Lliga antidivorcis

Dubto que puguin creure’m mai del tot però he perdonat el pare,  la mare i la literatura. La història és que els meus pares van ser força innovadors. No van ser hippies ni punkies però van començar a separar-se abans que ho comencés a fer gairebé tothom. Quan era petita, la meva mare tenia el costum de regalar-me molts llibres i una vegada me’n va regalar un del qual afortunadament n’he oblidat el títol i l’autora. El llibre era d’una col·lecció de llibres per a joves d’alguna editorial catalana que tampoc no recordo, potser l’Esparver o La Magrana, i l’argument era la separació d’uns pares narrada per una filla adolescent. Ambientat a Estocolm, el llibre estava prou bé: la protagonista tenia un nòvio amb qui s’iniciava sexualment, amigues esbojarrades i la seva mare era una dona dolça i una miqueta excèntrica que li preparava sucs de taronja quan estava trista.

Un dia la meva mare va anar a la perruqueria, es va fer un canvi de look i em va venir a buscar plorant a la sortida de l’escola. Després de sopar em va dir que m’havia de dir una cosa i que era terrible, una mala notícia, i em va perseguir literalment per casa amb el llibre a les mans. La comunicació no verbal em va semblar una merda lligada a un cordill en aquell moment i em vaig tancar al lavabo on vaig plorar de ràbia contra tothom.

Per què era una mala notícia allò? Ningú no estava malalt, ningú no s’havia mort i tots ens estimàvem. De fet, tenia il·lusions i fantasies infinites i allò, especialment allò, podia ser guai. En el llibre era guai! Tenia claríssim que els meus pares m’estimaven i em semblava divertit passar a ser filla de pares separats. Pensava que seria tan exòtic com tenir un pare que fes anuncis o una mare hawaiana. Però no va ser així. Va ser una puta merda.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Lliga antidivorcis

  1. Rubèn ha dit:

    Acostuma a ser una puta merda.

    Integral.

  2. Rubèn ha dit:

    Per cert, no serien els llibres de la Gretchen Sackmeier?

  3. marta ha dit:

    Sí, Rubèn, exactament. I quines ganes de dir-ho. Ahir pensava que és molt més fàcil parlar de sexe que d’aquest tema. Potser és una mica absurd?

    Sobre la Gretchen Sackmeier, no la coneixia, és escriptora o dibuixant? A veure si surt el nom de l’autora del llibre que dic

  4. Rubèn ha dit:

    Era la protagonista d’uns llibres del Vaixell de Vapor (taronja) que em van fer llegir allà per la pre-adolescència. la trama encaixa amb el que comentaves.

  5. SU ha dit:

    Llegint el teu apunt i els vostres comentaris, se m’ha acudit que no us podeu perdre -si us va bé- el segon T6 de la temporada del TNC, un text de Marta Buchaca que “parla del tema”…

    Bé, jo no me’l perdré!

    Bona nit,

    SU

  6. marta ha dit:

    hola SU, gràcies per la recomanació. Ja investigaré

  7. Xitus ha dit:

    Els meus pares sempre amenaçaven de separar-se però mai ho van arribar a fer. Crec que aquest fantasma encara es passeja per casa a vegades.

  8. marta ha dit:

    He trobat el llibre! Es deia ‘Quan un toca el dos’ i l’autora era la Anna-Greta Winberg.

  9. La reusenca ha dit:

    Hola! Tornar-te a llegir és un plaer i et confessaré que el teu bloc és dels que segueixo des de fa temps en silenci. Per cert, aquest llibre jo també el conec, me’l vaig llegir d’una tirada i recordo que em va marcar! i tant! Però tu no toquis el dos, eh?

  10. marta ha dit:

    Quina il·lusió llegir-te Reusenca! Jo també seguia el teu blog i encara segueixo el del teu home. Hauria pogut escriure molt més sobre aquest llibre perquè em va marcar moltíssim, més enllà del ‘tema’ i ara feia ‘anys’ que l’havia oblidat. Segur que l’autora és una tia fantàstica. I el traductor o traductora també, és clar.

  11. marta ha dit:

    Xitus, potser és inevitable que de tant en tant apareguin fantasmes i potser té un punt heroic conviure-hi. En tot cas, em sembla que són pitjor les absències. Porto dos dies donant-hi voltes 🙂

  12. Xitus ha dit:

    Ànims, doncs, Marta. Dona-hi les voltes justes. Jo he passat anys donant massa voltes a altres coses. Que dius, feia falta pensar-hi, però hagués pogut viure entremig.

  13. viuillegeix ha dit:

    em sembla que ” el tema” només és guai en els llibres, la realitat, una puta merda o semblant, tot i que avui en dia les separacions dels pares són tan habituals que els que se senten bitxos raros són els nens que segueixen amb pares junts que fins i tot s’estimen. Sé d’una adolescent que li diu als seus pares ” i no poddrieu deixar de petonejar-vos i separar-vos d’una vegada com tothom”?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s