Mes: Octubre de 2009

Mudança

Avui a les set del vespre hi haurà champagne i canapès selectes per a tothom i s’anunciarà la mudança imminent d’aquest blog ancià. Podeu portar caixes, camàlics, decoradors i obsequis.

Veniu a veure’m…

https://volardenit.wordpress.com

 

Un pastís sota la pluja

Hi ha una línia que enllaça la pluja d’avui amb la de tots els altres dies de pluja. Penso en una tarda d’un estiu enganxós a Bangkok menjant un pastís de pastanaga en un lloc que podria semblar-te turístic. Va ser deliciós, màgic, inesperat, brillant, preciós, meravellós, i vaig somiar que ho compartiria amb tu quan et conegués. Era després de caminar massa per fer-me fer a mida una mena de quimono (aleshores encara semblava exòtic) que no m’has vist mai.
 
Vam trobar un home prim vestit de gris de la categoria de personatges d’aparença quasi mística que només trobes quan viatges. Va ser ell qui ens va recomanar un sastre com qui confessa un secret obscur. No va ser gens terrible que més que un sastre fos una botiga enorme plena d’homes alts amb turbant i una infinitat de revistes de moda.
 
Quan vam sortir de la botiga la pluja ens va fer sentir vulnerables. Aquella tarda ens va salvar la casa de Jim Thompson, un ric i interessant empresari tèxtil desaparegut a Malàisia, que no s’ha de confondre amb un altre Jim Thompson, escriptor, pluriempleat, alcohòlic i desgraciat en general.
 
Al final la literatura serà reutilitzar la merda. La pluja d’avui fa el mateix soroll que feia la pluja d’aquella tarda que va passar a ser un espectacle sota el porxo d’aquella casa, en un oasi de fusta bona i plantes grandioses, acompanyats només per una taula, unes cadires, la nostra roba mullada i un pastís exquisit.
 
Al començament ser jover era el vici de deixar-me salvar. Deixar-me enfonsar i deixar-me enlairar per algú, per una tempesta, per una nit plena d’estrelles, per la família, per una cançó de la Dinah Washington, per un poema d’en Joan Margarit o de la Clemenina Arderiu, per una flor regalada, per uns amics pacients i benintencionats o per uns ulls humits.

Han passat els anys i dins dels meus ulls que no saps que són verds avui no hi trobaries cap paraula d’amor. Jo que  vaig creure en aquest amor no surto a la pel·lícula de la teva vida i del tot és possible hem passat al ja sabem que això no té ni cap ni peus. Dius que m’enyores i jo també m’enyoro estimant-te. No hi ets i no pots ser-hi. L’única esperança del dia d’avui és pensar que si aquell dia vaig equivocar-me tant, que potser avui també m’equivoqui.

Cues de pansa a Pau Claris

 
Ahir vaig sopar en un mític restaurant gallec del carrer Pau Claris i millor que oblidi com de car vam pagar a la catalana aquell bé de Déu de peix i de marisc. Afortunadament vaig aprendre com a mínim dues coses de les que es poden explicar. La primera és que si no beus alcohol la factura et sembla molt més cara que si beus alcohol, i la segona és que Pau Claris va ser el primer que va proclamar la república catalana l’any 1641, cosa que em va fer pensar que ahir em vaig oblidar de preguntar-me on érem fa setanta-cinc anys i deu dies.

Explica la wikipedia: “El 6 d’octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys, tornà a proclamar l’Estat Català o República Catalana. L’intent va ser ràpidament avortat per l’exèrcit espanyol. Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940)”.

No és que ho pensés jo soleta que volia recordar aquesta efemèride. És que ho vaig llegir aquí. I també aquí. I es veu que a Nova York se’n van recordar força puntualment aquí. Fa setanta-cinc anys i onze dies érem en el que ara podria semblar un futur de ciència ficció amb final infeliç. És dramàtic!! La política i la història em semblen coses complicades que em costen d’entendre. Suposo que no passa res per reconèixer una feblesa, em sembla força més trist exhibir cinquanta fortaleses de cartró pedra, però també penso que és necessari conèixer la nostra història i si no ens l’ensenyen, o no ens l’ensenyen prou bé, és una llàstima que no treu que la responsabilitat és nostra i que sempre som a temps d’aprendre.

 
Em ve de gust llegir en Josep Pla i l’Eugeni Xammar. En aquest sentit, confio dolçament en les paraules que la literatura sosté i que com més velles més belles es tornen. M’agraden les paraules que tenen l’origen en l’amor per escriure i destil·len Història entremig de les històries. Em resulten plaents i poden ser senzilles però no pas simples. Poden ser petites i discretes però fortes i serenes com les de la Trini d’Incerta Glòria. O poden ser  aspres i incòmodes. Perquè no ens podem permetre oblidar la història, avui menjaré cues de pansa enlloc d’escoltar les notícies que es filmaran en algun plató amb estètica de plat volador. Soparé tranquil·lament i lamentaré  amb ironia que el meu gat negre no sigui l’actual President de la Generalitat, o almenys conseller, potser les coses ens anirien millor. Ara que ho penso, potser tenir mala memòria és una salvació: sense memòria és més fàcil mirar el món i no empipar-se massa enmig d’aquesta vall de grandiloqüències, lladres, desmemòries i altres putrefaccions.
 
