La gran oblidada

Avui fa setanta anys del començament de la Segona Guerra Mundial però per mi la gran oblidada és la Primera Guerra Mundial. Me n’he adonat aquest estiu que ha caigut a les meves mans l’autobiografia d’en Robert Graves “Adéu a tot això” de l’any 1929. Les primeres pàgines m’han recordat el llibre “Decadència i caiguda” d’Evelyn Waugh. Graves descriu l’entorn privilegiat al qual pertanyia i com va prendre consciència de classe un dia que va anar al metge i va descobrir que no tothom era igual d’afortunat que ell. Explica també els detalls de multitud d’escoles i d’internats masculins on comenta que els nois s’enamoraven entre ells i es lliuraven a una mena d’exercici mecànic del sexe. Ambdues coses eren viscudes amb certa naturalitat per professors i alumnes sempre i quan entre els pseudoenamorats no hi hagués gaire diferència d’edat.

A partir de la pàgina setanta-quatre de l’edició castellana que tinc, l’escriptor explica les seves vivències a França durant la Primera Guerra Mundial. Relats sobre trinxeres i homes. La guerra és una cosa horrible. Llegeixo el llibre i m’avorreixo o em desespero però no l’abandono. Després d’haver aguantat el rotllo de “Els homes que no estimaven les dones” penso que puc aguantar gairebé qualsevol cosa. En tot cas, el tema no m’interessa però està molt ben escrit i val la pena.

Dic que la Primera Guerra Mundial no m’interessa amb tota la frivolitat del món. Per algun motiu que no entenc, en canvi, em fascina tot el que gira al voltant de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Civil d’Espanya. Potser perquè és fàcil parlar-ne o sentir-ne a parlar, potser perquè són dues guerres més properes en el temps, potser perquè hi ha un punt d’idealització romàntica, potser per l’estètica. En tot cas, hi ha guerres que m’interessen i guerres que no. Entre les que no, la Primera Guerra Mundial i la guerra del Peloponès, per exemple. És terrible dir una cosa així d’aquesta manera, és com si parlar de guerres fos una afició i et fessis seguidor d’una o altra guerra. Però és així malgrat que això entri dins del capítol de coses incorrectes que sóc conscient que faig.

Torno a la guerra. La Primera Guerra Mundial no l’entenc gens ni mica. I ho dic convençudíssima, segurament amb la mateixa cara que devia fer quan tenia set anys i no entenia les fraccions. Per què els homes anaven al front? Per què feien trinxeres? Per què aprenien com funcionaven les armes? Per què dedicaven esforços en estratègia i en disciplina? Per què desitjaven ferir-se per poder tornar a casa? Per què després volien tornar al front? Per què parlaven d’honor i de valentia i es jugaven la salut com si fossin de plastilina en un món de metall i d’explosions? I, sobretot, per què si sempre era una merda hi tornaven, hi tornen i hi tornaran?

Potser el text de Graves ha aconseguit un objectiu. Fer-me descobrir una nova infinitat de coses que no entenc. Aquesta incomprensió no és cap pretensió pacifista ni un desig d’amor universal. Es tracta d’una cosa molt menys sofisticada, simplement una incomprensió: no entenc la guerra. Potser per això no entenc la necessitat de proveir-me d’armament, ni la de dissenyar una bona ofensiva, ni un bon atac, ni assajo moviments, ni aprofito la feblesa de l’enemic, ni res. Però què voleu que us digui? Malgrat que potser molts dels fracassos de la meva vida es podrien resumir en certa falta d’estratègia, què importarà tot plegat al final?

Quan llegeixo Graves penso que m’agrada ser dona i pensar que la meva funció a la guerra hauria de ser sexual o sanitària. Millor sexual i m’imagino homes desitjables, joves i forts. Oh no. Ho he tornat a fer. He tornat a frivolitzar d’una manera poc menys que desagradable i irrespectuosa. La meva àvia, quan s’enfadava molt, em deia “Tan de bo mai no hagis de viure una guerra” i sonava com una amenaça terrorífica. Ella mai no hauria frivolitzat sobre aquest tema i això em fa recordar que aquest dissabte vaig tenir la mala sort d’engegar la tele un moment que sortia el Pedro Ruiz i el vaig sentir dir “Jo no frivolitzo mai”. Doncs el compadeixo. Deixant a banda els que no poden frivolitzar, els que opten per no fer-ho mai em semblen ridículs. La seva seriositat no aporta cap valor al merder general, simplement fan cara d’emprenyats mentre els altres ens aguantem el riure.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La gran oblidada

  1. Josep ha dit:

    Ens hem criat durant la post-guerra. La post-guerra de Vietnam, per a ser més exactes.
    Les hipertròfies musculars del senyor John Rambo ens portaren a les hipertròfies genitals de Rocco Sifreddi.
    Som víctimes.

  2. nau argos ha dit:

    Fa algun temps, vaig tenir una conversa amb un fanàtic religiós. Abans havia estat amic meu, però amb el temps va esdevenir només un súbdit entregat de la marededéu. Un final terrible, com ho devia ser presenciar l’ensulsiada de la biblioteca d’Alexandria, doncs el fanàtic era un home intel•ligent (algú havia pensat que la intel•ligència ens feia immunes al sectarisme?). El meu amic extraviat va defensar amb fermesa la necessitat d’una nova conflagració que portés la mort i la desesperança a la nostra vella Europa. Altre cop. Era un Savonarola que només acabant amb la saviesa i la bellesa es veia amb cor d’ acabar també amb la llibertat individual. Sense aquesta podia sotmetre novament a la humanitat al càstig del seu flagell medieval. Naturalment ell ho anomenava vida espiritual i a la bellesa per destruir hedonisme. Durant les guerres, l’honor , la valentia o l’estratègia són la pesta bubònica que acompanya el fanatisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s