No sé què m’ha passat

No sé què m’ha passat aquests dies però no he trobat el moment d’escriure. Tot el dia he anat pensant coses per escriure però quan ha arribat el moment de fer-ho no sé què m’ha passat que no ho he fet. I això que hauria pogut explicar que un professor va ser injust un dia amb un alumne que va aixecar la mà per dir que no estava d’acord amb una explicació del professor. Enlloc de continuar la classe l’home va aturar-ho tot, va perdre els nervis i va humiliar l’alumne fent-lo quedar com un ignorant. Vaig recordar aleshores el meu estimadíssim Jordi Llovet quan deia allò més simpàtic que cert de “Sou ignorants però tranquils, no és culpa vostra”. Hauria pogut explicar que un escriptor m’ha donat bons consells. O que he rigut molt amb la metamorfosi d’un professor que l’any passat era un nyap i que aquest any s’esforça més i es nota i m’agrada. Hauria pogut explicar que vaig comprar uns bombons en una pastisseria i que vaig estar a punt de demanar el full de reclamacions. Aprofito per confirmar que seré fidel a la meva pastisseria de referència on sempre tracten bé els clients. També hauria pogut explicar que a l’autobús continuo coincidint amb un grup de gent de més de vuitanta anys que van a una discoteca de la Gran Via de Barcelona i que em diverteixo observant el seu comportament. O que fa un parell de dies va ser el meu aniversari i vaig celebrar-ho com cal amb el millor home del món, una ampolla de riesling i la música de la Dinah Washington. També podria explicar que l’endemà vaig regalar-me trenta grams de caviar iranià i que me l’he menjat avui amb pa de motllo i mantega del Cadí. També hauria pogut explicar que el dia de la tempesta em van deixar plantada en un bar del centre de la ciutat però que ho he superat. També hauria pogut explicar que davant de casa meva hi ha els millors croissants del món. O que vaig anar al concert de Mishima sense saber-ne ni una cançó i que va ser una nit fantàstica. O que cada dia m’agrada més el meu pis, que és tan petitó com sempre però que ara el veig més bonic que mai, i que tinc bons amics que m’han ajudat més del que es pensen.

Conflicte sociolingüístic? ¡Ninguno!

Avui al metro he tingut el plaer de gaudir d’un espectacle sublim, un espectacle refotudament avantguardista i, a sobre, amb missatge. No us puc dir quan el tornaran a fer perquè ho desconec però us asseguro que val la pena viure l’experiència.

Us ho explico.

A mig trajecte entre dues estacions una veu masculina ha fet acte de presència a través dels altaveus del tren per dir el següent:

-“Las chicas que están al lado del señor de la gorra que paren ya”.

El primer que he pensat és que potser dues o tres noies haurien apretat algun botó que no tocava. El segon que he pensat és que no veia cap senyor que dugués res al cap. El tercer que he pensat és que potser qui parlava era un boig que havia segrestat el tren i que pringaríem. El quart que he pensat és que potser l’home de la gorra anava armat.

Em sembla que no he tingut temps de pensar gaire res més quan s’ha tornat a sentir un soroll estrany a tot el tren i, tot seguit, la mateixa veu que abans ha dit molt de pressa i a crits:

-“Las de al lado del señor de la gorra: o parais ya o paro el tren y cierro las puertas y de aquí no sale ni Dios”.

I m’he indignat. I després m’he espantat. I després m’he tornat a indignar. I he continuat espantada i indignada i he decidit sortir del vagó perquè amb una amenaça així el cor em bategava amb  massa força. Collons, he pensat, no hi ha cap transport públic apte per a claustrofòbics o què?!

Però no tinc paraula. Ni criteri. Ni gaire coherència i he tornat a entrar quan he vist un senyor vestit com un guàrdia de seguretat que caminava de pressa pel passadís com si volgués apallissar algú. Suposo que he pensat que l’espectacle continuava i que no podia marxar a mitja funció. Sí, home!