 
 

Contemplació

Ho va deixar escrit Andreu el Capellà al voltant de l’any 1184. L’amor no és cap cosa moderada. Més aviat és una cosa exagerada que es complau en la contemplació obsessiva d’una bellesa que ens atrapa. Sí, senyor. Fa tres setmanes que sento una atracció brutal per un mascle de característiques inesperades. Quan el veig i ens mirem el món s’atura i és com si sentís la sensualitat violenta d’uns tambors rítmics i sensuals que em fan pensar que el meu rellotge biològic s’ha convertit en una alarma nuclear continental que en qualsevol moment es dispararà i deixarà sords, cecs i muts a tots els habitants de la Terra.

A la merda la il·lusió espiritual dels amors platònics. Prou històries sobre la bellesa interior. No em maregeu més amb històries tèbies d’amor i vida familiar. Això em sembla molt més divertit. Cada dia ens busquem i ens trobem amb la mirada. Tot va començar el dia que em va fer una pregunta poc rellevant i tot seguit vam coincidir a l’ascensor. El meu comptador de fantasies eròtiques es va reiniciar just en aquell moment. Clic-clic. Durant uns segons que es van fer eterns vaig notar aquella sensació desagradable d’haver de frenar la força d’una mena d’iman poderós que em convidava a oblidar el món, renunciar a la paraula i tornar al gruny durant uns moments que s’haurien fet humits. El cos i l’instint volien manar i diria que gairebé se’n va anar la llum a l’edifici.

Som molt diferents i no és difícil imaginar que quan som a prop les nostres cèl·lules reproductives es posen histèriques, es rebel·len i ens diuen a crits: Feu el favor de copular i engendrar fills i filles. No cal ser Gregor Mendel per veure que sortirien criatures molt originals si us combinéssiu, no ho veieu? Au va, traieu-vos la roba d’una vegada i no perdeu més el temps.

L’individu és moreno, té cara de bèstia salvatge, els ulls de foc i de nit i el cabell negre, arrissat i tan llarg com el meu. No es correspon amb el meu ideal de bellesa masculina però és exactament l’home que el meu pare no suportaria que es convertís en el pare dels seus néts. És ideal! Ahir vaig veure que duia una cadena d’or massa gran al coll i fins i tot això, en ell, em va semblar sexi. Tot i que no m’imagino convidant-lo per Nadal a fer cagar el tió a casa, de moment mantenim una deliciosa, càlida i fidel relació contemplativa força entretinguda malgrat la possibilitat remota que l’home sigui miop i que no m’hagi vist mai.

 

Puzle màgic

Abans d’ahir vaig anar a la biblioteca. Vaig patir un atac de vertigen i de claustrofòbia caminant per unes escales i unes plataformes inestables i interminables de reixeta metàl·lica i vaig endur-me un llibre en italià en lloc de la seva traducció al castellà que és el que buscava. Després vaig intentar sense èxit fer un petit furt per castigar la bibliotecària que, per no aixecar el cul de la cadira, m’havia fet anar a buscar el llibre per laberints horripilants.

Ahir al vespre fregava quatre plats i pensava que la llengua és el conjunt de peces amb què construïm i expliquem les nostres vides. En certa manera la llengua és una mena de vaixella o de puzle, en el sentit que jo utilitzo unes peces, algú altre n’utilitza unes altres i tot plegat funciona perquè el conjunt existeix, les peces són conegudes i formen una mena d’unitat abstracta que podem utilitzar i desxifrar. La distinció entre llengua i llenguatge sovint se m’emboira. Diria que si no tingués unes peces n’utilitzaria unes altres i no passaria gaire res. Algú arrufa el nas amb raó perquè no seria exactament el mateix. És veritat, alguna cosa s’escaparia.

Abans d’agafar el son ahir vaig començar a fullejar amb cert plaer el llibre en italià que no  havia robat. I resulta que l’autor, en realitat, era francès. No entenc com em va caure a les mans. Què hi feia aquest llibre a la biblioteca? Qui va decidir engreixar els fons de la biblioteca justament amb aquest llibre? I què importarà tot plegat? Llegir George Duby en italià si no saps italià és força absurd. Però potser serà el començament d’una bonica història d’amor. O potser no. Però em ve de gust. Serà culpa de Petrarca? El llibre és sobre l’amor cortès, el matrimoni i l’adulteri a l’època medieval. Un tema  deliciós i totalment inofensiu, és clar.

Esmorzo i mentre sento l’olor d’un parell de torradetes, enyoro un home i penso que hi ha una distància entre mandra, pereza i morriña, cel i heaven, foc i fuego, nou i nuez, vermell i roig, tengo  agujetas i estic esbraonada, bocadillo, sandvitx i  entrepà; però sobretot les distàncies entre t’estimo, te quiero, je t’aime, I love you, Ich liebe dich, ani ohevet otj, ti amo, minä rakastan sinua, etc. Aquestes distàncies formen part de la vida, de l’encant i del misteri. Qui pot dir que no és bonic?