Deu ser una cursa de fons (professor pollastre)

Avui la vida em fa mal. No és que en renegui ni que hagi oblidat que és l’única cosa que tinc però avui em fa mal. Camino pel meu barri sense parlar amb ningú i em confonc enmig de tres o quatre converses que diria que he sentit abans mil vegades. Vaig a comprar un pollastre a l’ast perquè avui no tinc ganes de cuinar -mala senyal-, camino i camino i em sento com una cançó trista. Trenquen el silenci de la derrota que sento els exabruptes racistes d’un veí estúpid que busca la meva complicitat a l’ascensor i un filet de veu i un somriure meu quan demano el trist ocell després de fer cua al carrer i observar amb curiositat les brometes pujades de to del client que anava davant meu i la mestressa mentre l’amo sua i treu una filera de pollastres rostits de dins del forn.

Torno cap a casa amb la pobra mitja bèstia morta dins de la bosseta blanca de plàstic i repasso els esdeveniments de la setmana. Hi ha hagut coses bones i coses més aviat decebedores però diria que guanyen les coses bones i que les coses decebedores les puc deixar a part en el calaix de les coses per millorar, per aprendre o per provar de fer d’una altra manera la propera vegada. Però avui toca tristesa. Em sento malament, incompleta i sola. Què té d’estrany? Per què no hauria de poder dir-ho? De sobte em sembla que res no és suficient, em sento com si dugués  damunt del cap una fletxa clavada que tothom pot veure i que m’avergonyeix amb el clàssic de sempre, el clàssic “M’agradaria tenir algú amb qui compartir tot el que m’ha passat aquesta setmana abans d’anar a dormir a casa sense presses i sense pors perquè la meva companyia és agradable i millor que el no-res o que qualsevol altra cosa”.

Em sento ridícula envoltada de llàgrimes que no veurà ningú enmig d’aquesta vida que costa i que treballo potser per no res, diria avui. Però la qüestió és escriure -perquè em fa feliç- i ja vindran temps millors (i pitjors) i en tot cas les coses bones més val seguir fent-les totes encara que de moment no tingui ningú a qui explicar-ho més enllà de les educades converses de dos minuts que no em satisfan passats els dos minuts. Mastego la carn blanca, greixosa i calenta del pollastre i recordo la cara del professor de l’assignatura Xxxxxxxxxxxx xxxxxxxx que m’ha suspès.  Diria que jo també el suspendria a ell. Què m’ha ensenyat?

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Deu ser una cursa de fons (professor pollastre)

  1. XeXu ha dit:

    Aquesta setmana no he menjat pollastre a l’ast. Tampoc no he suspès cap assignatura. De les que es fan a classe, vull dir. Per la resta bé podria ser jo que escrivís aquest text, però ja m’he cansat a mi mateix d’escriure coses així. Ja tornaran aquests escrits, aquests sentiments són cíclics. Avui m’aproximava a això que descrius de tenir balanç positiu. Però amb tristesa.

    Només un detall més. No vull ser millor que el no-res. Mai. Vull ser millor que qualsevol altre cosa. Per molt que ara em resulti impossible de creure.

    Una darrera cosa, ara sí: ànims.

  2. ahse ha dit:

    Pobre ocell mort… Fa llastima pensar en els ocells llegint aquest post, i és que no sé quanta llastima es mereixen, en el fons…

  3. La Intransigent ha dit:

    Quan estàs sol creus que la tristesa que t’envaeix de sobte en dies qualsevol és culpa de la solitud, però quan no ho estàs també et visita la tristesa per sopresa, i a vegades no saps com expressar-ho a qui tens al costat.
    Jo em plantejo aquests moments com la possibilitat de viure amb més intensitat els futurs moments de felicitat.
    Pel que fa al professor pollastre: de fills de puta n’hi ha a totes les cantonades.

  4. marta ha dit:

    XeXu. Un secret: en realitat el pollastre estava boníssim i l’assignatura està aprovada (llei de murphy en positiu). La tristesa, la frustració i la tendència a la dramatització són una part més de la vida que no crec que s’hagi d’amagar i menys si en surt un escrit que a mi personalment m’agrada. Una abraçada 🙂

  5. marta ha dit:

    ahse: Llàstima i angunieta. Vaig tenir una conversa amb uns vegetarians i em van sobtar els seus comentaris sobre un sandwitx de tonyina que era el meu dinar. I a partir d’aquí vaig passar un parell de dies donant-hi voltes.

  6. marta ha dit:

    La intransigent: Sí, hi ha temps per a tot. A vegades penso, de què em queixaré quan no em pugui queixar de res?? En tot cas, em sembla molt més difícil escriure coses alegres que coses tristes. I el sentit de l’humor és bàsic sempre

  7. Coses2 ha dit:

    M’ agrada el teu blog perquè traspua sinceritat.

  8. ahse ha dit:

    Els vegetarians no mengen peixos tampoc, oi? Què deien del teu sandwitx??

  9. marta ha dit:

    coses2. M’alegro que t’agradi.

    ahse. La tonyina del meu sandwitx va ser considerada ‘bèstia morta’. De fet van dir exactament ‘Eeeeeecs bèstia morta’

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s