Esmorzar

Hi ha bars on la decoració no segueix cap norma i encara és possible endevinar les preferències dels amos quant  a equip de futbol preferit o algun altre detall personal, i si hi ha algun quadre és més fàcil que l’hagi pintat un parent de Premià de Mar que no pas que sigui comprat a l’Ikea. Son bars petitons que permeten seguir o participar en converses diverses, a vegades enceses, a vegades divertides, normalment intranscendents.

En un d’aquests bars serveixen els cafès massa calents pel meu gust però molt cremosos i si vols els pots endolcir amb un polsim de xocolata en pols. També hi ha Cacaolats que pots allargar amb un raig de llet, sucs de fruita i tot tipus de licors i vins per qui vol començar el dia amb un puntet encara més arrauxat. I els entrepans són una delícia que  a estones converteixen el bar en un palau. Des dels clàssics de formatge, fuet, pernil dolç, pernil salat, xoriço, sobrassada o bull blanc, fins als més elaborats de pernil dolç i formatge, tonyina amb una oliva, formatge brie amb ou dur i enciam, salsitxes amb pebrot verd o formatge fresc de debò amb tomàquet. I també els calents de tota la vida de bacon o de llom, els de calamars, els biquinis i les meravelloses truites de patates o d’espinacs.

Tot plegat, una rutina suau i agradable enmig d’una dansa frenètica però silenciosa d’entrepans acabats de fer i olor de cafè, amb les converses i la música d’un radiocasset de fons i amb el sorollet de plats i tasses i la màquina de cafè. Hi ha dies que m’ha semblat que tornava al món dels vius tot esmorzant i llegint el diari tranquil·lament. Per un atzar he oblidat malsons inesperats escoltant cançons velles de Pink Floyd, Eagles o Supertramp i  el dia ha començat  arregladet. Cada dia que hi vaig, un cop he llegit el Monzó, la Rahola i l’Espadaler  (els dimecres) cedeixo el diari amb un somriure a un senyor molt elegant i educat que normalment arriba uns deu minuts després meu. Tot seguit em poso l’abric, pago i dic fluixet “Fins demà” a l’amo i a la mestressa, una parella eterna i passional que sembla que fa mil anys que treballen junts, que  s’adoren quan no es criden i que toquen de peus a terra cada dia; plogui, nevi o faci sol.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Esmorzar

  1. Jaume ha dit:

    Llegint el teu post m’ha vingut al record la bodega que va portar la meva mare fins que es va jubilar. Era un establiment d’abans de la guerra (la Civil, és clar) que ja venia dels meus avis.

    Maluradament durant la dècada del 1980 va entrar en decadència doncs el creixement del barri i el planejament urbanístic de la zona contemplaven l’enderrocament de l’edifici. La perspectiva doncs no era gaire afalagadora i el local es va anar deixant. No sé que hagués passat amb altres circumstàncies, però era un lloc que feia barri, amb gent de tota la vida, punt de trobada, un local amb solera, amb olor a café, una estufa de llenya per l’hivern, les botes de vi i les taules de marbre. Vaja, un record del que hagués pogut ser.

  2. Jesús M. Tibau ha dit:

    Ai! Aquests parèntesis tan necessaris i quotidians dels nostres bars

  3. Ferran ha dit:

    Un lloc ben agradable, sembla aquest teu dels esmorzars. És ben bé que les petites felicitats són les més grans, en realitat, oi? 🙂

  4. marta ha dit:

    Aquest és un bar del barri de Poblenou de Barcelona, que ara cada dia ‘omple’ amb els nous oficinistes del barri.

    Jaume, el teu comentari m’ha fet molta il·lu. M’has fet pensar en una bodega que encara existeix però renovadísima. Quan era petita i acompanyava els grans a comprar m’agradava l’olor i els sorolls de les ampolles i era emocionant veure les botes de vi i aquella infinitat infinita de productes diferents i exòtics

    Jesús, a vegades n’hem de parèntesi en parèntesi. Però sí, està bé gaudir de les coses

    Ferran, segurament sí, però és que a més a més en el tema dels esmorzars a partir d’un bon començament sembla que la resta de dia ha de ser millor i tot. Ahh i el lloc és tirant a lletjot però amb aquells entrepans…

  5. Ferran ha dit:

    Marta, amb la meva família som fans, des de fa mooolts anys, d’un restaurant, a un poble que es diu Castellfollit de Riubregós, camí d’Andorra… és un restaurant que no té absolutament res d’especial, però redéus, què bé s’hi menja! Saps allò de poble, poble, on et foten un pa amb tomàquet com a cap altre lloc, embutits, costelles, patates, el flam fet a casa… Suposo que “lletjot”, sí, però de més estrelles que molts “macots” 🙂

    Bon cap de setmana.

  6. nau argos ha dit:

    A mi quan tot és tan bonic sempre em ve al cap “Blue Velvet” de David Lynch. I ja m’imagino la teva parella passional que regenta el bar amb un cadàver al jardí… Coses meves…

  7. marta ha dit:

    Ferran, amb els meus pares també tenim algun lloc mitificat d’aquests i espero que no canviïn mai i sempre tot continui tenint el mateix gust de sempre. Però també penso que no entenc com no moren d’avorriment fent durant tant de temps exactament el mateix de la mateixa manera… en fi, que no canviïn

    Nau argos, no he vist la peli però he de dir-te que la parella passional em temo que mai no desaprofitarien un cadàver enterrant-lo al jardí…

  8. nau argos ha dit:

    No fotis! en farien sobrassada?

  9. marta ha dit:

    salsitxes o llonganisses!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s