Passaré la nit llegint poemes de Màrius Torres

Fa uns dies dalt d’un autobús massa ple de gent m’empassava les ganes de plorar mentre el meu cervell em regalava una frase torturadora: “Si no t’han dedicat mai cap poema d’amor pots concloure que mai cap poeta dels que escriuen poemes d’amor t’ha estimat de debò”. Pocs minuts després obria la bústia de casa pensant que el guionista de la meva vida podria haver escrit que just en aquell moment a dins de la bústia em trobaria un poema escrit amb ploma estilogràfica. Vaig pujar cap a casa pensant si em resultava més atractiu imaginar-me’l escrit amb tinta blava o amb tinta negra i vaig obrir la porta de casa valorant que actualment les persones de la meva edat fem força mala lletra i que un poema escrit amb ploma i tinta però amb mala lletra potser seria més aviat poc atractiu. Després d’una dutxa ràpida i de posar-me la camisa de dormir vaig obrir la nevera per treure un tomàquet per sopar pensant si  a aquestes alçades de la vida era més probable rebre un poema per email o per sms, o ja no rebre’n cap.

No sé quants dies després, segurament no gaires, vaig decidir fer-me pintar el pis. Vaig aprofitar per endreçar papers vells i vaig sorprendre’m molt quan vaig trobar un poema que m’havia escrit un home. El poema no era especialment bonic però tampoc era horrorós. No tenia cap falta d’ortografia i estava escrit en ordinador i imprès en una cartolina molt carrinclona. Potser era un poema que havia acompanyat una sèrie de rams de roses que l’home, o més ben dit, el noi, va regalar-me quan no teníem ni vint anys i dèiem que ens estimàvem. No recordava el poema, vaig pensar, i vaig recordar que ell dibuixava i volia ser escultor i que vaig estar mesos (o potser anys) pensant “Si no t’han dedicat mai cap pintura ni cap escultura amb tu de model o d’inspiració pots concloure que mai cap pintor ni cap escultor dels que pinten i fan escultures t’ha estimat de debò”.

Avui que se celebra que fa cent anys del naixement del poeta Màrius Torres, tinc un llibre a les mans. Es diu “Poesies d’en Màrius Torres” i és una edició commemorativa del cinquanta aniversari de la mort del poeta i comença amb unes paraules de Joan Sales. Màrius Torres va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir el 29 de desembre de 1942.

Després d’escriure això, tancaré l’ordinador, encendré quatre espelmetes i llegiré el llibre pensant en totes les paraules que diem i que no diem, l’atzar de les que recordarem i de les que oblidarem i faré un exercici telepàtic secret i enviaré un “T’estimo” al cel per a tots els poetes que quan poden construeixen amb paraules coses que aguanten bé el pas del temps i que van més enllà del relat d’una vivència. Es pot ser més generós i més valent? La vida és breu.  No m’agrada estalviar paraules boniques ni que se les estalviïn amb mi. Obro una pàgina a l’atzar i trobo un poema escrit al mes de març de l’any 1940 que diu:

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

I s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund…

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

-més tard, potser seria massa tard.

De debò que no us agrada la poesia, així, en petites dosis i sense avisar?

La vida és plena de poesia, de coses boniques i de coses que fan mal -sovint tot ben barrejat-, de secrets a silencis, de castells que aixequem a l’aire i de ruïnes que ens colguen, alguna vella glòria que ens salva una nit o alguna pluja que ens neteja les ferides. Res més més enllà d’un temps que no serà etern i que val la pena viure.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Passaré la nit llegint poemes de Màrius Torres

  1. XeXu ha dit:

    Doncs sí, et confirmo que no m’agrada la poesia. La veritat és que no conec a ningú a qui li agradi, o que ho reconegui, tret d’aquí als blogs. Aquí tothom sembla ser poeta o aficionat a la poesia, i es commemora el naixement o mort de tots els poetes. Res en contra, però jo no hi puc participar. No seria sincer si ho fes. M’he dit moltes vegades per què em sento tan lluny de tots aquests homenatges, què pensaran de mi si mai homenatjo a ningú. Però si ho fes en contra dels meus gustos, en contra de les meves idees, no seria jo. Així que miro i callo, no participo, i no comento els posts de commemoració. Potser algun dia es parlarà d’algú a qui tingui ganes d’homenatjar i així no em sentiré tan inculte.

    Si et comento a tu és per les teves paraules i no per la poesia. A mi tampoc m’agrada que m’estalviïn paraules boniques i me’n falten, me’n falten moltes que m’agradaria sentir i no me les diuen. I tampoc no m’agrada estalviar paraules boniques i, saps, hi ha qui no les entén, no les accepta o no les pot assumir. Bé, si em coneguessis una mica més potser sabries que no sóc un adulador, les paraules que dic són sinceres i volen anar a qui han d’anar. I em quedo sense dir-les i sense rebre’n.

    Paraules boniques. No vull deixar de dir que en prosa també se’n poden dir. No puc servir-me de la poesia per dir les coses que sento. Però puc escriure rius de tinta per fer-ho sortir.

    Demano disculpes per aquest comentari.

  2. Marta, l’estimació no sempre s’ha de plasmar amb paraules. O només amb paraules. Hi ha moltes maneres de demostrar que estimes algú. Només una mirada, un mig somriure, prendre amb escalf la mà d’algú… Moltes vegades no necessites paraules, ni tan sols versos per dir-li a algú que l’estimes.

