Primavera

Ha arribat la primavera i els abrics comencen a semblar massa feixucs. El cel blau i sense núvols i la bellesa de la ciutat i de totes les coses apareix desvergonyida i diria que això deu ser la ingenuïtat.

Sóc a la universitat, escolto atenta una classe generosa i interessantíssima sobre Thomas Mann i La mort a Venècia i al mateix temps espero que sigui l’hora del descans. Em fa mal l’esquena i estic cansada. S’acaba la classe i trobo els meus dos amics més savis. Parlem de la Setmana Santa que s’apropa i l’home dels cabells blancs explica que va recórrer el Sàhara fa trenta anys sense creuar-se mai amb el Paul Bowles i em diu que ha tornat a veure Il Gattopardo. L’altre dia en vam parlar. No he aconseguit veure-la sencera, sempre m’hi he adormit.

L’home del rellotge de butxaca apunta que l’aire és encara fresc tot i haver començat la primavera i fa un comentari sobre l’escena del ball de la pel·lícula. Els dos homes intercanvien valoracions i consideracions diverses sobre Visconti i jo els escolto. Passat el següent silenci, canviem de tema. Els dic que estic llegint el Werther i que em sembla que l’he agafat de massa gran, que potser l’hauria gaudit més d’adolescent. Amb timidesa els  comento que exactament amb tretze anys penso que hagués estat el millor moment i amb passió i uns ulls vivíssims tots dos em diuen que no. O que no només aleshores, que ara també i més encara.

És igual. Parlem de tot sense explicar-nos res i amb Goethe hem obert un debat despreocupat que ocuparà el nostre temps durant aquesta estona suposadament morta i que passarà a formar part de la nostra memòria i del nostre oblit pocs minuts després. Un últim equilibri, el senyor del cabell blanc treu del seu barret el nom d’una ciutat italiana. Veig somiar els ulls de l’home del rellotge de butxaca i oblido el nom de la ciutat meravellosa.

Avui a la feina tot ha anat bé. He esquivat alguns problemes i he fet broma de tot el que he pogut. Dues vegades hauré tingut un comportament equívoc i moltes vegades més hauré après coses inesperades o potser només hauré endreçat el meu desordre durant una estona i distret aquesta bèstia que em mataria si tot el dia fos lliure.

Però el més important del dia és que no he felicitat un aniversari. Avui el meu amor ha fet tants anys com petons que perd cada dia, cada setmana i cada mes. El meu amor cada dia és més vell i la primavera cada volta més ingènua. No hi ha ni un dia en què no decidim fer o no fer alguna cosa.

Glaç

Una bossa d’escombraries plena de records on jo l’estimo i ell m’enganya amb il·lusions falses com aquest fred d’avui. Miro la tempesta de neu i veig que la nostra història no va ser una dolça pluja de primavera. La nostra història va ser això: una dura, freda i estèril nevada. Ni ninots de neu ni trineus ni cap promesa de desgel. La seva absència i la meva necessitat, i a l’inrevés. Un miler de boles de neu i un miler d’escenes on jo l’estimava i res més.

Tota la terra va quedar glaçada i morta, coberta d’aquesta absència de temperatura, d’aquesta absència de colors. Em vaig empassar la seva felicitat en la distància amb l’única companyia del fred inquietant i buit de cada dia i de cada nit i els seus ulls morts només en hores convingudes. I a l’altra banda del món, la vida, la seva vida falsa i plena i els seus ulls vius i una altra dona. Aquesta ha estat la nostra història. Una nevada que semblava bonica però que no era res.

Florien les flors i jo plorava llàgrimes de neu, invisibles, brutes i perilloses, mortíferes. Aquesta pluja de vidres talla de mort. Que la vida no perdoni qui m’ha glaçat el cor. Que torni al seu origen aquest immens núvol blanc de gel que tot ho mata. Que la vida no perdoni tanta misèria i que els seus ulls no tornin a veure mai més un estiu dolç en els meus ulls esperant un petó. Ha parat de nevar i la neu no durarà. A fer punyetes tot aquest fred. Això no és Helsinki.

Un croissant esplèndid

Quan ets jove cada cosa que et passa es converteix immediatament en una novetat increïble que necessites compartir amb algú però a mida que passen els anys i que comproves que les grans emocions poden repetir-se una, dues i tres vegades, t’adones que ja no té tanta gràcia res del que et passa perquè fins i tot la cosa més increïble pot tornar a passar-te més d’una vegada. Un vespre qualsevol trobes un vell amic amb qui obres el clàssic camí de la seducció i frenes de cop perquè diuen que ens hem convertit en persones adultes que ja no ens llancem amb desesperació a qualsevol piscina ni buida ni bruta ni indecent, que es veu que som madurs i assenyats.

Anem retirant? Bona nit, que descansis, adéu. Sí. Bona nit. Ens veiem un altre dia. M’ha fet molta il·lusió que ens trobéssim. Sí, a mi també. Qualsevol dia et truco i fem un cafè. I tant. Ens escriurem emails elegants de tant en tant. Serem cordials i benintencionats. Respectarem el manual de les bones persones i ens avorrirem mentre esperarem un miracle mirant cap a una altra banda. Quina merda.

I qui dia passa any empeny i passa el temps i no passa res més. I passa una nit estúpida i una altra i encara una altra i així fins a l’infinit o gairebé i una nit, qui sap si per compensar altres misèries, el destí fa que la situació torni a repetir-se i mentre penses que la ciutat és un poble decideixes tirar endavant. Perquè tens principis però també finals. I no t’hi llences però t’hi trobes. I et sap greu però més greu et sabria no arriscar-t’hi.

L’endemà vas a treballar i t’aguantes el riure mentre l’exèrcit de mares i pares primerencs t’expliquen cada petit avenç, cada detallet i cada novetat sobre tots els tipus de joguines, farinetes, paraules apreses, rutines diverses i  escoles bressol imaginables. Com sempre, vas tard, badalles sense perdre el somriure mentre sents l’abecé de les psicomotricitats, els psicòlegs, els logopedes, els processos d’adopció i totes les comparatives possibles de cònjuges i de fills. I encara tens temps de mirar dos cops el rellotge amb cara de somnis dolços mentre parlen d’electrodomèstics estranys per fer bullir les verdures i d’altres meravelles inesperades de la vida domèstica que desconeixes. Deu ser bonic tot plegat, suposes.

Així, mentre es repeteix el capítol de cada dia et mossegues la llengua perquè tens un altre secret fabulós, una altra història meravellosa que no podràs explicar sense posar-te vermella, una altra bomba informativa que et reservaràs i que disfressaràs sota aquesta farsa que és la ficció per timidesa i, sobretot, per incapacitat expressiva perquè les paraules sempre seran massa pobres per descriure els somnis que es compleixen de manera tan dolça com salvatge una nit qualsevol. De sobte no tens res a dir. Mossegues un croissant esplèndid i et preguntes com és possible que sigui tan refotudament bo. I ja està.