impressiona com a alguns els impressiona veure sang, perquè és una novetat agradable rebre algun comentari positiu de tant en tant i, sobretot, perquè m’agrada pensar que puc donar alguna cosa útil de mi mateixa a algú en un context diferent del de pidolar sense èxit una mica d’amor.