Un espectacle llòbrec

El capellà era baixet com un escolanet i semblava condemnat a haver de rebre sempre adjectius en diminutiu. Tenia els peus petits, les mans petites, el nas petit, els ulls petits i la boca petita. Més que petit, era gairebé minúscul però el que realment em va impressionar d’ell va ser el plaer amb què ens va parlar de la vida i de la mort, i de la mort, i de la vida i la mort, i de la mort i la vida i, sobretot, de la mort. Durant els quaranta-cinc minuts que va durar l’enterrament, la dolça innocència infantil del capellanet i el contingut i les formes del seu discurs mesurat i ambientat en un gèlid monestir romànic van anar construint lentament una llefiscosa cosa estranya, sinistra i terrorífica amb un cert valor com a espectacle.

El capellanet  parlava un català delicat, ric i correctíssim. El seu nivell de perfecció i la seva exigència per mantenir un alt nivell d’artifici em van sorprendre i vaig fixar-me en el que deia. I vaig tenir temps de sentir indiferència, son,  horror, tristesa, vergonya i incredulitat. La seva passió em va semblar monstruosa. A l’hora del sermó l’home petit es va transformar en un immens telepredicador d’una mena de petitisme cristià moderadament catalanista i fanàticament moderat, com si algú hagués posat dins d’una coctelera Lluís Llach, Ricky Martin i Miquel Batllori, i al final hi hagués tirat unes gotetes d’aromes de Montserrat tot invocant l’esperit de Jacint Verdaguer.

I no només això. El capellanet no estava sol, tenia un ajudant que era una dona que potser era coixa i que tenia l’aspecte d’una turista alemanya de vuitanta anys vídua, rossa i feminista. Va llegir les lectures en un altre accent estrambòtic i va equivocar-se unes quantes vegades sense immutar-se gaire. Més que una dona elegant em va semblar una dona preparada per anar a buscar bolets en qualsevol moment.

I per si fos poc entre el públic hi havia un senyor sord segurament addicte als enterraments i que se sabia tota la cerimònia de memòria. Com que tenia la veu forta, eclipsava els altres participants que volien contestar el capellà i l’acte es va transformar en un diàleg exclusiu entre l’home sord i l’homenet. Però per algun motiu que se m’escapa, després del sermó l’home sord es va accelerar i va començar a contestar les paraules del capellanet amb antelació produint un efecte sonor força desagradable. Com no podria haver estat d’altra manera, uns minuts més tard la missa va acabar i després d’aquest parèntesi, la tristesa per la qual tots érem allà –excepte el capellanet, l’ajudant i el sord- va seguir el seu curs.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s