Per un marron glacé

Vaig tastar per primera vegada un marron glacé asseguda davant de les ruïnes d’un castell prop de Ripoll escoltant històries de cristians i sarraïns. Va ser un regal. No sé quants anys tenia, potser deu o onze, i vaig descobrir un món fascinant en aquell marron glacé. Era una cosa misteriosa i gairebé fantàstica embolicada en un tros de paper estrany i brillant. Devia ser la tardor, la millor època de l’any pel meu gust, havíem anat d’excursió i ens acompanyava aquell aire fred i com de vidre i aquella suor de quan camines per la muntanya i fa sol.

Han passat els anys. Molts anys. Vint anys. El pas del temps recol·loca records i experiències viscudes. Un home que no era el meu pare ens parlava sense pretensions (sí, és possible) de poetes, d’actrius, d’escriptors, de política, de cinema, d’arbres, d’història, de filòsofs, de costums d’abans i de camins de muntanya. També feia radiografies crues i enginyoses de gent que coneixíem i de nosaltres mateixos i, sobretot, ens entretenia i ens portava d’excursió; ens dedicava temps. Aquell dia va explicar-nos que els senyors (quins senyors?) regalaven marron glacés a les senyores (quines senyores?) i segurament en aquest punt vaig despistar-me imaginant cavallers i princeses i potser també algun drac.

Potser perquè últimament tinc una obsessió medievalista (i només un puntet renaixentista) que afortunadament no s’ha centrat en la ingesta compulsiva de marron glacés, he recordat aquell matí de fa tants anys i la història –que no sé si és certa- que els marron glacés eren un obsequi de conquesta amorosa d’alt nivell, un regal força més dolç i econòmic que un dur anell de brillants.

I així, una tarda qualsevol em sorprenc retrobant records, fragments de conversa caçats al vol que dibuixen una mena de figura iniciàtica imprevista (ell va ser el primer a qui vaig sentir parlar de Flaubert) i desaprofitada (no recordo ni una paraula del que va dir-ne). El que recordo d’aquells dies és que tot podia transformar-se en una història interessant. I recordo també un cert gust per la ironia, per la cuina, per les paraules justes, per la natura, pels llibres, per la família, per les coses quotidianes senzilles o complicades i una estranya esperança vestida de curiositat, gust de cafè i olor de jerseis de llana.

Conscientment o no, aquest home (o senyor) va construir un variat, ric i extens refugi i una presència coherent tot caminant per la muntanya, esquivant tifes de vaca i trobant ermites solitàries, basses amagades, gossos violents o afables i pedres velles de vés a saber què. Fa pocs dies va ser el seu aniversari. Si hagués trobat la manera, li hagués regalat un marron glacé i un llibre. Per una estranya i innecessària carambola, al final haurien florit un munt de flors inesperades i la vida, potser, m’hauria semblat una mica més justa malgrat no ser ni tan forta ni tan perfecta com un brillant.

Per molts refranys!

La paraula homenatge sona fatal. Fa temps que vull escriure sobre una persona especial però no ho acabo de veure clar. I si no li agrada? El que ens fascina d’algú pot ser una cosa de la qual la mateixa persona no se’n senti orgullosa o no li vingui de gust pensar-hi. I si s’incomoda? A part, un dels perills dels homenatges és que resultin massa ensucrats. L’altre perill és no fer res i que després et sàpiga greu. Hi deu haver alguna manera d’equilibrar el desig d’escriure sobre algú, el plaer que aquesta persona n’obtindrà si ho llegeix i que el text tingui gràcia més enllà de tot això?

Ja et conec, herbeta, que et dius marduix. Què fort. Aquest matí he escrit aquestes línies pensant en una altra cosa però ara veig que devia estar rebent ones telepàtiques blocaires perquè avui –bé, ahir- és festa grossa. Com els sants que tenen vuit dies, espero que facin la vista grossa amb els despistats que arribem a misses dites a la celebració pels 300.000 refranys recollits, trobats o caçats per en Víctor Pàmies. Per molts refranys!

Diuen que mai no és tard si la dita és bona. Obro una ampolla de cava i tanco la paradeta la mar de contenteta. Un exemple del que pot passar combinant amor i disciplina. Millor encara: una prova més del que es pot arribar a aconseguir a base d’esforç i feina ben feta.  I res de precipitar-se, que qui tot ho vol tot ho perd. Hi ha dies que agraeixes ser on ets perquè al teu voltant passen coses meravelloses. Ja tinc respostes per a les preguntes que em feia aquest matí. Al fons del sac es troben les engrunes.

 

Ripoll, Olot, Berlín

Escriure el nom de tres ciutats fa modern. Escriure la paraula linòleum fa escriptor. Menjar mandarines fa tardor. Poques paraules són menys seductores que moniato. Un bon dia no saps escriure i no passa absolutament res. Ningú no et para pel carrer, ningú no et demana explicacions. T’avorreixes. Avorreixes. Desapareixes. Aquella petita cosa que li donava sentit a tot plegat de sobte també ha desaparegut i penses que és hora d’agafar un bon llibre i anar a dormir. Saps que és urgent que controlis el pensament i aquesta remaleïda addicció a les falses esperances. Més que urgent. Però hi ha moments que gairebé mataries per tornar als falsos vespres miserables d’alcohol i sexe. Tot semblava més dolç. T’ofegues. Et fas vella de cop. Dificultats inesperades apareixen a escena. Rebobinem? Què ha fallat? Què és el que era miserable? Era jo? Eres tu? Et perds. Perds. Tot se’t fa una muntanya. Pitjor. La puta muntanya de sempre ara és enorme. Et cagues de por. Un exèrcit d’alpinistes experts, joves, feliços i vitals protagonitzen els teus malsons. T’arrossegues cap a casa sense mirar ningú als ulls. Necessites una abraçada abans d’anar a dormir. I un poema –què carai-. I riure esbojarradament. I somiar alguna cosa innocent. La resta, un altre dia. Escriure el nom de tres ciutats avui no vol dir res. M’endevino. M’avorreixo. T’avorreixo. Podria ser pitjor però també podria ser millor.

Fracassos i clatellots

El meu mètode per escriure un llibre va ser un fracàs. El llibre va acabar cremat en una llar de foc un d’aquells dies en què agraeixes conèixer algú amb una llar de foc. No era la primera vegada. Un any abans, una versió anterior del llibre havia acabat traient fum i desapareixent dins d’una cassola al balcó de casa.

Però comencem pel començament. Un dia tens una meravellosa aventura amb un home que et fa sentir bonica i feliç i l’endemà estàs eufòrica, somrient, relaxada i inspirada. Penses que aquesta experiència de felicitat extrema després d’un bon clau és un universal que t’hi cagues i que et ve de gust escriure-ho. Comences a treballar un text i somies que podria arribar a ser bo.

Penses una estructura, una intenció, fas un esquema, valores seriosament una direcció que et sembla interessant i de sobte, tot té sentit: l’amor i la literatura; i el sexe és brutal. Dies i dies escrivint amb amor i disciplina, una mica a corre-cuita, engreixant la bèstia, inflant una mena de pilota inflable a partir d’una il·lusió i somiant una vida feliç. Arribes a pensar que no necessites ni que et toqui la loteria.

I et fots un clatellot.