11 i 12 de juliol de 2010

No tinc cap intenció de convertir aquest espai en un dietari però després del somni del dissabte per la tarda, ahir de matinada uns quants vam tornar a caure del llit i diria que ens hem tornat a fer mal. Aquest cop ja ens ho podíem esperar. Recordo ara fa un parell d’anys que no m’ho esperava gens i vaig viure una de les experiències més bèsties que he viscut mai i sóc conscient que és un luxe poder dir una frase així sense que estigui relacionada amb res més que amb l’observació silenciosa per part meva de l’eufòria d’una celebració esportiva.

Ara fa dos anys vaig adonar-me que la bèstia també viu dins nostre (o almenys dins meu) i que l’odi és un sentiment com l’amor, un sentiment humà amb un component racional i una part irracional més difícil d’explicar. Afortunadament podem relativitzar i racionalitzar els impulsos o com a mínim intentar-ho i tractar de cercar un equilibri entre això i el fet que no em sembla bo ni natural lluitar contra nosaltres mateixos a menys que el nostre comportament fereixi algú, és clar. Sigui com sigui, jo fa dos anys vaig experimentar un odi que no em va agradar sentir. Però qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Sense voler comparar els dos esdeveniments sinó el seu efecte en el meu ànim, aquest dissabte, en canvi, vaig experimentar el caliu, l’alegria, l’esperança i la il·lusió de trobar-me enmig d’un grup nombrós dins del qual em vaig sentir representada i forta i aquesta experiència la situaria dins de la categoria dels grans plaers de la vida. Tot i que mai no m’han agradat els partits polítics, les grans paraules, els equips de futbol, els eslògans, el màrqueting ni les frases d’èxit, fet que m’ha convertit sovint en una mena de personatge escèptic i incòmode en molts llocs, aquest dissabte em vaig sentir molt còmode i l’espectacle -que jo no vaig viure com a espectacle- em va seduir totalment. Com he dit abans, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Fins aquí, més o menys, tot controlat, però ahir al vespre estava endreçant el pis a l’hora que es jugava el partit del mundial de futbol tot escoltant música reggae a tot drap amb la intenció d’aïllar-me de l’eufòria del partit que tothom (pop inclòs) donava per guanyat. I de sobte vaig tenir curiositat perquè era tardíssim i no se sentia ni un petard. Vaig engegar la televisió. Estava contenta d’imaginar que haurien perdut, la veritat. A la tele els reporters es queixaven de l’àrbitre i de la conducta dels jugadors holandesos i es veien tristos i cansats. Així va passar una estona i vaig pensar que seria fantàstic si quedaven zero a zero perquè així no guanyava ningú i tots feliços però, és clar, això no podia ser i va arribar la pròrroga i m’hi vaig enganxar.

No sé res de futbol però allò era emocionant, què voleu que us digui, de fet, era molt emocionant. I quan Andrés Iniesta va marcar el gol va ser la bomba i encara em vaig emocionar més quan vaig veure que sota la samarreta hi havia el nom de Dani Jarque, el futbolista català que va morir l’any passat en una d’aquelles morts que és impossible que no t’afectin. I em vaig tornar a emocionar quan vaig veure plorar l’Iker Casillas. I també em vaig emocionar quan la meva mare em va trucar per fer safareig i demanar-me si la noia que entrevistava l’Iker Casillas era la seva nòvia i vaig engegar la tele i vaig enganxar –en directe!- un petó meravellós. I això per no dir que si s’hagués de donar el premi a l’escena eròtica de l’any el meu vot aniria directe cap a les imatges de Carles Puyol en tovallola.

Si Catalunya decidís ser independent d’Espanya i se n’independitzés per mi seria el millor que podria passar-nos i seria totalment compatible amb el fet que hi ha una Espanya que em cau bé i que sento propera perquè ho és i ho ha estat durant molts anys. És més, si ahir Catalunya hagués estat independent d’Espanya, segurament molts haguéssim pogut alegrar-nos més de la seva merescuda victòria. Altra cosa és la violència que m’ha generat tot el merder que hi ha hagut aquesta nit. A les dues del matí la plaça Cerdà encara era una bogeria i he vist que hi ha hagut llocs que han quedat força mal parats però, insisteixo ja per última vegada, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, no ha estat aquesta la primera nit ni serà l’última que hi ha actes vandàlics a la ciutat.

