Moriràs ara?

Fa una calor horrorosa i sues com una truja. Has hagut d’anar a correus a recollir un paquet. Has fet bé de posar-te una samarreta blanca perquè així no es veu la suor que et regalima per tot arreu. Arribes a casa pensant que moriràs ofegada i obres la nevera morta de set. Només hi ha una trista llauna de tonyina, dues cerveses, una ampolla de vi i una ceba. Res que et faci el pes. Fa dies que has estat fora i no has tingut temps d’anar a comprar entretinguda com has estat fent rentadores i parlant per telèfon explicant el viatge als amics.

De sobte veus un calippo al fons del congelador i l’agafes. És de maduixa. El deixes damunt del marbre de la cuina perquè no estigui tan fred i et despulles. Obres totes les finestres. Has tingut temps d’engegar la tele i posar-te un vestit fresquet. El calippo està boníssim i recordes els estius de quan eres petita i en menjaves quan estiuejaves fora de la ciutat amb la família. Decideixes que ja obriràs el paquet més tard i et lliures al plaer del calippo. Deu engreixar poquet, penses. De fet és aigua amb sucre i res més, molt més lleuger que beure una orxata o menjar-se un gelat tradicional de llet.

Xucles el calippo i jugues a fer-hi formes fins que l’extrem que sobresurt queda punxegut. Descanses i el tornes a xuclar, ara jugues a que quedi transparent, ara el llepes i el mossegues suaument, a poc a poc. Ha de durar força estona, no vols que s’acabi tan de pressa. Et torna boja aquest gust que té. Quin plaer passar tanta calor i de sobte refrescar-te així. La vida et sembla meravellosa ara mateix. T’acabes el glaçó cilíndric amb gust de maduixa fresca i t’empasses amb ganes el líquid espès que queda dins del cartronet.

T’agafen ganes d’estirar-te. No passaria res si fessis una migdiada. A la tele fan Mogambo, que t’encanta, t’aixeques per llençar el cartronet a les escombraries i et fixes en la tapa del calippo que s’havia quedat damunt del marbre de la cuina. Diu alguna cosa d’un sorteig. Veus una data però no t’interessa gaire. No volies fer-ho però t’hi has acabat fixant i diu “consumir abans del 2006”. Moriràs? Tens dues opcions, tenir un atac de pànic o seguir veient Mogambo. T’estires al sofà i creues els dits. Moriràs? Moriràs ara? Quan acaba Mogambo obres el paquet. És l’últim llibre de Carles Cortés i una nota escrita a mà que diu “T’ho passaràs bé, t’ho mereixes”.



Amb el cul a l’aire

A l’autobús hi ha una conversa animada entre diverses persones. No els escolto però els veig riure. No sé si són amics, familiars o tot a la vegada. Jo com sempre vaig pensant si arribaré tard i vaig mirant per la finestra. De sobte l’autobús frena d’una manera una mica brusca i una dona cau a terra. Cau de manera que queda amb el cul a terra i les cames aixecades cap amunt. És estiu, porta un vestit d’aquells que es poden dir “bata” i amb la caiguda ensenya les calces a tot l’autobús. Unes immenses calces blanques d’aparença hermètica que bé podrien considerar-se un mètode anticonceptiu si no fos perquè la dona ja té una edat que no crec que ho necessiti. N’hi ha per riure però ningú no riu. La dona s’aixeca de pressa, uns quants li preguntem si s’ha fet mal i ella diu que no tota nerviosa.

D’entre els seus amics o familiars, hi ha un home que increpa el conductor amb violència i que li diu que no es pot conduir de la manera que ell ho feia, que és un bèstia i un animal, i que a l’autobús hi van persones. El conductor no diu ni una paraula. Jo estic amb ell, amb el conductor, i amb la pobra dona que demà segur que tindrà el cul ple de blaus. No ho sé però penso que el conductor ha frenat d’una manera una mica brusca potser per no atropellar un nen, un gos o una persona gran. És veritat que la dona ha tingut molt mala sort d’ensenyar les calces a tot l’autobús però també ha tingut molta sort si realment no s’ha fet res tal com ha dit. L’home malcarat no pot parar de dir renecs, encara prendrem mal, veig el conductor com respira fons i empassa saliva. Diria que el que més li ha molestat és això que a l’autobús hi van persones. Com si no ho sabés…

Diuen que abans de morir veus la teva vida com si fos una pel·lícula i m’amoïna pensar quin atzar escull les millors imatges. I si per un error de catalogació d’entre les millors escenes sexuals d’aquesta pobra dona es cola aquest moment llastimós? No seria difícil. Imaginem que hi ha un sistema de cerca d’imatges i que aquest selecciona: “calces” i “cames amunt”. Seria un error que enmig de moments meravellosos preludi de pràctiques sexuals diverses, aparegués aquesta imatge estúpida d’ella amb setanta anys a l’autobús.

