Busco poema en fusta

Ja fa temps que penso que hi ha una mena de persecució de les coses depriments o senzillament de tot allò que no té un final feliç i em pregunto per què ha d’estar tan mal vist escriure coses tristes o atrevir-se a no insinuar sempre en els nostres escrits una previsible línia ascendent cap a l’optimisme. A mi hi ha coses tristes que em diverteixen quan són, pretenen ser o podrien ser literàries. El que més m’agrada (a part de follar) és escriure i  quan més m’he agradat és quan he escrit textos més aviat tristos o de la categoria que podria anomenar-se “fracassos quotidians”. El motiu? No ho sé. I cap explicació em sembla prou vàlida ni interessant. Em sembla molt més divertit dir que una cosa és color de merda d’oca (encara que només sigui una mica marroneta o brutalment negre) que no pas explicar que és de color de rosa. Els fantasmes cadascú se’ls coneix i potser val la pena intentar matar-los a la vida real però en el món de la creació literària és molt més divertit fer-los sortir, emmascarar-los de mil maneres i jugar amb ells fins al límit. I a qui no li agradi, que llegeixi llibres d’autoajuda o que faci sudokus.

Normalment em sembla un cagarro tot el que escric fins que aproximadament un any després trobo que alguns textos, només alguns, comencen a ser suportables o fins i tot agradables si passen més anys o els treballo més. Fa poc vaig trobar per casa un tros de fusta amb un poema que vaig escriure quan tenia una edat indeterminada entre els catorze i els dinou anys. Era un tros de fusta mal tallat que no sé d’on havia sortit, potser l’havia trobat pel carrer o potser havia sortit d’alguna fusteria. El poema estava escrit en llapis i em va semblar tristíssim però prou bo. Suposo que no està ben vist dir que una cosa que ha escrit un mateix ens agrada però va anar així i aquell poema quan vaig tornar a llegir-lo ara fa poc em va agradar però com que em va semblar massa trist vaig decidir llençar-lo i ara em penso que em vaig equivocar.

Si us agrada escriure, feu-ho peti qui peti. I feu-ho com us vingui de gust tant si teniu setze anys com si en teniu vuitanta. I si surten textos tristos, no passa res. Tots arrosseguem misèries i molts callem allò que més mal ens fa. I no cal dir-nos-ho tot, que ja ho sabem tot de sobres des de fa anys i es fa avorrida la repetició però, en canvi, escriure-ho (pel meu gust) encara pot ser una sorpresa interessant. El pitjor d’escriure textos tristos és que la gent s’amoïna per tu. En el meu cas, amoïneu-vos si no escric, és aleshores quan potser falla alguna cosa.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Busco poema en fusta

  1. XeXu ha dit:

    Em sembla que, igual que els llibres que llegim, els textos que escrivim ens trien més a nosaltres, que nosaltres a ells. Surt el que ha de sortir, tenim una idea que es desenvolupa sola i pren forma a mesura que escrivim. Si surt trist pot ser molt explicatiu de nosaltres mateixos. Però potser això ens permet plasmar amb molta fidelitat una mena de sentiments que arriben molt, que arribaran a qui ho pugui llegir, i que ens arribaran a nosaltres quan ho tornem a llegir en un futur. Ahir em vaig adonar que molts dels meus relats tenen relació amb la mort o amb finals tràgics. Buscaria una interpretació a això, però passo.

    També he tingut la sensació de rellegir-me temps després i estar content. Però alguns cops sento vergonya també. El text és millor o pitjor per quan el vam escriure, o pel nostre estat quan el rellegim?

  2. Ara si! Estic completament d’acord amb tu. Afegeixo: has escrit petites peces mestres del fracàs. No és només tristesa, és aspror, cinisme, candidesa, murrieria, frustració, bondat i maldat a parts iguals. Tens una mirada literària esmolada que deixa ferides obertes. Un dietari teu, sense concessions a la blogosfera, podria ser brutal. Tal com tu dius: després de follar no deixis d’escriure.

  3. marta ha dit:

    XeXu: No hi acabo d’estar d’acord. Sóc més a prop de pensar que podem forçar algun tipus d’elecció tant a l’hora de llegir com a l’hora d’escriure. Si no seria com una condemna!!! I això d’arribar als altres penso que és més una habilitat que podem potenciar o ignorar segons el que més ens interessi. Vaja, que avui no estem d’acord. El que sí que penso és que això que dic jo és un 80% i després hi ha un 20% que -afortunadament- no podem controlar, potser en aquesta part estaríem d’acord. I sobre l’ultima pregunta que planteges…. la meva resposta és clara: si fins i tot nosaltres canviem d’opinió, imagina els altres! 🙂

  4. marta ha dit:

    Борис Савинков: Gràcies. Tornaré a llegir aquest comentari quan no ho vegi clar. Podries ser el meu mentor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s