Després de la moguda nocturna, avui dilluns m’ha semblat veure un empat de banderes a les finestres i als balcons del tros de ciutat per on he passejat i he pensat que per quatre bèsties molt bèsties i pels excessos etílics de la celebració d’un mundial de futbol no em penso carregar Espanya. Però no pretenc ser Mary Poppins. Reconec que aquest matí m’ha costat no desmaiar-me esperant l’autobús, a banda de la calor que feia m’he posat molt nerviosa sentint la veueta d’un nen petit. La seva mare l’animava a que jugués amb una mini bandera d’Espanya i el nen cridava amb un filet de veu “Es-panya Es-panya”. He renunciat a pujar a l’autobús amb ells i he esperat el següent autobús per no haver de sentir més els crits del nen. Explico això perquè em sembla que uns i altres haurem de fer un esforç. No sé quin és el camí però per força haurà de passar per una moderació intensa de la ràbia –d’uns i d’altres- o la cagarem tots. Si demà veig un altre nen amb la bandera d’Espanya intentaré somriure. Tothom té dret d’estimar el que senti o li vingui de gust.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a 11 i 12 de juliol de 2010

  1. XeXu ha dit:

    Aquest és un dels escrits més sensats que he llegit sobre aquest tema, i que a hores d’ara, no són poc. Molts no volen veure la realitat, a Catalunya hi ha molta gent que se sent espanyola primer, i després catalana. Potser fins i tot, depenent de com, podrien estar d’acord amb la independència, almenys alguns. Però d’altres no, ni ho entenen ni ho volen entendre. I per començar, no ens hem de carregar a tota aquesta gent, perquè nosaltres demanem que ens entenguin, que ens deixin sentir-nos catalans, i si volem evitar ser com els que miren de prohibir-nos-ho, no podem fer el mateix que ells. Mentre es respecti que jo em senti català i no espanyol, no criticaré mai que algú se senti espanyol a casa meva. Això sí, si no em respecta i se’n riu, el més probable és que rebi estopa.

    Saps quin és el problema? Penso que molta gent, segurament els que més ràbia tenen, saben que no podem dissociar la idea d’Espanya de la de Catalunya. En els seus caps aquesta distinció no és tan clara com diuen de paraula, i llavors se’ls crea un curtcircuit que els torna lelos i llavors odien. Odien a Espanya, però en realitat s’odien a ells mateixos perquè no són capaços de no dir algun cop frases com ‘els espanyols fem…’ o ‘nosaltres a Espanya…’, sobretot quan estan a l’estranger.

    Potser no ens agrada, però ho hem mamat des de petits, sempre hem sabut que formem part d’Espanya encara que no ens agradi. Voler extirpar aquesta part no és fàcil, i s’ha de fer amb naturalitat més que amb odi. És com allò que ens independitzem, però passa molt temps i quan anem a visitar els pares diem ‘vaig a casa’. No és fàcil canviar el xip.

    Quedaria molt prepotent dir que jo no tinc aquest problema d’odi perquè no em sento espanyol. La meva via no és millor ni pitjor que la d’un altre, mai em poso com a exemple. Només puc dir com em sento. Jo no vaig veure el partit, però he llegit coses per internet, cada dia em miro els diaris esportius, era inevitable. No he tancat els ulls per no veure com parlaven d’Espanya. Què hi farem, és així i punt. Si hagués guanyat Holanda ja ningú en parlaria. Però ens queda una estona. No vaig mirar el partit perquè en realitat no és una selecció que senti meva, no em diu res. Fins i tot jugant-hi els del Barça, però no em semblen les mateixes persones. Em genera indiferència. Preferia que guanyés Holanda? Home, preferia que no guanyés Espanya pel que ha vingut després, però els holandesos em fan tan fred o calor com els espanyols. Indiferència altre cop. No sé si és lògic o no, o si és natural o no. Entenc qeu molta gent no farà aquesta distinció, i per això els costa entendre’m a mi. Però no em sento lligat a Espanya de cap manera, només legalment. Diran el que voldran, però no podran aconseguir que jo em senti espanyol. Em sento català i miro de viure en català. Alguns pensaran que això és poc. Per mi, els sentiments ho són tot.

    Ei, gràcies per aquest escrit. Arribaré tard a la feina, però ha valgut la pena llegir-lo, m’ha agradat molt. Ets valenta i sincera. No sé si tothom ho pot dir.

  2. DooMMasteR ha dit:

    Molt i molt bon post. Felicitats! 🙂
    M’agrada el teu bloc. Passaré més!