El tren s’ha posat en marxa molt a poc a poc, massa a poc a poc, sospitosament massa a poc a poc i la veu masculina ha tornat a parlar pels altaveus. Aquest cop ha dit:

-“Pido disculpas al pasaje por la forma en que me he expresado. Es tan fuerte lo que está pasando últimamente que es que llega un momento que ya no sabes qué hacer”.

Aleshores una noia del vagó ha entrat en escena i ha parlat amb seguretat belenestebanística. Segurament hagués pogut defensar amb la mateixa vehemència que els núvols fan olor de préssec com que la Terra és plana però, en canvi, ha dit:

-“Pues claro. Que se ve que estaban intentando robar y él ha avisado para que no lo hicieran. Tendríamos que aplaudirle todos, la verdad”.

I aquí m’he mort de pena. I he tingut un últim desig. El desig d’utilitzar la llengua catalana, aquella cosa que s’utilitza a l’escola, a la tele, a l’administració  pública i als blogs, per dir:

“En català us dic, amics, que hauria preferit que haguessin robat al senyor de la gorra a morir d’un atac de cor al metro de Barcelona”.

Dobles

No puc anar a Berlín i decideixo agafar un autobús fins al passeig de la Bonanova i baixar caminant per Muntaner. Avui caminaré per Barcelona com si caminés per Berlín. Els déus del temps somriuen des de dalt i ajunten tot de núvols damunt del meu cap i m’acompanyen carrer avall. És curiós però després de passar un parell de carrers plens de famílies amb pares i mares de la meva edat però amb ulleres de sol fent de diadema, camises de màniga llarga i nens entaforats dins de cotxets bonics i acolorits, de sobte el carrer queda buit de persones.

Així, amb un silenci de núvols grisos que m’acompanyen passo per un excés de sabateries interromput per un altre excés de botigues de mobles i d’estudis d’interiorisme, una cosa que tant podria designar una consulta psicològica, una acadèmia de cirurgia o un club de col·leccionistes de calces, sostens, mitjons i calçotets.

I penso que sembla impossible aquest silenci. Ni cotxes ni persones. Somric. M’oblido de Berlín. He entrat en un forat espai-temporal misteriós i em sento com si passegés per la muntanya enmig d’edificis bonics i botigues sense clientela.

De sobte comença a caure una mica de pluja i veig un home igual que tu però en guapo que mira l’aparador d’una botiga. Ens mirem als ulls. Jo penso “Vine cap a casa” i ell pensa “He de comprar pernil en dolç”.

Món tempèstic

I el que eren quatre gotes que queien del cel va embogir i el que era jo al carrer, lluny de casa, amb talons i un paraigües rosa vaig entrar en crisi. El filtre de ciutat de formigó, ciment i asfalt no va ser suficient aquesta vegada per amagar la meva feblesa i la meva limitadíssima adequació a la natura. Vaig posar els peus dins del pitjor bassal de tota la ciutat i vaig notar l’aigua fins a mitja cama amb cert plaer però també vaig veure el meu cos arrossegat pel corrent i fotent-me cops pels carrers i les cantonades i els fanals i les bústies i les parades d’autobús i somiant una plaça que fes de bassa i que em frenés de desembocar a la Barceloneta. Orgullosa del meu greix acumulat i del seu pes i resistint-me a veure la meva mort vaig treure els peus del bassal. Com una heroïna de ciència ficció i sense perdre les sabates de taló vaig seguir caminant com un ànec despreocupat fins que vaig topar amb la mirada compassiva d’un noi xop aixoplugat sota d’una portalada preciosa del passeig de Gràcia. Vaig pensar que segurament hauria seguit les aventures dels meus darrers tres minuts de vida, caminant, enfonsant-me dins d’un bassal enorme i seguint caminant com si res. Vaig recordar que jo mateixa una hora abans, abans de trobar un refugi  temporal en un bar impossible, havia estat fent temps sota d’un portal també força bonic de Pau Claris i havia vist una dona vella molt vella que caminava de manera temerària dins d’uns talons i sota d’un paraigües atrotinat com ella mateixa i creuava la Gran Via com si només caiguessin quatre gotes i ella fos d’un altre món.