    Xexu, no t’has d’excusar per no participar en homenatges, per molt diversos que siguin. Com bé dius, la participació ha de sortir de dins. I per això sempre demanem que cadascú intenti ser el màxim de fidel a l’estil del seu blog.

    I no totes les iniciatives són per fer homenatges. N’hi ha hagut d’altres ben diverses i divertides on t’hi he vist participar. Som lliures, i això no ho perdrem mai.

  3. Ah Marta, t’estàs rehabilitant (aquesta vida plena de coses boniques i poesia)… perdrem una escriptora si segueixes per aquest camí!

  4. El Capità Nemo ha dit:

    Com has tardat tant en tornar?
    Al menys has tornat a tota llum; aquesta entrada que has escrit és una joia.
    Crec que era Pla que deia que el nombre de poetes que hi ha en aquest país és absurdament exagerat. Ell, és clar, ho deia en un sentit pejoratiu. Per mi, però, és una gran virtut. Després que siguin bons o dolents…

    M’alegra la recuperació que s’està fent de Màrius Torres, injustament oblidat massa temps.

  5. carme ha dit:

    Doncs a mi és com més m’agrada la poesia en petites dosis. A vegades m’empasso tot d’una un llibre de poesia i m’adono que és com si no l’hagués llegit. La impaciència… però després poc a poc el llegeixo de veritat. Només una cada cop que obro el llibre.

    I jo penso que les paraules boniques no s’han d’estalviar mai i que s’han de saber dir i saber rebre. No cal que siguin poesia, estic segura que una carta d’amor en prosa val exactament igual que un poema. cadascú s’expressa a la seva manera.

  6. marta ha dit:

    XeXu: Em sembla molt coherent no participar en una cosa que no et ve de gust participar. El que no entenc és per què t’ha de saber greu 🙂 I sobre les meves paraules, no et deixis enganyar: em queixo dels que estalvien paraules però jo també n’he estalviat. La vida no és perfecta (però tampoc tan imperfecta com sembla quan tenim un mal dia). Gràcies pel súper comentari.

  7. marta ha dit:

    Víctor: L’estimació es demostra com tu dius però l’amor, perdó, l’AMOR, a vegades pot fer assumir aventures intrèpides com ara voler escriure el poema més bonic del món o intentar matar un drac. És un detallàs deixar un comentari amb la feinada d’ahir. Moltísssimes gràcies!! (gràcies a l’homenatge, ahir vaig passar una molt bona estona primer escrivint i després llegint Màrius Torres).

  8. marta ha dit:

    Борис Савинков: D’un rus havia de venir un comentari tan dolorós com aquest… Quin disgust! Abans morta que rehabilitada i perduda.

    Adapto el text:

    -Substitueixo l’última frase “Res més més enllà d’un temps que no serà etern i que val la pena viure.” per la següent: “Res més.”
    -Elimino l’exercici telepàtic
    -Elimino l’adjectius següent: “boniques”
    -Substitueixo la frase “El poema no era especialment bonic però tampoc era horrorós” per la següent: “El poema era horrorós”
    -Just després de “vint anys” afegeixo parèntesi amb el següent text: “(i ens passàvem els dies alcoholitzats)”

    I més o menys ja estaria.

  9. marta ha dit:

    Capità Nemo: T’ha agradat? Ostres, em tornareu boja, coses boniques sí o no? I sobre això d’en Pla, en Pla tenia frases per a tot i la veritat és que aquesta no la coneixia i no sé si puc estar-hi gaire d’acord. A partir de quin número podem dir que hi ha “massa poetes”? Quina és la quantitat recomanada de poetes per càpita? :D. M’alegro que a tu també t’agradin els poemes de Màrius Torres.

  10. marta ha dit:

    Carme: Això de la poesia és ben personal. Els bons poemes (pel meu gust) creixen quan més els llegeixes. I hi ha poemes que t’atrapen a la primera (i que també poden creixer). I també hi ha poemes amb els que no sento res (i potser d’aquí cinc anys em fascinaran). Sobre l’altre tema, saber rebre les paraules boniques a vegades és difícil, jo a vegades no les sento encara que me les repeteixin. Gràcies pel comentari i per la visita

  11. Marta, no té sentit embolicar tanta gent en un homenatge conjunt si després no passes a veure què han escrit i els deixes un comentari encoratjador. Jo entenc així els homenatges i així els visc plenament.

  12. Marta ha dit:

    Víctor, per mi seria més que suficient tenir l’idea i posar-la damunt de la taula. Una abraçada encoratjada i encoratjadora 🙂

  13. sgironaroig ha dit:

    Llegir el teu post m’ha fet pensar que el 2010 jo vaig fer un poema del que estic força orgullós i que ha estat potser un dels posts més visitats del meu blog des del dia que el vaig penjar ençà.
    Encara enguany va reben visites que no sé d’on vénen, i que només per això m’agradaria disposar d’un gestor d’estadístiques de visites al blog encara més detallat…

    El poema és aquí:

    Núvols blancs sobre cel blau

    No és Màrius Torres. Només és Sani Girona. Però espero que també t’agradi una mica.

    _________________________

  14. sandra ha dit:

    He arribat aqui per casualitat i m’ha encantat el post!
    pensa… que si mai algun poeta de debò et ddedica un poema,. el mateix l’haurà dedicat a 30 poetes més! així que més val un poema honest, encara que no sigui d’un poeta, que un poema malmés per l’ús!!!
    una abraçada immensa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s