Espriu inquietant: Escriu!

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu i no tinc res a dir sobre aquest poeta català amb aparença de dissenyador d’alta costura. Per casa corria un vinil inquietant que es deia ‘Raimon canta Espriu’. Era un vinil antipàtic, odiós i abstracte, i jo era petita i em semblava molt més divertit escoltar el Rick Astley o la Madonna, o la Jane Birkin i en Serge Gainsbourg, o la Guillermina Motta, o el Ray Conniff. En Serrat, en Llach i en Raimon em semblaven avorridíssims i sobretot en Raimon que cantava Espriu –el què?-  em semblava francament horrorós. L’única cosa positiva que recordo d’aquell vinil és que Espriu em feia pensar en Escriu i potser la visió d’aquelles lletres em va afectar el cervell amb aquella mena de missatge subliminal que m’hi semblava veure: Escriu!

No recordo la mort de Salvador Espriu (tenia set anys) però vint-i-cinc anys després la literatura d’aquest país sembla estar més viva que mai recordant-lo i em sento una mica fora de joc perquè l’única cosa que puc dir-ne és que vaig esforçar-me molt a no llegir-lo. D’acord que era petita però també era petita quan vaig descobrir Rodoreda, Pedrolo, Ausiàs March o Martí i Pol i no vaig fugir-ne pas.

Més confessions. De Salvador Espriu només conec un joc de disfresses geogràfiques ambientades a Arenys de Munt. No tinc ni un sol llibre seu a casa. Em sembla que era en Jordi Llovet que deia a les seves classes: “Sou ignorants”, deixava passar uns segons plens de tensió i afegia: “Però tranquils, no és culpa vostra”.

Moltes vegades he sentit a dir que som afortunats de tenir darrera nostre una literatura de qualitat. Més enllà del segle XV la literatura catalana és una font inesgotable de sorpreses agradables. Però qui ha llegit Espriu últimament? Qui s’ho ha passat bé llegint-lo durant aquest mes de febrer de 2010? Els temps i els gustos poden canviar i canvien. Per un atzar, un autor pot passar a ser conegut com el nom d’un institut i poca cosa més. De la mateixa manera que per un altre atzar pot tornar a tenir èxit qualsevol altre dia, suposant que l’èxit existeixi, esclar.

A la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (de la qual Salvador Espriu en fou fundador l’any 1977) llegeixo que va començar amb narrativa i que no fou fins que va ser força gran que va començar a escriure poesia. Amb 15 o 17 anys va escriure la seva primera obra (en castellà) que el seu pare li publicà. Provenia d’una casa benestant amb un munt de persones de servei. L’any 1931, amb 18 anys, publicà la seva primera obra en català i l’any 1933 va fer un viatge a Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia que marcà profundament la seva obra. Interessant.

Durant els anys 60 i 70 sembla ser que es convertí gairebé per sorpresa en un escriptor d’èxit que fins i tot es va proposar com a Nobel de literatura l’any 1969. Caram, això promet. Fou autor de narrativa, narrativa breu, teatre i poesia i també llegeixo que s’ha convertit en un autor oblidat, guardat en un calaix, desconegut, ignorat i passat de moda. Apareixen a escena tot un seguit d’expressions tristes relatives a la seva actitud on destaquen conceptes com ara l’exili interior, l’oblit, el dol i una mena d’obsessió per la desaparició;  la malaltia, la guerra i la postguerra hi surten de fons. Això m’interessa.

Finalment llegeixo que era un home minuciós que revisava moltíssim els seus textos per tal que la seva obra, que ell desitjava que es pogués entendre com una unitat, resultés encara més coherent. També m’interessa. Un home sense biografia, llegeixo també, i això sí que no m’ho penso creure malgrat que fos ell mateix qui ho digués. Ja se sap que la gent que escriu és capaç d’inventar-se moltes coses. Jo avui no m’he volgut inventar res.

He mirat aquesta terra (cançó de Raimon, poema de Salvador Espriu)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Espriu inquietant: Escriu!

  1. Sempre s’és a temps per acostar-se a Espriu o a qualsevol altra autor. Avui la xarxa va plena d’anècdotes, poemes, històries… segur que més d’una et captivarà.

    Gràcies per afegir-te a l’homenatge!

  2. marta ha dit:

    Gràcies a tu pel comentari, Víctor.

    Sí, de fet, això és el més important. Ser conscients de la riquesa que tenim i gaudir-ne en el moment oportú, que pot ser ara, fa deu anys o d’aquí deu anys. D’Espriu ja n’he llegit unes quantes d’històries interessants i també algun fragment que ja m’ha captivat, diria que de l’obra Primera història d’Esther. Tot gràcies a la iniciativa dels homenatges blocaires. Ara, el que més m’agradaria seria llegir històries sobre la seva relació amb Riba, Rodoreda, Joan Sales i Màrius Torres. Pura curiositat

  3. Els homenatges espriuans aniran per múltiples de cinc? Sempre m’ha semblat divertit q

  4. (s’ha tallat… disculpa) Deia que em semblava divertit que es celebrés la mort de la gent.

  5. Suposo que s’entén que no vull dir que em sembli divertit que es mori ningú.

  6. marta ha dit:

    Boris, celebro no haver de celebrar la teva desaparició 😀

    Per què no se celebren els múltiples d’onze, per exemple? O encara més divertit, cada 3,1416 anys. Ja m’imagino: celebrem avui el 23è número pi aniversari que va passar tal cosa. I una altra cosa, no hauríem de celebrar més els naixements que no pas les morts?

  7. el substitut ha dit:

    Vaja, celebro que tinguem en comú les classes del mestre Llovet!

  8. marta ha dit:

    Substitut, ostres, tu també? La veritat és que penso molt en ell i l’adoro en la distància. De fet, diria que hi ha un abans i un després d’haver-lo conegut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s