El plor

He vist que hi havia un senyor amb molt mala pinta a l’últim seient de l’autobús. M’he assegut lluny d’ell i ja no hi he pensat més. Tres o quatre parades més enllà han pujat uns senyors vestits d’uniforme i he vist claríssim que venien a buscar-lo. L’home s’ha espantat quan l’han despertat i ha fet un crit. M’ha semblat que no entenia què passava però que no volia de cap manera que el fessin baixar. Em sembla que intentava dir que tenia mal a una cama i quan ha tractat d’ensenyar-la m’he girat per estalviar-me la visió de cap ferida.

Els minuts passaven, l’autobús estava parat, tothom mirava enrere i els senyors uniformats anaven dient coses com ara: “¿Usted dónde va?”,”¿Se encuentra bien?”, “Este autobús empieza en Plaza Cataluña y acaba en Zona Franca”, “Tranquilo, si quiere puede bajar aquí” i “Baje y nos lo cuenta”. El senyor no deia res però suplicava sense èxit una mena de cosa que podríem anomenar pietat. Sort que ningú no m’ha llegit el pensament en aquest moment. M’ha fet pànic pensar que quan l’home hagués de passar pel meu costat faria molta pudor o em vomitaria a sobre o em tocaria i em faria angúnia, i m’he preparat abans del fatídic moment apartant-me una miqueta del passadís de l’autobús.

L’home plorava. Me n’he adonat quan ha passat pel meu costat amb els homes uniformats i m’he ensorrat. Potser desitjava que l’home insultés algú o que es resistís a baixar o que només fes sorolls guturals o que no digués res. Només sé que no m’esperava la visió d’un home que plorava com plorava aquell home. Era un plor de dolor i de vergonya i era un plor que era la seva mare i el seu pare, els seus companys d’escola, els seus mestres, els seus amics, les seves parelles, els seus fills, els seus companys de feina, els seus veïns; tothom qui hagués conegut en algun moment el seu nom i el seu cognom plorava des dels seus ulls.

En els meus somnis sovint apareixen cotxes, trens i autobusos. Els mitjans de transport són una cosa endimoniadament poètica perquè fan possible el moviment, el canvi, el viatge i a la vegada quan no ets tu qui els condueixes són la confiança o la mort de la llibertat personal i un crit resignat a múltiples imposicions. Vist així, és una cosa molt forta. L’home ha estat extirpat d’un mitjà de transport, li han arrancat la possibilitat d’anar a algun lloc, de traslladar-se d’un punt cap a un altre punt, i tot això ha succeït davant de la mirada atenta i distant d’un munt de gent.

Amb un passatger menys, l’autobús ha continuat el seu trajecte en silenci i el meu viatge cap a casa ha estat un mal de coll continu d’aguantar-me llàgrimes i de mastegar incerteses desagradables. L’home feia molta pudor d’alcohol i de brutícia. Em fa mal i m’avergonyeix assumir com si res aquest tipus d’existències paral·leles. Hem fet part del trajecte junts.

Acció!

Un any més avui comença el curs. Després de treballar vuit hores i intentar passar-m’ho bé fent el que sigui que em manin fer, avui aniré cinc hores a la universitat i m’arriscaré a patir l’estil docent de tres persones que es guanyen la vida fent docència com jo me la guanyo fent altres coses al matí.

Tractaré de riure amb els companys de feina i tractaré de no posar-me gaire nerviosa quan les coses no m’agradin o alguna cosa no vagi bé. A la universitat em faré l’antipàtica perquè no sembli que necessito fer amics i moderaré la meva eufòria si algú em sembla refotudament interessant però per més que m’hi esforci em posaré vermella com un tomàquet i seré incapaç de dir res mitjanament intel·ligent si algun d’aquests “algús” em mira als ulls.

