Deu ser una cursa de fons (professor pollastre)

Avui la vida em fa mal. No és que en renegui ni que hagi oblidat que és l’única cosa que tinc però avui em fa mal. Camino pel meu barri sense parlar amb ningú i em confonc enmig de tres o quatre converses que diria que he sentit abans mil vegades. Vaig a comprar un pollastre a l’ast perquè avui no tinc ganes de cuinar -mala senyal-, camino i camino i em sento com una cançó trista. Trenquen el silenci de la derrota que sento els exabruptes racistes d’un veí estúpid que busca la meva complicitat a l’ascensor i un filet de veu i un somriure meu quan demano el trist ocell després de fer cua al carrer i observar amb curiositat les brometes pujades de to del client que anava davant meu i la mestressa mentre l’amo sua i treu una filera de pollastres rostits de dins del forn.

Torno cap a casa amb la pobra mitja bèstia morta dins de la bosseta blanca de plàstic i repasso els esdeveniments de la setmana. Hi ha hagut coses bones i coses més aviat decebedores però diria que guanyen les coses bones i que les coses decebedores les puc deixar a part en el calaix de les coses per millorar, per aprendre o per provar de fer d’una altra manera la propera vegada. Però avui toca tristesa. Em sento malament, incompleta i sola. Què té d’estrany? Per què no hauria de poder dir-ho? De sobte em sembla que res no és suficient, em sento com si dugués  damunt del cap una fletxa clavada que tothom pot veure i que m’avergonyeix amb el clàssic de sempre, el clàssic “M’agradaria tenir algú amb qui compartir tot el que m’ha passat aquesta setmana abans d’anar a dormir a casa sense presses i sense pors perquè la meva companyia és agradable i millor que el no-res o que qualsevol altra cosa”.

Em sento ridícula envoltada de llàgrimes que no veurà ningú enmig d’aquesta vida que costa i que treballo potser per no res, diria avui. Però la qüestió és escriure -perquè em fa feliç- i ja vindran temps millors (i pitjors) i en tot cas les coses bones més val seguir fent-les totes encara que de moment no tingui ningú a qui explicar-ho més enllà de les educades converses de dos minuts que no em satisfan passats els dos minuts. Mastego la carn blanca, greixosa i calenta del pollastre i recordo la cara del professor de l’assignatura Xxxxxxxxxxxx xxxxxxxx que m’ha suspès.  Diria que jo també el suspendria a ell. Què m’ha ensenyat?

El cambrer sadomaso

Prop de la Universitat de Barcelona hi ha un bar on a part del menú pots gaudir d’un cambrer molt particular. Per gaudir de l’experiència heu d’anar-hi al migdia i demanar un menú. Us dirà que heu d’anar vosaltres mateixos a buscar-lo però que a ell li podeu demanar la beguda. Segurament us ho dirà tan ràpid i amb un volum de veu tan baix que haureu de fer que us ho repeteixi. Haurà començat la sessió.

Tot seguit, mentre penseu si feu torns per anar a buscar el menú i si deixeu la bossa a la cadira us demanarà què voleu per beure i potser pensareu que us servirà la beguda de seguida. Innocents, podeu començar a dinar ràpid o a poc a poc –no canviarà res-, que durant uns quinze minuts veureu el cambrer servir tot tipus de productes: orxates, gelats, tes, cafès, infusions, entrepans, cerveses, sucs de taronja. De tot excepte la beguda que hàgiu demanat. Segurament en algun moment us mirarà amb cara de “És evident que ho tinc present” però no us portarà res.

Podreu tractar de recordar-li el que esteu esperant però serà inútil. Un afer misteriós interromprà la presència del cambrer a la sala durant uns minuts o bé serà requerit a l’altra punta del local o bé experimentarà una sobtada falta de memòria. Finalment us mirarà amb un gest indiferent d’aparent innocència i el veureu passar i dirigir-se amb diligència cap a alguna taula prop vostre a servir una beguda idèntica a la que esteu esperant i després, després de cobrar aquesta beguda i després de servir alguna altra taula, vindrà caminant de pressa i us deixarà la vostra beguda al costat del vostre plat mig buit i us mirarà als ulls.

