Un pastís sota la pluja

Hi ha una línia que enllaça la pluja d’avui amb la de tots els altres dies de pluja. Penso en una tarda d’un estiu enganxós a Bangkok menjant un pastís de pastanaga en un lloc que podria semblar-te turístic. Va ser deliciós, màgic, inesperat, brillant, preciós, meravellós, i vaig somiar que ho compartiria amb tu quan et conegués. Era després de caminar massa per fer-me fer a mida una mena de quimono (aleshores encara semblava exòtic) que no m’has vist mai.
 
Vam trobar un home prim vestit de gris de la categoria de personatges d’aparença quasi mística que només trobes quan viatges. Va ser ell qui ens va recomanar un sastre com qui confessa un secret obscur. No va ser gens terrible que més que un sastre fos una botiga enorme plena d’homes alts amb turbant i una infinitat de revistes de moda.
 
Quan vam sortir de la botiga la pluja ens va fer sentir vulnerables. Aquella tarda ens va salvar la casa de Jim Thompson, un ric i interessant empresari tèxtil desaparegut a Malàisia, que no s’ha de confondre amb un altre Jim Thompson, escriptor, pluriempleat, alcohòlic i desgraciat en general.
 
Al final la literatura serà reutilitzar la merda. La pluja d’avui fa el mateix soroll que feia la pluja d’aquella tarda que va passar a ser un espectacle sota el porxo d’aquella casa, en un oasi de fusta bona i plantes grandioses, acompanyats només per una taula, unes cadires, la nostra roba mullada i un pastís exquisit.
 
Al començament ser jover era el vici de deixar-me salvar. Deixar-me enfonsar i deixar-me enlairar per algú, per una tempesta, per una nit plena d’estrelles, per la família, per una cançó de la Dinah Washington, per un poema d’en Joan Margarit o de la Clemenina Arderiu, per una flor regalada, per uns amics pacients i benintencionats o per uns ulls humits.

Han passat els anys i dins dels meus ulls que no saps que són verds avui no hi trobaries cap paraula d’amor. Jo que  vaig creure en aquest amor no surto a la pel·lícula de la teva vida i del tot és possible hem passat al ja sabem que això no té ni cap ni peus. Dius que m’enyores i jo també m’enyoro estimant-te. No hi ets i no pots ser-hi. L’única esperança del dia d’avui és pensar que si aquell dia vaig equivocar-me tant, que potser avui també m’equivoqui.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un pastís sota la pluja

  1. nau argos ha dit:

    Ara ja has escrit el missatge dins l’ampolla, però serà millor que no esperis de braços creuats en l’illa deserta.
    Per cert la imatge que suggereix el títol és potent. Llàstima que sigui de pastanaga (això m’ho ha fet malbé)

  2. cheap jerseys ha dit:

    Per cert la imatge que suggereixcheap mlb jerseys el títol és potent. Llàstima que sigui de pastanaga (això m’ho ha fet malbé)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s