Serà difícil no indignar-me quan esgotada de tot el dia enxampi un professor cutre i el més cansat de tot serà fer això cada dia dilluns, dimarts, dimecres i dijous.

Pensament reservat

Divendres mentre prenc una de les últimes orxates de la temporada 2010 faig la llista de coses que vull fer. El menú d’àpats de la setmana, el que he d’anar a comprar al supermercat, anar a un sopar i de copes després,  acabar de revisar la novel·la-en-potència, introduir els canvis a l’ordinador, preparar algun apunt pel blog, netejar el pis, veure un parell de pel·lícules i muntar un moble de l’Ikea. Divendres toca comprar, triar les dues pelis, anar a sopar i anar de copes. Tenir un barman de referència i ser-li relativament fidel pot ser força agradable. Trobo boníssim, per exemple, el cocktail de taronja i vodka “però que sigui molt dolç si us plau”.

Dissabte faig una rentadora i preparo uns macarrons amb botifarra que es converteixen per exigències del guió en uns llacets amb botifarra. Preparo un apunt pel blog i munto el moble de l’Ikea. Després d’haver tingut les fustes a casa durant més de deu dies ara resulta que era facilíssim de muntar i que només requeria l’ús d’un tornavís. No faig gaire res més i van passant les hores. Al vespre miro la tele i m’encanto veient l’entrevista que li fan a l’Artur Mas a La Noria. Quan s’acaba, apago els llums, engego una espelma i poso la peli Tristam Shandy. Fora tot pronòstic, m’adormo als trenta-cinc minuts. Mala sort. Estic una estona lluitant sense gaires forces entre el son i la vigília i finalment sucumbeixo. Me’n vaig al llit i afegeixo la peli a la llista cada cop més llarga de pel·lícules que no he vist.

Diumenge em desperto a les deu. Torna a fer un dia esplèndid i decideixo que peti qui peti sortiré al carrer i acabaré de revisar la meva pobra novel·la-en-potència. Em dutxo, em vesteixo i em pinto una miqueta. Omplo una bossa amb roba vella i papers vells que vull llençar i surto carregada amb tot això, la novel·la-en-potència, un parell d’ampolles buides de plàstic i una ampolla de vidre. Llenço el que he de llençar al contenedor que toca i me’n vaig a un bar carregada només amb la remaleïda novel·la-en-potència (afortunadament no l’he llençada al contenedor com tota la resta). El bar és en realitat un forn de pa que té quatre o cinc taules i una cafetera. Tothom xerra i em sento forastera, demano un croissant i un cafè amb llet i m’assento en una taula  ben a prop de la porta. Treballo i sento de fons les converses, aquest és un estat d’equilibri que m’agrada.

A mida que passa l’estona el bar s’omple, les converses s’animen i comencen a molestar-me. Pago i me’n vaig. Busco un lloc on hi hagi bancs, ombra i arbres i m’assento. La millor ombra que he trobat és zona d’ancians, malalts i cuidadors. Més enllà veig pares amb nens petits i bicicletes, pilotes i cotxets, i més enllà hi ha els que passegen els gossos. Dues persones llegeixen llibres. Em marejo pensant quantes novel·les-en-potència no arribaran mai a ser llibres o llibres que s’editin o llibres que es publiquin o llibres que es venguin o llibres que es llegeixin, etcètera.

Sóc davant d’un arbre immens. Sembla impossible que enmig d’una part de la ciutat tan poc romàntica i tan plena de ciment i de formigó com aquesta hagi pogut créixer un arbre i fer-se tan gros i tan bonic. Si ell és aquí i està bé qualsevol hauria de poder estar bé a qualsevol lloc, penso. Torno cap a casa i preparo una ensaladilla russa i la poso a la nevera. Netejo el pis i escric això ajaguda al sofà. Et recordo i penso que si em veiessis per un forat t’enamoraries de mi encara que sabessis que ahir vaig mirar Telecinco una estoneta.