No tinc cap intenció de convertir aquest espai en un dietari però després del somni del dissabte per la tarda, ahir de matinada uns quants vam tornar a caure del llit i diria que ens hem tornat a fer mal. Aquest cop ja ens ho podíem esperar. Recordo ara fa un parell d’anys que no m’ho esperava gens i vaig viure una de les experiències més bèsties que he viscut mai i sóc conscient que és un luxe poder dir una frase així sense que estigui relacionada amb res més que amb l’observació silenciosa per part meva de l’eufòria d’una celebració esportiva.
Ara fa dos anys vaig adonar-me que la bèstia també viu dins nostre (o almenys dins meu) i que l’odi és un sentiment com l’amor, un sentiment humà amb un component racional i una part irracional més difícil d’explicar. Afortunadament podem relativitzar i racionalitzar els impulsos o com a mínim intentar-ho i tractar de cercar un equilibri entre això i el fet que no em sembla bo ni natural lluitar contra nosaltres mateixos a menys que el nostre comportament fereixi algú, és clar. Sigui com sigui, jo fa dos anys vaig experimentar un odi que no em va agradar sentir. Però qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…
Sense voler comparar els dos esdeveniments sinó el seu efecte en el meu ànim, aquest dissabte, en canvi, vaig experimentar el caliu, l’alegria, l’esperança i la il·lusió de trobar-me enmig d’un grup nombrós dins del qual em vaig sentir representada i forta i aquesta experiència la situaria dins de la categoria dels grans plaers de la vida. Tot i que mai no m’han agradat els partits polítics, les grans paraules, els equips de futbol, els eslògans, el màrqueting ni les frases d’èxit, fet que m’ha convertit sovint en una mena de personatge escèptic i incòmode en molts llocs, aquest dissabte em vaig sentir molt còmode i l’espectacle -que jo no vaig viure com a espectacle- em va seduir totalment. Com he dit abans, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…
Fins aquí, més o menys, tot controlat, però ahir al vespre estava endreçant el pis a l’hora que es jugava el partit del mundial de futbol tot escoltant música reggae a tot drap amb la intenció d’aïllar-me de l’eufòria del partit que tothom (pop inclòs) donava per guanyat. I de sobte vaig tenir curiositat perquè era tardíssim i no se sentia ni un petard. Vaig engegar la televisió. Estava contenta d’imaginar que haurien perdut, la veritat. A la tele els reporters es queixaven de l’àrbitre i de la conducta dels jugadors holandesos i es veien tristos i cansats. Així va passar una estona i vaig pensar que seria fantàstic si quedaven zero a zero perquè així no guanyava ningú i tots feliços però, és clar, això no podia ser i va arribar la pròrroga i m’hi vaig enganxar.
No sé res de futbol però allò era emocionant, què voleu que us digui, de fet, era molt emocionant. I quan Andrés Iniesta va marcar el gol va ser la bomba i encara em vaig emocionar més quan vaig veure que sota la samarreta hi havia el nom de Dani Jarque, el futbolista català que va morir l’any passat en una d’aquelles morts que és impossible que no t’afectin. I em vaig tornar a emocionar quan vaig veure plorar l’Iker Casillas. I també em vaig emocionar quan la meva mare em va trucar per fer safareig i demanar-me si la noia que entrevistava l’Iker Casillas era la seva nòvia i vaig engegar la tele i vaig enganxar –en directe!- un petó meravellós. I això per no dir que si s’hagués de donar el premi a l’escena eròtica de l’any el meu vot aniria directe cap a les imatges de Carles Puyol en tovallola.
Si Catalunya decidís ser independent d’Espanya i se n’independitzés per mi seria el millor que podria passar-nos i seria totalment compatible amb el fet que hi ha una Espanya que em cau bé i que sento propera perquè ho és i ho ha estat durant molts anys. És més, si ahir Catalunya hagués estat independent d’Espanya, segurament molts haguéssim pogut alegrar-nos més de la seva merescuda victòria. Altra cosa és la violència que m’ha generat tot el merder que hi ha hagut aquesta nit. A les dues del matí la plaça Cerdà encara era una bogeria i he vist que hi ha hagut llocs que han quedat força mal parats però, insisteixo ja per última vegada, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, no ha estat aquesta la primera nit ni serà l’última que hi ha actes vandàlics a la ciutat.
Després de la moguda nocturna, avui dilluns m’ha semblat veure un empat de banderes a les finestres i als balcons del tros de ciutat per on he passejat i he pensat que per quatre bèsties molt bèsties i pels excessos etílics de la celebració d’un mundial de futbol no em penso carregar Espanya. Però no pretenc ser Mary Poppins. Reconec que aquest matí m’ha costat no desmaiar-me esperant l’autobús, a banda de la calor que feia m’he posat molt nerviosa sentint la veueta d’un nen petit. La seva mare l’animava a que jugués amb una mini bandera d’Espanya i el nen cridava amb un filet de veu “Es-panya Es-panya”. He renunciat a pujar a l’autobús amb ells i he esperat el següent autobús per no haver de sentir més els crits del nen. Explico això perquè em sembla que uns i altres haurem de fer un esforç. No sé quin és el camí però per força haurà de passar per una moderació intensa de la ràbia –d’uns i d’altres- o la cagarem tots. Si demà veig un altre nen amb la bandera d’Espanya intentaré somriure. Tothom té dret d’estimar el que senti o li vingui de gust.
Volar de nit és perillós 