Cues de pansa a Pau Claris

 
Ahir vaig sopar en un mític restaurant gallec del carrer Pau Claris i millor que oblidi com de car vam pagar a la catalana aquell bé de Déu de peix i de marisc. Afortunadament vaig aprendre com a mínim dues coses de les que es poden explicar. La primera és que si no beus alcohol la factura et sembla molt més cara que si beus alcohol, i la segona és que Pau Claris va ser el primer que va proclamar la república catalana l’any 1641, cosa que em va fer pensar que ahir em vaig oblidar de preguntar-me on érem fa setanta-cinc anys i deu dies.

Explica la wikipedia: “El 6 d’octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys, tornà a proclamar l’Estat Català o República Catalana. L’intent va ser ràpidament avortat per l’exèrcit espanyol. Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940)”.

No és que ho pensés jo soleta que volia recordar aquesta efemèride. És que ho vaig llegir aquí. I també aquí. I es veu que a Nova York se’n van recordar força puntualment aquí. Fa setanta-cinc anys i onze dies érem en el que ara podria semblar un futur de ciència ficció amb final infeliç. És dramàtic!! La política i la història em semblen coses complicades que em costen d’entendre. Suposo que no passa res per reconèixer una feblesa, em sembla força més trist exhibir cinquanta fortaleses de cartró pedra, però també penso que és necessari conèixer la nostra història i si no ens l’ensenyen, o no ens l’ensenyen prou bé, és una llàstima que no treu que la responsabilitat és nostra i que sempre som a temps d’aprendre.

 
Em ve de gust llegir en Josep Pla i l’Eugeni Xammar. En aquest sentit, confio dolçament en les paraules que la literatura sosté i que com més velles més belles es tornen. M’agraden les paraules que tenen l’origen en l’amor per escriure i destil·len Història entremig de les històries. Em resulten plaents i poden ser senzilles però no pas simples. Poden ser petites i discretes però fortes i serenes com les de la Trini d’Incerta Glòria. O poden ser  aspres i incòmodes. Perquè no ens podem permetre oblidar la història, avui menjaré cues de pansa enlloc d’escoltar les notícies que es filmaran en algun plató amb estètica de plat volador. Soparé tranquil·lament i lamentaré  amb ironia que el meu gat negre no sigui l’actual President de la Generalitat, o almenys conseller, potser les coses ens anirien millor. Ara que ho penso, potser tenir mala memòria és una salvació: sense memòria és més fàcil mirar el món i no empipar-se massa enmig d’aquesta vall de grandiloqüències, lladres, desmemòries i altres putrefaccions.
 
 
 
Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Cues de pansa a Pau Claris

  1. miq ha dit:

    Una mica d’astúcia felina en uns quants càrrecs de decisió política a Catalunya… i les coses ens anirien més bé.
    També, evidentment, si hi hagués més dones a la primera línia política. En general (i deixant els tòpics de banda) sou molt més pencaires, pràctiques i hàbils. La primera presidenta de la Generalitat serà la que ens durà a la independència; n’estic convençut!

  2. nau argos ha dit:

    Deixa’t d’ironies, que si posem el teu gat “al mando” no es notarà la diferència. Això si que es fotut!

  3. Lluís ha dit:

    Ui! Hi ha un misteri, una broma o un bucle en el temps? M’apareix avui aquest apunt teu al blogroll, datat el 2009… Bé, un cop dit això me’n torno amunt a llegir-lo.

  4. Marta Millaret ha dit:

    Hola Lluís, tot té una explicació. El que era bloc.cat ha plegat fa pocs dies i han passat els blogs que tenien a wordpress, i ara el domini és blog.cat. Jo tenia el blog allà quan vaig començar el 2006. El cas és que després d’uns moments de pànic al final ha resultat que relativament senzill passar tots els escrits del blog vell que tenia amb ells al blog d’ara a wordpress. Ja vaig veure que el reader treia fum i feia coses rares. En fi… que em fa entre il·lusió i mareig veure tants escrits junts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s