Transports exòtics III

Quan arribem a l’estació de Sant Andreu Arenal baixo i agafo el metro. Un cop dins del vagó se m’asseu al davant un home hindú carregat de bosses plenes de caixes de mòbils nous. La seva cara em resulta familiar, potser l’he vist abans. Unes parades més enllà pugen sis dones gitanes catalanes molt morenes, vestides de negre i carregades de bosses. Parlen de roba i semblen contentes. N’hi ha una que es veu tant enèrgica que no m’atreveixo a mirar-la. La que s’ha assegut al meu costat li pregunta a l’home dels mòbils si li ven un telèfon. L’home, que es veu tímid i superat per les dones, respon amb un filet de veu que allà no i afegeix: En tienda sí. Elles insisteixen i li demanen una rebaixeta. La més enèrgica li demana si té un model en concret de color rosa. L’home respon alguna cosa que no entenc, s’aixeca i marxa.

Al metro de plaça Universitat surto i agafo l’autobús. Uns nois carregats amb uns timbals es preparen per a la manifestació del dia d’acció per l’Iran que és a punt de començar. Arriba l’autobús i pujo. A plaça Espanya se m’asseu al costat una dona força gran que porta diversos tríptics, un d’ells és de l’exposició sobre la guerra, dels fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro, que hi ha al MNAC. Un nen ros amb cara d’àngel riu descontroladament. Està assegut al costat de la seva mare que és igual que una altra dona que seu darrera seu i que té 30 anys i 30 quilos més que ella. La dona gran té cara de cuinar molt bé, la dona jove s’assembla a la Nina Hagen i el nen es diu Giuseppe. Suposo que són italians. De darrera l’autobús surt un home morè i calb que crida el nen i li fa bromes que no entenc. No sé si l’home és el pare o l’avi però és molt atractiu.

Dos nois s’assenten davant meu. El conductor fa un crit i demana a algú que pagui. Un dels dos nois diu en veu alta: No tenemos dinero, se nos ha acabado y hemos visto el autobús. El conductor surt del seu seient i diu que haurien de pagar el bitllet com tothom i que un senyor s’ha queixat que havien entrat sense pagar. Sense moure’s, el mateix noi diu en veu alta a tot l’autobús: Alguien tiene algún problema? No llevamos dinero, si lleváramos pagaríamos. Siempre pagamos. Tothom calla. El conductor insisteix: Están de acuerdo? i una dona increpa el conductor i li diu que allò no és problema seu i que no emprenyi.

Arribo a casa. A la porta hi ha un home baixet, primet, molt moreno, vestit amb molta roba texana i unes immenses ulleres de sol. Parla per telèfon i el sento dir: Bajas o subo?. Pugem a l’ascensor, quan arribo al meu pis dic Adéu i l’homenet em respon Bye bye. Entro a casa meva esgotada i fastiguejada. Juraria que ahir per la nit vaig veure un cel preciós ple d’estrelles com cada any per aquestes dates a Arsèguel.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s