Això no és només una historieta innocent. Demà farà una setmana de la manifestació i ja fa dies que n’hi ha per caure de cul. No crec que els polítics catalans i espanyols estiguin actuant com el conductor d’una manera brusca davant de cap imprevist, més aviat penso que hi ha un excés generalitzat de misèria d’esperit. Algú altre ho podria fer millor? Aquesta pregunta podria ser l’única justificació possible però també podria ser una sentència de desencís profund que no sé si cal.

11 i 12 de juliol de 2010

No tinc cap intenció de convertir aquest espai en un dietari però després del somni del dissabte per la tarda, ahir de matinada uns quants vam tornar a caure del llit i diria que ens hem tornat a fer mal. Aquest cop ja ens ho podíem esperar. Recordo ara fa un parell d’anys que no m’ho esperava gens i vaig viure una de les experiències més bèsties que he viscut mai i sóc conscient que és un luxe poder dir una frase així sense que estigui relacionada amb res més que amb l’observació silenciosa per part meva de l’eufòria d’una celebració esportiva.

Ara fa dos anys vaig adonar-me que la bèstia també viu dins nostre (o almenys dins meu) i que l’odi és un sentiment com l’amor, un sentiment humà amb un component racional i una part irracional més difícil d’explicar. Afortunadament podem relativitzar i racionalitzar els impulsos o com a mínim intentar-ho i tractar de cercar un equilibri entre això i el fet que no em sembla bo ni natural lluitar contra nosaltres mateixos a menys que el nostre comportament fereixi algú, és clar. Sigui com sigui, jo fa dos anys vaig experimentar un odi que no em va agradar sentir. Però qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Sense voler comparar els dos esdeveniments sinó el seu efecte en el meu ànim, aquest dissabte, en canvi, vaig experimentar el caliu, l’alegria, l’esperança i la il·lusió de trobar-me enmig d’un grup nombrós dins del qual em vaig sentir representada i forta i aquesta experiència la situaria dins de la categoria dels grans plaers de la vida. Tot i que mai no m’han agradat els partits polítics, les grans paraules, els equips de futbol, els eslògans, el màrqueting ni les frases d’èxit, fet que m’ha convertit sovint en una mena de personatge escèptic i incòmode en molts llocs, aquest dissabte em vaig sentir molt còmode i l’espectacle -que jo no vaig viure com a espectacle- em va seduir totalment. Com he dit abans, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Fins aquí, més o menys, tot controlat, però ahir al vespre estava endreçant el pis a l’hora que es jugava el partit del mundial de futbol tot escoltant música reggae a tot drap amb la intenció d’aïllar-me de l’eufòria del partit que tothom (pop inclòs) donava per guanyat. I de sobte vaig tenir curiositat perquè era tardíssim i no se sentia ni un petard. Vaig engegar la televisió. Estava contenta d’imaginar que haurien perdut, la veritat. A la tele els reporters es queixaven de l’àrbitre i de la conducta dels jugadors holandesos i es veien tristos i cansats. Així va passar una estona i vaig pensar que seria fantàstic si quedaven zero a zero perquè així no guanyava ningú i tots feliços però, és clar, això no podia ser i va arribar la pròrroga i m’hi vaig enganxar.

No sé res de futbol però allò era emocionant, què voleu que us digui, de fet, era molt emocionant. I quan Andrés Iniesta va marcar el gol va ser la bomba i encara em vaig emocionar més quan vaig veure que sota la samarreta hi havia el nom de Dani Jarque, el futbolista català que va morir l’any passat en una d’aquelles morts que és impossible que no t’afectin. I em vaig tornar a emocionar quan vaig veure plorar l’Iker Casillas. I també em vaig emocionar quan la meva mare em va trucar per fer safareig i demanar-me si la noia que entrevistava l’Iker Casillas era la seva nòvia i vaig engegar la tele i vaig enganxar –en directe!- un petó meravellós. I això per no dir que si s’hagués de donar el premi a l’escena eròtica de l’any el meu vot aniria directe cap a les imatges de Carles Puyol en tovallola.