  3. framiquel ha dit:

    El futbol com espectacle ja ho té això, pot emocionar i també com a esport. De la mateixa manera que un número de circ, un partit de basquet o una pel·lícula també poden despertar emocions, encara que d’altra mena.
    Encara que per a mi els que fan esport són els equips “amateurs”, els professionals… fan la seva feina i molt ben pagats, ni que hi hagi crisis!.
    A mi el que em rebenta és el que ve després del partit i que no em deixin dormir.

    Fa dos anys, arribava jo a casa, muntat en la meva vespa i vaig haver de passar pel mig d’un grapat d’energúmens que pretenien que toqués el clàxon i cridés allò de Es-pan-ya, Es-pan-ya i fins i tot amb un “viva” al davant.
    Vaig passar uns instants de por. Vaig rebre un cop de puny a l’esquena i de poc que no caic de la moto.
    Diumenge ja estava a casa (preventivament) quant va acabar el partit , però des del balcó veia com, probablement els mateixos energúmens de fa dos anys, aturaven els cotxes per fer-los cridar a favor del seu equip campió. Algun cotxe el van fer botar per què el seu conductor no tocava el clàxon…
    Jo respecto qui tingui sentiments cap a les coses que a mi no em diuen res, però vull que a mi també se’m respecti quan manifesto els meus sentiments.
    Tampoc entenc que per celebrar una victòria hi hagi ferits i s’hagin de fer destrosses en el mobiliari urbà!
    Tot plegat em sembla de gent molt i molt primitiva.
    Una abraçada

    PS: crec que no t’havia comentat abans…vinc de cal Zinc-piritione :o)

  4. ahse ha dit:

    Ja estaria be que us separessiu. Pero amb els politics que teniu… 😦

  5. La Intransigent ha dit:

    El que dius és totalment cert, ens hem d’entendre, i ser comprendius (ambdues bandes). Ara bé, de cornuts i pagar el beure potser ja n’hi ha prou!
    Hauriem de mirar endavant i no aturar-nos per res.

  6. marta ha dit:

    XeXu: espero que no arribessis tard a la feina! M’hi vaig trobar per casualitat amb la prórroga però en canvi no he llegit ni un sol diari esportiu, ni ganes. Més enllà de l’esport, el tema de l’odi és fotudíssim. No entenc per què més gent no el tracta. De què tenen por? O de què no tenen consciència? Per mi, fa falta un programa polític per a la independència que resulti moderat quant a formes però amb doble de valentia, simplicitat expressiva i coherència.

  7. marta ha dit:

    Viu i llegeix: t’agraeixo el comentari, saber que hi ha algú que et llegeix és un estímul importantíssim per continuar endavant

  8. marta ha dit:

    DooMMaster: Benvingut al blog i gràcies pel comentari també. Aquests comentaris animen a escriure a qualsevol! 🙂

  9. marta ha dit:

    Framiquel: Jo els veia per la finestra i tenia por perquè tinc una estelada a la finestra, després vaig pensar que era una exagerada i l’endemà quan vaig saber que n’havien arrancat alguna i l’havien cremat vaig pensar que d’exagerada res. Per sort visc en un sisè pis i ho haurien tingut difícil. D’altra banda, això és cosa de beure massa i fer l’animal. Més enllà d’evitar creuar-te amb aquests grups, tampoc no li dono més importància. Total, potser un altre dia faran el mateix amb una altra bandera i potser aleshores no em semblarà tan terrible (!)

  10. marta ha dit:

    ahse: Em penso que el problema no són només els polítics, el problema són els diners que paguem i que deixaríem de pagar.

  11. marta ha dit:

    La intransigent: Totalment d’acord, aquestes dues vies són les que penso que s’haurien de treballar en paral·lel.

  12. I jo el petó entre el Casillas i la Carbonero que m’ho pose i m’ho torne a posar i mira, que m’ix la llagrimeta i tot!!!

  13. Ferran ha dit:

    Dels sentiments dits “identitaris”, el que em sobra és l’odi d’alguns. Perque invertir erròniament energies en odiar ningú, quan es poden invertir, en positiu, en fer millor la nostra societat, sigui la que sigui?

  14. marta ha dit:

    Comtessa d’Angeville: Veig que no sóc l’única sentimental de la sala 🙂

  15. marta ha dit:

    Ferran: Totalment d’acord. El tema és quan aquest odi és inconscient, involuntari, etc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s