Somnis interruptus

Sona el despertador. Les set del matí. Faig mandres deu minuts. M’aixeco. He de dutxar-me i rentar-me les dents. He de trobar roba que combini, agafar la bossa, no oblidar-me res i marxar corrents. Ja em maquillaré a la feina, no passa res. M’afanyo. A l’autobús no puc seure i m’adono que estic molt adormida. Tinc son.  Molta son. Més son que altres dies. Però per què? Ahir a les quatre del matí un exèrcit de rinoceronts percussionistes hiperactius van picar a casa perquè volien regalar-me un ram de flors tot recitant-me a crits poemes de Miquel Martí i Pol. Mentida. Ahir a les quatre del matí un grup de cantants d’òpera búlgars i sords van decidir venir a felicitar-me per ser la millor fent torradetes de mantega i melmelada de gerds per esmorzar. Mentida podrida.

Ahir a les quatre del matí, mentre somiava un d’aquells somnis que no recordo exactament en què consistia però on segur que apareixia un home meravellós i jo a Ripoll, passejant tres o quatre fills i després menjant crema de Sant Josep després de dinar i abans de fer una migdiada literària amb olor de cafè i d’espígol, just aleshores, el pis va començar a tremolar i un soroll com de porc agònic em va despertar, agut, inestable, imprevisible, desagradable i estrany. L’autobús em deixa a Plaça Espanya i mentre camino per ficar-me al metro recordo que un cop vaig prendre consciència que ni m’havia mort ni era a l’infern, vaig engegar la radio amb resignació per intentar aïllar-me del terratrèmol.

Però ni així. Lluny de ser un petit accident, un imprevist, un extra exagerat enmig d’una nit especial, allò va convertir-se en una mena de Big Bang imparable i terrorífic, desvergonyit. Esperant el metro noto que em poso vermella recordant el que va acabar passant ahir a dos quarts de cinc del matí. Indignada per la disbauxa acústica i vibratòria de l’excés passional dels veïns nous i molesta pel meu pobre somni interromput, vaig aixecar-me i vaig donar tres cops a la paret. Ara em sap greu però vaig fer-ho amb decisió, sense pietat. Pom, pom, pom.

Coitus interruptus i de nou el silenci. Ho sento nois! D’aquí dues horetes he d’anar a treballar i per culpa vostra he perdut el fil del meu somni. La vida és injusta i no viviu en una illa deserta, em sap greu haver-vos-ho recordat en aquest precís moment però vosaltres tampoc no heu estat gaire considerats. Entro dins d’un vagó farcit de gent i em sento fatal. D’on vaig treure el valor per picar a la paret? Pobres, no? I si me’ls trobo a l’ascensor? I si em trobo una noteta desagradable sota la porta? Penso com reaccionaré. Seriosa i discreta? Amable o divertida? Atemorida i comprensiva? Estic esgotada. L’amor universal i l’harmonia planetària són coses delicades.