Si Catalunya decidís ser independent d’Espanya i se n’independitzés per mi seria el millor que podria passar-nos i seria totalment compatible amb el fet que hi ha una Espanya que em cau bé i que sento propera perquè ho és i ho ha estat durant molts anys. És més, si ahir Catalunya hagués estat independent d’Espanya, segurament molts haguéssim pogut alegrar-nos més de la seva merescuda victòria. Altra cosa és la violència que m’ha generat tot el merder que hi ha hagut aquesta nit. A les dues del matí la plaça Cerdà encara era una bogeria i he vist que hi ha hagut llocs que han quedat força mal parats però, insisteixo ja per última vegada, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, no ha estat aquesta la primera nit ni serà l’última que hi ha actes vandàlics a la ciutat.

Després de la moguda nocturna, avui dilluns m’ha semblat veure un empat de banderes a les finestres i als balcons del tros de ciutat per on he passejat i he pensat que per quatre bèsties molt bèsties i pels excessos etílics de la celebració d’un mundial de futbol no em penso carregar Espanya. Però no pretenc ser Mary Poppins. Reconec que aquest matí m’ha costat no desmaiar-me esperant l’autobús, a banda de la calor que feia m’he posat molt nerviosa sentint la veueta d’un nen petit. La seva mare l’animava a que jugués amb una mini bandera d’Espanya i el nen cridava amb un filet de veu “Es-panya Es-panya”. He renunciat a pujar a l’autobús amb ells i he esperat el següent autobús per no haver de sentir més els crits del nen. Explico això perquè em sembla que uns i altres haurem de fer un esforç. No sé quin és el camí però per força haurà de passar per una moderació intensa de la ràbia –d’uns i d’altres- o la cagarem tots. Si demà veig un altre nen amb la bandera d’Espanya intentaré somriure. Tothom té dret d’estimar el que senti o li vingui de gust.

10 de juliol de 2010

Joves, adults, ancians, infants i bebès, ahir podies veure gent de tota mena caminant per la Gran Via per apropar-se a la manifestació que havia de començar a la cruïlla de Diagonal amb passeig de Gràcia. Sota un sol de justícia i amb la humitat típica de la ciutat el paisatge habitual: cel blau, aire clar i edificis bonics. Però en lloc de cotxes i una certa presència de turistes, una bestialitat de persones amb senyeres i estelades, o sense, ens emocionàvem de trobar-nos tots allà i ser tanta gent. Ni en un somni m’hagués pogut imaginar mai veure un passeig de Gràcia tan bonic. No sé d’on éreu ni si pensem exactament el mateix –i no té gràcia justament això?- però si vénen mal dades recordaré la joia –paraula que sempre m’ha semblat d’uns altres temps- d’haver compartit un moment que es va fer molt i molt llarg i molt i molt dolç. Avui no utilitzaré les paraules dels poetes d’ahir ni d’avui per dir el que sento, la terra és lliure, el pensament i la paraula també.

L’esperança, encara?

Esperar oblidar-te. Esperar guanyar un premi de literatura, esperar un augment de sou, esperar que els somnis es facin realitat, esperar cuinar bé, esperar viure en un lloc més bonic, esperar veure’t riure per sota el nas, esperar que la sort vingui a buscar-me, esperar un somriure en el mirall, esperar aprimar-me deu quilos sense passar gana, esperar la teva mirada, esperar acabar la carrera i esperar ser mare algun dia, esperar que l’alegria guanyi la partida a la tristesa, esperar-te cada nit, esperar que no es faci de dia, esperar que em llegeixis i que no m’hagis oblidat, esperar un avís però no una sentència. Dic que m’he eixugat com les flors de la finestra que no poden amagar-se d’aquest sol que mata tot el que no és prou resistent. Ja no sé escriure. He tornat a tastar el silenci d’haver oblidat els teus petons i la teva olor. El telèfon que no sonarà mai més i el cor que batega per bategar. Això deu ser una nit de poesia*. No puc dir cap altra cosa. Només la poesia em salvaria d’aquest silenci. No tinc ganes de jugar amb les paraules. Vull poesia. Vull sang. Saludo les llàgrimes de totes les nits que callen misèries. Fa temps que no dic res: ja no sé sento res: m’he mort. Sóc el teu record. Unes pedres que no visita ningú. Que vingui la natura i que guanyi la partida d’una vegada. Aquesta espera és estèril. Tot el que volia era una mica de vida i em vaig equivocar. L’única cosa bona que puc dir és que demà jo no tindré ressaca ni tu remordiments. Que el buit continuï el seu camí i que un xàfec d’estiu ens recordi que la vida encara no està perduda si no pot ser avui, demà o l’altre o l’altre.

*Escrit abans d’aixecar el cul de la cadira per agafar dos llibres del prestatge: el minúscul “L’esperança, encara” de Clementina Arderiu i l’immens “Les flors del mal” de Charles Baudelaire (traducció de Jordi Llovet).