Pocs minuts després, quan encara esteu valorant la malícia del cambrer, i just un segon després que feu l’última queixalada vindrà i us recitarà les postres sense esperar que us empasseu la bola de menjar que teniu a la boca. Quan aconseguiu empassar-vos el que sigui i superar la ràbia us adonareu que haurà dit tan de pressa el que hi ha de postres que només tindreu valor per respondre “gelat”. O si esteu molt tips direu “cafè”. O potser fins i tot un “Res, gràcies”. Sigui com sigui, no tindreu temps d’acabar-vos la beguda perquè no farà ni tres minuts que us l’haurà servit.

El fet misteriós és que he descobert que m’agrada veure com el cambrer executa amb total fredor la seva sessió diària de sadomasoquisme amb els seus clients. Fins i tot li he trobat un punt creatiu: els moviments que fa no són mai exactament els mateixos.

I no és l’únic cambrer que exhibeix aquesta tendència. Conec el bar d’una pastisseria que quan hi entres pots veure que hi ha quatre o cinc tipus de croissants diferents –boníssims tots- però que quan t’asseus en una taula i demanes un croissant et diuen sempre amb un somriure angelical que s’ha acabat just el tipus de croissant que demanes (encara que l’hagis vist) de manera que sempre hauràs de resignar-te a la tercera opció que et proposin (la segona opció aniran a comprovar-ho però s’haurà acabat també).

Lluny d’empipar-me, ara que he descobert el joc, la sessió em diverteix i sempre que puc intento portar-hi víctimes noves. Així el plaer absurd d’observar el delicat equilibri entre eficiència i tortura és més intens.

Una pel·lícula

Ens trobem a la porta del cinema. Arribo i et veig que ets a punt de comprar l’entrada. Quan ens pregunten on volem seure jo contesto “Última fila centrada” i tu dius “Primera fila centrada”. La noia pregunta “Última o primera?” i jo repeteixo “Última” i tu “Primera”.

No sé quina pel·lícula veurem. Em dius que has decidit per mi perquè he tardat molt en arribar. No sé què dir-te i al final et dic que vull mantenir la intriga fins el final i que no vull saber el títol ni que em donis cap pista. Prenem un cafè ràpid i et pregunto si has anat a la teva o si has pensat en els meus gustos cinematogràfics aquest cop i et recordo les pitjors pel·lícules que hem vist junts. Et surten espurnes dels ulls i em respons amb una altra pregunta. Somric sense haver entès què volies dir. Entrem a la sala i ens diem “Fins després”.

Un noi s’assenta al meu costat i em dóna conversa. I si l’última fila està reservada per a la gent que vol lligar? Encara patiré. Em diu que ha de sortir un moment. Vull explicar-t’ho (riuries) però ets molt lluny. Potser li he caigut malament –no m’estranyaria-, potser és un professional que busca dones soles a les últimes fileres dels cinemes. Torna. Em pregunta el títol de la pel·lícula i deixo anar una de les frases més absurdes que he dit mai: “No ho sé, m’han comprat l’entrada”. Comença la pel·lícula i estic nerviosa. Noto el seu colze massa a prop meu i em sento incòmode però també penso que ja no em dirà res més. Gairebé puc sentir el soroll que fa el seu cervell analitzant la meva frase misteriosa.

Comença la pel·lícula. A qui se li acudeix anar al cinema d’aquesta manera? Apareix en escena una persona que té cara de bona persona. Serà una pel·lícula de bons sentiments? O pitjor, serà una pel·lícula romàntica? Potser el meu amic s’ha tornat boig. O s’ha confós. No. Aquesta escena em fa desconfiar. Això m’ha sonat malament. I diria que això té mala llet. Però potser no, potser sóc jo. De fet, sembla encantador. Ostres. M’oblido del noi del meu costat i del seu colze. El cap em treu fum. Ostres, ostres, ostres. Finalment és el que em pensava. Quina ràbia. Quina varietat de disfresses merdoses s’arrosseguen pel món? Et convido a sopar. Aquesta pel·lícula l’hem de comentar. Joaquim Ruyra i Víctor Català parlaven del mar i de la muntanya i jo avui he parlat d’una pel·lícula. La vida és plena de cruïlles estranyes, és qüestió de fixar-s’hi.