Tinc una amiga que…

Les millors lliçons de la vida poden aparèixer com un bolet al final de l’estiu. Tinc una amiga que va sortir amb un noi d’un país molt pobre, un d’aquells països que ni et sonen i que has de buscar al Google si són a l’est o a l’oest mentre creues els dits desitjant que estiguin, almenys, en el continent que has pensat. Va ser així, en una època en què es va imposar una atzarosa dispersió geogràfica en la vida sexual de la meva amiga, que va experimentar ensenyaments filosòfics inesperats a partir del fet –poc interessant en si mateix- de sortir amb un home d’un país relativament remot.

El primer ensenyament es produí un dia que la meva amiga plorava per una d’aquelles coses difícils d’explicar per les quals es pot plorar, per exemple, un diumenge al vespre veient una pel·lícula de dibuixos animats. Suaument astorat l’home forà va dir: Per què plores si no s’ha mort ningú?.

El segon ensenyament va tenir lloc durant un inofensiu sopar sense espelmetes en un restaurant poc elegant. Mentre compartien el clon imperfecte d’unes postres previsible ella va preguntar: Amb qui t’imagines casant-te? Amb una noia d’aquí o amb una noia del teu país? L’home exòtic va demanar dues vegades si realment volia saber la veritat abans de contestar. Ella va dir que sí mentre apartava la mirada i es posava vermella imaginant que hauria d’explicar als seus pares que l’havien seleccionada per fer anuncis de Benetton prenyada i amb un parell de fills molt morenets.

En aquest moment de tensió ovàrica màxima, ell la va mirar als ulls i va confessar que preferia les noies del seu país perquè amb elles no havia d’amoïnar-se per les feines de casa, ni de discutir, ni d’haver d’anar a sopar a restaurants i, sobretot, perquè només estaven tristes molt de tant en tant, vaja, només si es moria algú.

Lluny d’idealitzar res i encara menys una relació d’amor i sensualitat de disset hores de durada i vint minuts de caducitat, aquí podem plorar si ens trenquem una ungla! No és meravellós? Potser això sol no justificaria tots els esforços dels països benestants, democràtics i referendumistes del món mundial però, honestament i lluny del tòpic fàcil d’aquí i d’allà, trobo que no estan gens malament totes les nostres parafernàlies encara que les paguem a preu d’or i que no siguin el passaport directe cap a la felicitat absoluta.

Molt malament ens han d’anar les coses que no puguem fullejar un llibre d’autoajuda un cop al mes i eternitzar allò d’aprendre a resignar-nos visitant un museu, comprant un maquillatge nou, veient una bona peli, anant al teatre o fent tres gintònics. Un altre dia reflexionarem sobre si té sentit l’ús de la paraula –parlada i escrita- enfront del gruny. Però això ja seria un altre tema, una altra anècdota i una altra amiga.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tinc una amiga que…

  1. nau argos ha dit:

    Estàs magníficament especialitzada en desastres quotidians. Vull dir en narrar-los. Molts dels teus apunts podrien formar un excel·lent compendi del fracàs vist amb ironia i un punt d’acidesa que et fan riure mentre els teus personatges naufraguen. Ja recordo que em vas dir que no eres professora, però si no escrius (a banda del blog), que sospito que si, fes-ho sense pérdua de temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s