Transports exòtics I

Sóc a Puigcerdà, compro un bitllet per anar a Barcelona i me’n vaig a dinar perquè encara falten dues hores perquè surti el tren. Passejo, miro roba i trobo un petit restaurant regentat per uns francesos on menjo algunes de les coses més bones i greixoses del món: foie, magret d’ànec i formatge. La taula que em toca té gràcia perquè puc veure la cuina. És com una casa de nines on el que sembla una família de tres persones treballen i conviuen en un espai minúscul: el pare cuina, la mare serveix i la filla ajuda. El restaurant és ple i no costa gaire sentir converses en català, en francès i en castellà. El menjar és boníssim i la carta no té ni un sol plat saludable, tot és greixosament deliciós i francès. També m’agrada la decoració. Una paret plena de rellotges rodons, objectes color crema per tot arreu i moltes ampolles de vi.

Torno a l’estació. Ara, per fi, la taquilla és oberta i compro el bitllet. El valido, surto a l’andana i un senyor amb el cabell blanc em diu que he d’anar a l’altra banda, que no vindrà el tren, que vindrà un autocar. Oh no. Això ja ho vaig viure una altra vegada. L’any passat vaig fer el trajecte invers i a Ribes de Fresser vaig haver d’agafar un autocar infernal i em vaig marejar arribant a Puigcerdà per una carretereta petita. Vaig jurar-me que mai més. Però un any després ni m’imaginava que la línia encara no funcionés. Si el senyor de la taquilla m’ho hagués dit, hagués marxat a qualsevol altre lloc amb qualsevol altre transport i pagant el que fos.

L’autocar és ronyós, terrible i vell. L’aire condicionat funciona amb prou feines, la ràdio està engegada però no se sent música sinó un brogit infernal i una pudor indeterminada. M’assento al final de tot per poder estirar les cames. Va pujant gent i cada cop fa més calor. Sort que tinc aigua i xiclets. Em mentalitzo i em repeteixo: no em marejaré, miraré a l’horitzó i respiraré profundament. Entra gent d’edat força avançada i gent que sembla de fora com ara alguna família nombrosa i carregada o alguna parella d’excursionistes. De vegades no és fàcil distingir entre locals, immigrants i estrangers. És una qüestió de to de pell? D’expressió i de trets facials? De cultura? De llengua? De lloc de residència? Al final de la lenta processó de gent i bosses entren tres nois sols força atractius i s’assenten també cap al final. Ara amb més intensitat reso per no marejar-me.

L’autocar es posa en marxa i anem enfilant corbes per després desfer-les. Fa solet, el dia és preciós, les muntanyes són verdes i el cel molt blau. Hi ha molts arbres, tot és brillant. No em marejo però em descordo els pantalons i estiro les cames per estar més còmoda. El conductor condueix de manera suau i agafa les corbes molt a poc a poc, he tingut sort. Arribem a Ribes i dos dels tres nois guapos s’han adormit. Un d’ells té les cames penjant al passadís de manera que no puc passar. Per fer-me la simpàtica i per poder sortir de l’autocar, li dic: Hem arribat a Ribes! Però ho dic tan fluixet que no em sent. Li dono un copet i el desperto, surto de l’autocar una mica avergonyida. Un cop a baix, m’afanyo per agafar la meva bossa del maleter i començo a caminar cap al tren. Més tranquil·la recordo un text de Joseph Roth sobre el tipus de gent que sempre viatja carregada i m’adono que m’he oblidat de cordar-me els pantalons. Ui, quina vergonya!

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s