Desaparicions

Amb l’home 1 ens vam estimar de molt joves. Vam acabar malament i molt després vam retrobar-nos per casualitat. Durant uns mesos vam tenir una relació mig mística que també va resultar ser fugaç. L’última nit que el vaig veure, després d’un seguit de converses i de revelacions sorprenents sobre la seva vida i la meva, em va dir que sempre sentia que mai no podria fer-me feliç.

L’home 2 no m’ha estimat mai. Ni un segon. No s’ha cansat mai de fer-m’ho saber. El seu constant i inalterable menyspreu és el company més fidel i sincer que he tingut mai. I després hi ha l’home 3 i l’home 4, no gaire millors.

Fa temps que ja no formo part de la vida de cap d’ells i la meva tendència potser és la tristesa. Tinc el record d’aquestes històries inexistents a la llum del dia i no sé què fer-ne. Cada dia sóc més escèptica i així, hi estic d’acord, no es pot viure. També tinc coses bones malgrat que a ningú, de moment, no li  interessa.

Teniu motius per sentir-vos felices, dones ben aparellades i estimadíssimes, si els vostres homes tornen a casa cada nit. Mai no sabreu quanta veritat hi ha hagut, en realitat, en les mentides que mai no formaran part del vostre preciosíssim àlbum familiar. Ni us interessa saber-ho! Les amants desapareixem com els insectes, sense deixar rastre, i a vegades fins i tot hem de somriure. No ens ho hem passat bé ni un segon sencer.


Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a Desaparicions

  1. Guillem ha dit:

    I només en van quedar un parell de roses seques.

  2. marta ha dit:

    Guillem: Més que seques, marcides. O pansides.

    1 abraçada.

  3. XeXu ha dit:

    Molt dur aquest post, molt dur. Dur en tots els aspectes, però especialment el que fa referència a tu. Observo unes tendències que em resulten massa familiars i no m’agrada. No sempre ha de ser així. No sempre s’ha de ser amant, i sí amat. Només puc desitjar-te que trobis qui t’estimi de debò i que t’ho faci saber cada dia de la vida.

  4. kika ha dit:

    em sembla que ho descrius molt be, i em sento molt identificada amb el que dius. però llavors, què ens empeny a fer-nos amants? fem experiments per veure si surten bé i tots fracassen?
    ho hem de pensar com a fracassos i si no ho fem ens enganyem?

  5. marta ha dit:

    XeXu: tan de bo ho trobi! Però si ho trobo, em posaran les banyes? I jo… seré fidel? Segur…? En tot cas, les persones tenim moltes tendències, fins i tot les que no ens agraden poden tenir gràcia. No tot és blanc o negre, per bé i per mal.

  6. marta ha dit:

    Kika (i XeXu): Ves a saber. Potser no hi ha cap motiu. I potser no ens enganyem mai. En tot cas, la vida és molt llarga i hi ha temps per a molts errors i també per a molts èxits! Estic contenta dels vostres comentaris, el teu i el del Xexu, pq això em demostra que no estic sola.

  7. XeXu ha dit:

    Ser fidel és una opció. Que te’n siguin, ja no ho pots triar. Naturalment, no és desitjable, però no depèn de nosaltres, o no sempre. Hi ha persones incorregibles que ho seran igualment. Però si trobes algú decent no te’n serà si li dones el que necessita i el fas feliç.

    Jo mai n’he estat, d’infidel. He lluitat per les relacions, i en el moment que he vist que era infidel de pensament, m’he plantejat tot el que calia plantejar, i de vegades guanya una opció o una altra. No podria dir que m’ha anat malament a la vida (tot i que ho digui), perquè m’han estimat molt i he estimat encara més. És ara que em sento identificat amb el que dius, i és una merda. T’acabes tancant en tu mateix, vivint en el secret, no sabent per què fas les coses que fas. Suposo que tens esperances, i potser te les alimenten, però sobretot, te les alimentes tu sol. I com no pot ser d’altra manera, acaba malament, i acabes malament.

    Però les tornes canvien de vegades. És en funció del que vol o espera cadascú. Jo tinc molt clar el que vull, el que voldria tenir ja, i el que tinc no s’assembla gens a aquests desitjos. No sóc de conformar-me, però de vegades la vida no ens permet arribar més lluny.

    Miraré de no prendre massa mal. Mira de no prendre’n tu tampoc, d’acord?

  8. kika ha dit:

    trobo que ets molt valenta d’explicar-ho. m’has fet agafar ganes de fer-ho també 🙂

  9. ahse ha dit:

    Podries definir això de “ben aparellada i estimadissima”? T’estimaries més tenir una llar, nens, marit i albums familiars que estar ben acompanyada quan sigui possible?? Què busques? Què vols, de debo? Per què li dediques temps a algú que et menysprea? 😦

  10. marta ha dit:

    hola ahse, benvinguda! M’agrada el teu punt de vista, llàstima que quan estic baixa sóc capaç d’idealitzar qualsevol autèntica melmelada de maduixes. Té un punt ben irònic aquest ‘ben aparellades i estimadíssimes’, realment no voldria ser al seu lloc. I no, no m’agrada gens sentir-me menyspreada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s