El meu suposat fracàs

Això és el fracàs d’una persona que vol escriure literatura.

Estic cansada de pensar que tinc un projecte de novel·la escrita des de fa anys i que no funciona. La novel·la no deu ser el meu fort perquè he cremat el manuscrit en tres ocasions i l’estic revisant sense que millori gaire encara ara. No em surt bé però vull fer-ho. Com que crec que hi ha una bona idea darrera que vull tirar endavant, aquest  mes de maig passat vaig començar a presentar-la a concursos literaris, encara que el manuscrit no sigui bo, necessito que algú el llegeixi, fer que el text surti de casa meva d’una vegada. De moment no he tingut cap èxit (i  ho entenc) però tot i així m’he donat un any de temps per anar-lo presentant a tot arreu on pugui.

Els meus amics suposo que estan contents i esperançats pensant que estic “intentant-ho” però jo no ho veig clar. Avui mateix he estat revisant el text en paper i tinc un munt de canvis més per introduir. De moment, més enllà del fet absolutament invariable que escriure em fa profundament feliç, de moment escriure és també un desastre ecològic i personal per a mi. Durant aquests anys he tingut temps d’esporgar la novel·la quasi a la meitat del seu volum original, he canviat de la primera persona a la tercera persona i he tornat a la primera persona. He canviat l’ordre dels capítols. I encara no m’agrada perquè encara no s’aguanta, és així de trist, però demà l’enviaré a un altre concurs i fa dos dies ho vaig enviar a un altre lloc.

En canvi en el blog em sento còmode i m’agrada el que escric però avui he vist clar que no estic a l’alçada. Confesso la meva feblesa: m’agradaria saber que el que escric és bo i que això (escriure) té el sentit, la qualitat i el nivell que vull que tingui. Confesso la meva vulnerabilitat: estic enfadadíssima amb mi mateixa perquè m’he sentit lluny d’on voldria ser.

Les coses no van com em penso. Potser no sé escriure i això és un fracàs amb bufetada sonora inclosa o relliscada pell de plàtan davant de l’home que t’acaba de deixar per una altra. Potser això és una puta MERDA majúscula. Potser no sé escriure. No sé si em ve de gust escriure que potser demà serà un altre dia però estic segura que demà serà un altre dia i que malgrat la tristesa d’aquest vespre ronyós crec en l’amor i en la literatura. Apa.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El meu suposat fracàs

  1. XeXu ha dit:

    Els que passem per aquí em sembla que tenim pocs dubtes al respecte. El que ja no sé és si tens la gràcia de lligar una història que pugui captivar a la gent. Em sembla que ets la teva pitjor crítica, però està bé que, tot i les ganes i l’esforç, et recordis que cal millorar. Ànims, penso que ho aconseguiràs. Aquest post també l’he sentit més proper del que pugui semblar.

  2. El Capità Nemo ha dit:

    A mi m’encanta el que escrius aquí. Crec que el secret de publicar és la persistència. Està clar que si fossis filla de ves a saber qui, ja hauries publicat no un, sinó deu llibres i series col·laboradora de no sé quants llocs. Així que relativitza les coses. També cal la mesura justa d’il·lusió i d’escepticisme amb els premis (la majoria estan tocats o funcionen segons criteris dubtosos).

    No sé si et servirà de res, però jo he pogut publicar un poemari de merda després de deu anys de barallar-me amb mi mateix, de gastar-me fortunes en fotocòpies, enquadernacions i enviament de correus, de dubtar si serveixo per alguna cosa, si he d’escriure novel·la, assaig o poesia, de si té algun sentit o no… Ara, després de 6 mesos, em sento molt bé i a l’hora d’escriure és com si m’haguessin fotut un coet al cul; ja no hi penso tant en tot això i vaig de cara a barraca.

    Si vols voluntaris per llegir el teu manuscrit aquí en tens un.

  3. viuillegeix ha dit:

    Si t’haguessim de posar nota com a escriptora de blogs, la nota seria entre alta i altíssima: sempre ve de gust llegir-te. Com a novel·lista no t’hem llegit, però sembla que tens la ploma fàcil. També m’ofereixo com a lectora per animar-te ( o desanimar-te si cal!!!)

    En una trobada amb l’Eduard Marquez ens va explicar que va estar 3 anys escrivint la decisió de Brandes ( no crec que tingui més de 150 pàgines) i que la va escriure diverses vegades, canviant de primera a tercera persona , la va polir i repolir mil vegades… o sigui que sembla que vas per bon camí.

    Ànims i si t’agrada no deixis d’escriure

  4. Ferran ha dit:

    Però què és “saber escriure”, Marta? que en saps és obvi: aquí estem, tu escrivint i nosaltres llegint-te. El problema no deu anar per aquí, sino per la pressió que et poses a tu mateixa; deus esperar escriure alguna cosa que “sembli” un best seller (no en quantitat, sino en qualitat). I mentre esperes escriure alguna cosa que sembli alguna altra, et pressiones més i més.

    Perque no deixes anar el que portes dins, sense esperar que sembli res? Sigues tu, escriu el que sents i estic segur que aconseguiràs sentir-te bé, amb la teva literatura.

  5. Julia ha dit:

    El tema és que fins i tot publicant, després de grans esforços, i amb alguns premis, si no tens padrins ni difusió, la cosa no passa dels amics i coneguts, el món literari és complex, massa producció per al prestatget que tenim.

  6. ahse ha dit:

    De què va la novel·la? En quin idioma l’has escrit?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s