Entre la covardia i la racionalitat m’expliques que és normal que t’acabis cansant de tot el que tens i desitjant just allò que no tens. Et miro i penso que fer-nos grans deu ser trobar plaer en la comoditat i en les rutines que ens donen seguretat, i entremig el desig ja no surt amb fúria contra el món i la família sinó que s’escapa per petites escletxes urgents vigilant de no trencar l’univers de comoditat, rutina i seguretat que hem construït (i pagat) al nostre voltant.
Jo tampoc no pensava participar en l’homenatge a Vicent Andrés Estellés (1924-1993) nascut un 4 de setembre com avui a Burjassot però aquest poema seu m’ha caçat al vol amb passió violenta.
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi també, perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
He llegit aquest poema i he pensat que no hi sobrava ni hi faltava cap paraula. Heu desitjat mai d’aquesta manera? Us arriscaríeu a no tornar-ho a sentir mai més? Només pregunto. No sé explicar per què m’agrada aquest poema de la mateixa manera que no sé explicar el desig que sento per un home. Els humans som unes bèsties brutals i urgents. De debò que no us agrada la poesia?
Volar de nit és perillós 
Té molts poemes cantant l’absència d’algú que estima, Estellés.
Jo tampoc pensava participar en aquest homenatge… :-), però m’hi han embolicat. I ara estic encantat d’haver-hi participat!
La poesia, en general, em fa cosa. Una mena de prevenció estranya. No hi tinc gaire tirada i trobo que pel món corren masses poetastres deixats anar de la mà de déu, d’aquells que et fan posar la pell de gallina, però no d’emoció, sinó de la pena que fan. Clar que, ben pensat, també hi corren molts novel·listes de bufetada i, malgrat això, la meva predisposició cap a aquest gènere és més favorable. M’ho hauré de fer mirar.
En fi, que alguns poetes, en particular, sí que m’agraden. Molt. Aquest n’és un exemple.
Víctor: M’ha fet riure el teu comentari. Jo també estic contenta d’haver participat en aquest homenatge. Mira que no pensava participar-hi però aquest poema me n’ha fet venir moltes ganes i he sentit una mena d’urgència! A part que això d’estrènyer llaços amb el País Valencià m’ha tocat el cor. Endavant amb la Diada Estellés (o Diada d’Estellés) cada 4 de setembre. Una abraçada
Matilde Urbach: Totalment d’acord. Sobre els prejudicis, jo en tinc molts i a vegades fins i tot reivindico el dret a tenir-los. Sobre poesia o narrativa…. avui et diria que em sembla mil vegades més difícil escriure novel·la que poesia. I sobre el gust, veig moltes coses que no m’agraden i no dic ni piu però altres vegades veig trunyos que són alabats i penso si el món és boig, si tinc mal gust jo o si he anat a caure dins d’un bucle de pilotisme interessat, compassiu o ves a saber què.
Ostres Marta,
M’agrada la teva manera d’escriure i fer homenatges als poetes de manera tant particular.
Sobre el llibre que intentes escriure tingues present dues coses:
– Quan llegeixes un llibre que t’agrada penses que és el llibre que t’agradaria escriure.
– Quan escriguis un llibre pensa que és el llibre que t’hagués agradat llegir.
Si no encaixa en això, tranquil·la, ja encaixarà algun dia una altra novel·la… Gaudeix de l’escriptura!
Galderich: No és per res però estic valorant la possiblitat de fer-me una samarreta que digui “jo també conec Esplendor Geometrico”… Sobre el que dius, seré sincera: em sembla impossible fer-ho! Potser és que el meu cervell no està preparat per pensar en format novel·la. Ara porto una setmaneta revisant el text en paper i he d’introduir les correccions a l’ordinador (aquesta part és horrorosa) i el llibre es va escurçant i al final serà no un conte, ni un post, ni un poema… serà un vers! O un insult, no ho sé. En fi, que gaudeixo aquí però amb el llibre gaudeixo i pateixo. I no és que sigui perfeccionista (tan de bo ho fos!) però és que voldria que almenys es pogués llegir i encara no. Però no perdo les ganes 🙂 Aprofito per dir-te que no et comento els apunts perquè normalment només puc dir una d’aquestes coses:
a) oooH!
b) genial
c) no en tenia ni idea
d) un detall que afegeixis la bibliografia
e) m’ha agradat molt
Jo mai no he desitjat cap cos de cap home. Normalment desitjo a la persona com a tot indivisible. Quan es tracta de dones reconec que es diferent: normalment desitjo el cos. Es que no ho entenc ni jo, un cos d’home sense el cervell no te cap gracia, pero el d’una dona si.
ahse: els homes sense cervell surten molt perjudicats en el teu sistema.
Jo t’asseguro que n’hi ha mes homes amb cervell que dones. I que en el fons, aixo es una gran desgracia. 😦
ahse: Pot ser que sí i pot ser que no. Això no es pot saber.
Increïble llegir algú que sent el mateix davant d’una creació artística…. A mi em va atrapar al sentir-lo musicat per Maria Arnal i Marcel Bagés! Simplement fantàstic! quina força i profunditat tan sols dir “no he desitjat mai un cos com el teu”. I és que l’aparent senzillesa d’aquesta frase otorga un força màgica al missatge! M’encanta! Podem fer gran construccions, hem construït un ideal d’amor romàntic que sovint justifica i obre la porta a actituts posessives, al masclisme… Un amor que no ens fa millors! Perquè no parlar simplement del desig i la seva grandesa? Com dius tu “els humans som unes bèsties brutals”.