Una notte a Napoli

Mai no és tard per sentir-se com una Lolita. Ella té molts anys però ell encara més. Lleugerament borratxos estan gaudint d’un concert fantàstic, han sopat molt bé i són lluny de tot i de tothom. Per fi. Amb poca llum i poca roba ella ballaria per ell però ara estan asseguts en una sala de concerts preciosa en una ciutat encantadora. Hauran d’esperar i esperaran a gust. Tal com sona la música ella es mou i tanca els ulls i ell se la imagina omplint-la.

D’alguna manera és com si volessin. Seria el clau del segle però són discrets i elegants i avui no faran res a corre-cuita. Se saben les cançons o ho fan veure, potser sí que són una mica exhibicionistes però no feririen mai la sensibilitat del nostre temps. Tenen els ulls molls i se somriuen. És més que suficient. Semblen refotudament apassionats. Ell té el foc a la mirada i ella la mel. Sense fer-se ni un petó diuen a crits que follen com bèsties felices i que el món està ordenat i que la vida és una meravella.

Me’ls miro i puc imaginar coses que segurament són més boniques que la realitat, naturalment farcida de pudors i xacres diverses, lletjors internes i externes, misèries i malalties, tot tipus de traïcions i algun final innecessari.

Què passa? Avui he tornat a sentir el dolor aspre i sec d’una bufetada que fa pudor de mort. La vida que no ha de ser per sempre ha tornat a saludar-me i m’ha glaçat per un moment. Mirant-me el melic m’havia tornat a oblidar d’ella. Però no, això no és el que sembla. Això és una enèsima declaració d’amor i de vida i de mort. No rebutjaré cap instant més. Si només podem volar, volarem.

El pare de família i la dona invisible

M’han explicat que una dona guapíssima es va passar trenta-cinc anys sent l’amant oficial d’un home vell. També hauria pogut ser ella lletja i ell jove o al revés. Trenta-cinc anys de no ser ningú oficialment. L’erotisme de l’engany. Els petons prohibits. La consumació salvatge. Tot plegat, molt excitant i molt novel·lesc. I el cap d’any sola, les nits sola, els matins sola, la merda sola.

Quan ets l’amant pots fer veure que no ronques i que no tens pijames lletjos, això està bé, pots amagar-te sota el maquillatge tota l’estona, que també està bé si no t’acabes d’agradar, i pots desaparèixer fàcilment quan notes que no agrades ni tan sols amb maquillatge. I mai ningú no veu que et passi res gaire romàntic ni gaire dramàtic. Perquè, de fet, no et passa mai gaire res. O millor dit, no hi ha mai ningú quan passa i, per tant, és com si no passés.

La teva vida és una mena de misteri força sensual, un secret que voldries cridar, un silenci que fa vergonya embrutar. Família i coneguts parlaran de tu mentre menjaran neules i torrons, de la mateixa manera que després parlaran de les cortines noves de casa. I la boca que voldries que et petonegés mentre prepares el sopar només ho farà quan li surti dels collons, abans o després de tot el que és important. I la culpabilitat ronyosa. No per l’altra. Ni pels nens. Per tu mateixa. Perquè no t’agrada el paper que t’ha tocat. Perquè cada dia ets més feble.

I al final què? Els homes sempre s’acaben morint. Coincidir amb l’altra a l’hospital. Ser transparent. Ser educada. Haver semblat una mala bruixa i haver estat una pringada. Dir adéu. I tornar a casa. La casa de soltera sense nens i sense fotografies de viatges. I t’hauràs fet vella així. Encara més vella. Mitja dotzena de mirades t’hauran jutjat des del primer dia i els grans regals no hauran estat mai per tu.