No puc dir res bonic avui. No he anat ni al teatre, ni al cinema, ni a cap exposició de pintura ni d’escultura. No he tingut cap vespre memorable amb cap eminència generosa de qui poder caçar al vol un pessic de saviesa. Malauradament no he coincidit amb cap virtuós de la vida quotidiana esperant l’autobús ni comprant pernil dolç al supermercat. I tampoc no he vist cap documental del 33 ni cap pel·lícula mítica. No he tingut cap somni revelador on Joanot Martorell m’hagi parlat i, de fet, ni tan sols Gustave Flaubert se m’ha aparegut tot fent el sopar. Res de res. La malaltia i la mort del pare d’un amic t’obre els ulls com un cop de porta massa fort. No m’ajuden les rutines i els desastres dels caps de setmana, sashimi de salmó i vi rosat, desesperar-me i estar perfecta als cinc minuts. La vida és de veritat i aquesta solitud també. Però abans m’he equivocat, puc dir que he sentit un milió de coses boniques avui. Tothom que sigui viu pot fer-ho. Avui he vist un cel preciós, ara ho recordo, era blau i una mica vermellós quan s’acostava el capvespre. També he vist un nen content passejant un gosset petitó. He passejat pels carrers i he vist llums, botigues i persones; i coses increïblement boniques han passat pel meu cor en alguns moments. No és gens fàcil escriure-ho però hi ha emocions que poden ser un consol, com veure el cel després d’uns quants dies de ploure tant, sentir una cançó dolça o trobar l’abraçada d’algú que ens estima. Potser no serà suficient però és millor que el no-res.
Volar de nit és perillós 