Puzle màgic

Abans d’ahir vaig anar a la biblioteca. Vaig patir un atac de vertigen i de claustrofòbia caminant per unes escales i unes plataformes inestables i interminables de reixeta metàl·lica i vaig endur-me un llibre en italià en lloc de la seva traducció al castellà que és el que buscava. Després vaig intentar sense èxit fer un petit furt per castigar la bibliotecària que, per no aixecar el cul de la cadira, m’havia fet anar a buscar el llibre per laberints horripilants.

Ahir al vespre fregava quatre plats i pensava que la llengua és el conjunt de peces amb què construïm i expliquem les nostres vides. En certa manera la llengua és una mena de vaixella o de puzle, en el sentit que jo utilitzo unes peces, algú altre n’utilitza unes altres i tot plegat funciona perquè el conjunt existeix, les peces són conegudes i formen una mena d’unitat abstracta que podem utilitzar i desxifrar. La distinció entre llengua i llenguatge sovint se m’emboira. Diria que si no tingués unes peces n’utilitzaria unes altres i no passaria gaire res. Algú arrufa el nas amb raó perquè no seria exactament el mateix. És veritat, alguna cosa s’escaparia.

Abans d’agafar el son ahir vaig començar a fullejar amb cert plaer el llibre en italià que no  havia robat. I resulta que l’autor, en realitat, era francès. No entenc com em va caure a les mans. Què hi feia aquest llibre a la biblioteca? Qui va decidir engreixar els fons de la biblioteca justament amb aquest llibre? I què importarà tot plegat? Llegir George Duby en italià si no saps italià és força absurd. Però potser serà el començament d’una bonica història d’amor. O potser no. Però em ve de gust. Serà culpa de Petrarca? El llibre és sobre l’amor cortès, el matrimoni i l’adulteri a l’època medieval. Un tema  deliciós i totalment inofensiu, és clar.

Esmorzo i mentre sento l’olor d’un parell de torradetes, enyoro un home i penso que hi ha una distància entre mandra, pereza i morriña, cel i heaven, foc i fuego, nou i nuez, vermell i roig, tengo  agujetas i estic esbraonada, bocadillo, sandvitx i  entrepà; però sobretot les distàncies entre t’estimo, te quiero, je t’aime, I love you, Ich liebe dich, ani ohevet otj, ti amo, minä rakastan sinua, etc. Aquestes distàncies formen part de la vida, de l’encant i del misteri. Qui pot dir que no és bonic?