Què vols? Que m’estimis. Estimar-te? O que m’oblidis. Oblidar-te? O que m’adoris. Adorar-te? Avui s’ha fet a Arenys de Munt un bonic acte interrogatiu. La resposta només podia ser un sí o un no. Però així funcionen algunes coses a la vida: m’estimes o no m’estimes. I en el calaix dels records que un got de gintònic desperta una nit de festa major sento l’olor d’un somni dolç enmig d’una vida que mira cap a una altra banda. “M’estimes? No”. Qui vol jugar el trist paper de l’autocar i el minibús falangista? Ningú. Qui vol passar a la història fent de minoria orgullosa, rància i bruta? Tothom vol ser la resposta positiva, el gran Sí, l’amor incondicional i madur, el projecte de futur, el compromís, la convivència que enriqueix i l’amor que tot ho fa possible i millor encara. Barrejar licors no pot ser bo, igual que no ho ha de ser barrejar referèndums amb penes d’amor. Visca Catalunya lliure i visca l’amor (potser un altre dia).
Volar de nit és perillós 
Aquest gran Si del que parles ja no sé que necessita: si maduresa i projecte o rauxa i passió. La premsa rosa (de Madrit) titula “bufonada independentista”. I sí que fou bufona la festa, no? Potser perquè era una barreja de tot plegat. És la nostra essencia eclèctica.
Ostres quin post més ben trobat!! Molt ben combinats els dos temes… Està clar que un NO en amor és dolorós. Però un pot autodeterminar-se i pensar per ell mateix, alliberar-se dels lligams de qui ens rebutja, i buscar qui es vulgui associar lliurement, i creu-me, crec que això és bastant més sa i agradable que intentar entendre’s amb algú amb qui no hi haurà forma. I un cop independitzats, si no volen reprendre relacions, el rencor ja els farà mal, ja.
Petonets!!