Per un marron glacé

Vaig tastar per primera vegada un marron glacé asseguda davant de les ruïnes d’un castell prop de Ripoll escoltant històries de cristians i sarraïns. Va ser un regal. No sé quants anys tenia, potser deu o onze, i vaig descobrir un món fascinant en aquell marron glacé. Era una cosa misteriosa i gairebé fantàstica embolicada en un tros de paper estrany i brillant. Devia ser la tardor, la millor època de l’any pel meu gust, havíem anat d’excursió i ens acompanyava aquell aire fred i com de vidre i aquella suor de quan camines per la muntanya i fa sol.

Han passat els anys. Molts anys. Vint anys. El pas del temps recol·loca records i experiències viscudes. Un home que no era el meu pare ens parlava sense pretensions (sí, és possible) de poetes, d’actrius, d’escriptors, de política, de cinema, d’arbres, d’història, de filòsofs, de costums d’abans i de camins de muntanya. També feia radiografies crues i enginyoses de gent que coneixíem i de nosaltres mateixos i, sobretot, ens entretenia i ens portava d’excursió; ens dedicava temps. Aquell dia va explicar-nos que els senyors (quins senyors?) regalaven marron glacés a les senyores (quines senyores?) i segurament en aquest punt vaig despistar-me imaginant cavallers i princeses i potser també algun drac.

Potser perquè últimament tinc una obsessió medievalista (i només un puntet renaixentista) que afortunadament no s’ha centrat en la ingesta compulsiva de marron glacés, he recordat aquell matí de fa tants anys i la història –que no sé si és certa- que els marron glacés eren un obsequi de conquesta amorosa d’alt nivell, un regal força més dolç i econòmic que un dur anell de brillants.

I així, una tarda qualsevol em sorprenc retrobant records, fragments de conversa caçats al vol que dibuixen una mena de figura iniciàtica imprevista (ell va ser el primer a qui vaig sentir parlar de Flaubert) i desaprofitada (no recordo ni una paraula del que va dir-ne). El que recordo d’aquells dies és que tot podia transformar-se en una història interessant. I recordo també un cert gust per la ironia, per la cuina, per les paraules justes, per la natura, pels llibres, per la família, per les coses quotidianes senzilles o complicades i una estranya esperança vestida de curiositat, gust de cafè i olor de jerseis de llana.

Conscientment o no, aquest home (o senyor) va construir un variat, ric i extens refugi i una presència coherent tot caminant per la muntanya, esquivant tifes de vaca i trobant ermites solitàries, basses amagades, gossos violents o afables i pedres velles de vés a saber què. Fa pocs dies va ser el seu aniversari. Si hagués trobat la manera, li hagués regalat un marron glacé i un llibre. Per una estranya i innecessària carambola, al final haurien florit un munt de flors inesperades i la vida, potser, m’hauria semblat una mica més justa malgrat no ser ni tan forta ni tan perfecta com un brillant.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Per un marron glacé

  1. nau argos ha dit:

    Mai he provat un marron glacé. Em pregunto com hauré pogut fer-me tan vell sense conèixer els marrons glacés d’altres vides…

  2. marta ha dit:

    Si fossis en Bernhard hauries dit: mai he provat un marron glacé i em pregunto com hauré pogut fer-me tan vell (ancià) sense conèixer els marron glacés i sense conèixer justament i específicament els marron glacés d’altres vides. Ahir vaig adormir-me que faltaven 5 pàgines per acabar l’Origen i de moment el que més m’ha fascinat és la puntuació i l’ús dels parèntesis. I una certa morbiditat (de mort) nacionalsocialista i catòlica a parts iguals i a la vegada ridícula i esclafadora. Una mica com el túnel d’Ernesto Sabato però més obsessiu i més cel tapat i sense ni un punt i a part no fos cas que el pobre lector pogués respirar i no morir.

  3. Mery Cherry ha dit:

    quina gràcia! Fa dies que també tinc els marrons glacés al cap. El meu primer “marron” va ser al sud de França, a Albi. Amb una amiga ens vam gastar els últims diners que ens quedaven per arribar-hi. Davant d’una pastisseria, vam ajuntar la poca xavalla que ens quedava i ens vam comprar un sol “marron glacé” que vam haver de compartir. No cal dir que em va encantar.

    He passat una bona estona llegint-te!

  4. marta ha dit:

    hola Mery, retrobada, tornes a escriure? Ara ho miraré. En tot cas, gràcies per passar per aquí, últimament no estic gaire inspirada, el blog nou no m’acaba d’agradar, trobo a faltar el color vermell que tenia al piset d’abans. Ens anem llegint, espero! Una abraçada per tu i la Menxu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s