Transports exòtics II

Pujo al tren amb els pantalons cordats. Un dels nois guapos es queda a Ribes però coincideixo amb els altres dos al mateix vagó. Fantàstic, el viatge ara serà més agradable malgrat que ens allunyem dels paisatges verds on vindria de gust fer tantes coses. El tren es posa en marxa. Abans d’arribar a Campdevànol un home força atractiu ensenya una placa a un dels nois. El noi comença a buscar no sé què a la motxilla i al final li ensenya el DNI. L’home es mira el carnet una bona estona, li torna i marxa. Ve cap a mi i passa de llarg. Potser és de la policia secreta. Continua caminant pel vagó i demana la documentació a un altre noi, justament a l’altre guapo. El policia i jo tenim el mateix bon gust?

Passem Ripoll i trobo que el tren fa unes parades llarguíssimes. A aquest pas penso que no arribarem mai. Per sort, som poca gent i és possible ocupar tranquil·lament llocs de quatre i tenir les cames estirades mentre les maletes descansen al passadís. Llegeixo un llibre i fa solet. Entre Torelló, Manlleu i Vic puja força gent i se sent alguna queixa pel fet que hi ha maletes al mig. Res important, els amos de les maletes es fan els sords. El revisor passa gairebé a cada parada i comprova que tothom porti bitllet. Descobreixo que molta gent no ha pagat. Em sembla que el truc és comprar un bitllet per a una estació on el tren no fa parada. El revisor mira el bitllet i diu: No para aquí. I la persona respon: Ah no? Que hasta Vic no para? No passa nada, de allí no passará, no? O fins i tot un rialler: Cuando hay se paga pero cuando no hay, se paga lo que se puede.

A l’andana de l’estació de la Garriga veig un conill enorme prenent la fresca. Em fa riure. Què més pot passar? Un núvol gris ha tapat el sol i sembla que vulgui ploure. A Granollers-Canovelles el tren s’emplena. Penso que al vagó hi ha gent de totes les races, colors, mides i textures. Quan sona un mòbil pots jugar a endevinar quina llengua sentiràs. Enmig de tot el moviment, puja un grup força nombrós que eclipsa tota la resta, conill a part. Un grup de set o vuit homes i dones d’uns 30-40 anys llatins, sud-americans o llatinoamericans, no ho sé. És curiós això dels noms i les modes sobre com diem les coses o com etiquetem les persones. Potser són catalans. Ajudo a seure davant meu una dona d’aquest grup que gairebé no pot caminar i que té els ulls tancats. Potser s’ha desmaiat, l’ajudo perquè no caigui i perquè no em caigui a sobre. Un cop asseguda tinc por que vomiti. A uns quants seients de distància veig que hi ha un altre home en el mateix estat que ella.

De sobte, un dels homes diu quatre paraules: dos pronoms, un verb i una exclamació. A partir d’aquest moment, l’home es passa tot el trajecte repetint les quatre paraules amb una freqüència irritant. Tanco el llibre que estava llegint. A vegades l’home es posa nerviós i afegeix a la cantarella algunes paraulotes. Al seu costat una dona que fa mala cara li va repetint que ningú no s’ha ficat amb ell. De tant en tant, l’home s’aixeca i sembla que vol marxar. A on? Una dona que fa cara de patir per tots el renya i el fa tornar a seure. El revisor ja no passa. El de la secreta no vull ni pensar on deu ser. Una de les vegades que l’home de les quatre paraules intenta aixecar-se m’adono que ha perdut una sabata. La dona de davant meu dorm i fa molta pudor de vi. Em pregunto si les quatre paraules que diu l’home -els dos pronoms, el verb i l’exclamació- no tindran algun altre significat en alguna llengua que no conec.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s