L'ingenu amor

Via Laietana, les set de la tarda. Un espant. Ei hola. Palpitacions. Aquella simpatia que no saps d’on surt. I una mica més. I encara una mica més. Cinc minuts de conversa de tietes. Què tal la feina? Encara et dediques a allò? Encara fas allò altre? Fas bona cara. Uns segons per respirar. Potser toca dir-nos adéu. Potser la claves fins al fons. Una moneda mental tirada a l’aire i dispares: Saps què? No t’odiava. M’odiava.

Si no vols pols no vagis a l’era. Saps què? No t’estimava. M’estimava. O ho intentava i no endevinava la manera. Han hagut de passar un munt d’anys. I què? Hem après un munt de coses també. T’he estat seguint sense fer soroll. Finalment. A què jugàvem? Fèiem una competició d’estupideses o què? Sempre guanyava jo, ho sento. Apa, què dius, vam empatar. Potser sí. Tenies el cor glaçat i els ulls també. M’inspiraves tendresa. A mi fàstic. Qui? Tu o jo? Tots dos. Excepte un dia. Me’n recordo.
 
Sovint he pensat en tu. Potser passarem a la història. Quina? A la dels petits grans amors domèstics. No és segur però és una possibilitat. Sempre hi ha estat. No es trenca el món per pensar-ho però no ho diem perquè no toca. Ho deixem com un pensament que corre per l’aire, com les ganes de fer l’amor i com l’olor que fem. T’imagines?  Els nostres fills i els nostres néts potser aprendrien coses boniques de nosaltres. Vols dir? Bé, sempre es pot aprendre alguna cosa de tothom.
 
Et vaig tractar malament una vegada. I jo a tu. De fet, van ser més vegades. Sí, jo també. Desenterrem totes les mines. Ens defensàvem. De qui? Ja ho saps. Però al final mira on som. Sí. Obre els ulls. Aquest és el lloc més bonic de tots. Les muntanyes són blaves, els rius transparents, els arbres verds i les vaques marrons. T’hi porto volant amb la meva imaginació i ens hi quedem en un futur que podria ser perfecte. No, però força natural potser sí. També hi ha floretes i tu me’n portes i et dic que tinc una pigueta que diu que t’estima. I ens haurà costat un ou. O dos, amor meu, o dos. La ciutat és grisa. I també és blava. I verda. I jo avui aposto per tu i si guanyo, guanyem tots dos.
 
Les regles del joc: tu em tractes com una reina i jo a tu com un rei. Només si ho desitgem i és prou fàcil. Fa una eternitat que follem i punt. M’avorria. Jo no. Bé, jo tampoc. Canviem de tema. Sí. Aquesta vegada no em penso esforçar, t’aviso. M’esforçaré en no esforçar-me. Doncs jo aquesta vegada m’esforçaré. Potser serà divertit. Caminar enrere i xocar de la manera més dolça. Haurà estat fantàstic allunyar-nos per trobar-nos ara que som a punt. A punt de què? A punt de tot.
 
Deixem l’autosuficiència a Robinson Crusoe. És el que vols? El que vull és callar i tu també. Ja ho sé. Converses, trobades i retrobades. Un atzar que mou els fils i un temps que avança cap a algun lloc. Avui direm les coses pel seu nom amb un petó. De debò que no li trobeu sentit a tot plegat? Obriu el cor i no només les cames que la vida s’escapa molt de pressa! L’ingenu amor de Carles Riba, per què no vaig llegir abans aquest llibre meravellós escrit un "ingenu" i llunyà any 1924?
 
 
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L'ingenu amor

  1. Xitus ha dit:

    Molt ben relatat, m’ha agradat molt llegir-lo…M’ha recordat experiències meves, salvant les distàncies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s