Un vint-i-vuit d’abril qualsevol van decidir parlar-ne. Buscar una solució. El nombre de floristeries era sorprenentment elevat. Totes les cases, per combatre les misèries de la vida quotidiana s’havien aficionat més que mai a comprar flors gairebé cada setmana. I això sense tenir en compte la bogeria de Sant Jordi o de Corpus, els casaments, els enamorats i els morts. Allò era un abús. I el que era més sorprenent de tot era la falta de memòria històrica d’aquell grapat de flors que vivien i morien en l’engany de fer-se ben boniques quan era just aquesta bellesa la que les portava al desterrament i a la mort. Fer un cadàver bonic. Ni Marilyn Monroe ni James Dean. Les flors! Totes les flors del món! Aquest era el seu destí. Un destí bonic sempre i quan no fossis tu. Donar-ho tot, els colors més vius, les olors més sensuals, la màxima expressió de la vida i de la bellesa. I morir d’èxit. Asfixiades. Intoxicades. Tallades.
-Si jo fos una flor –va dir una espiga- m’hi resistiria. Em faria ben lletja i punxeguda i deixaria de fer bona olor.
-Doncs jo prefereixo viure i enamorar –va dir una flor tendra-. I es va deixar arrancar somrient amb picardia, abaixant la mirada i posant-se vermella.
Volar de nit és perillós 
Se suposa que hauria de dir que és millor ser flor i viure, encara que sigui poc temps. Però ja no estic segur de res.
bona metàfora! fantàstica! 🙂
XeXu: Tens alguna cosa en contra de les pobres espigues? Faig broma 🙂 Una abraçada.
Kika: M’ha quedat una mica com una redacció escolar per al dia de Sant Jordi jejeje
Per desgràcia de l’espiga, resulta que arriba sant Jordi i li toca fer d’acompanyant invisible de la flor.
Lluis: Aquesta és la pitjor de les tragèdies: ser transparent.