El plor

He vist que hi havia un senyor amb molt mala pinta a l’últim seient de l’autobús. M’he assegut lluny d’ell i ja no hi he pensat més. Tres o quatre parades més enllà han pujat uns senyors vestits d’uniforme i he vist claríssim que venien a buscar-lo. L’home s’ha espantat quan l’han despertat i ha fet un crit. M’ha semblat que no entenia què passava però que no volia de cap manera que el fessin baixar. Em sembla que intentava dir que tenia mal a una cama i quan ha tractat d’ensenyar-la m’he girat per estalviar-me la visió de cap ferida.

Els minuts passaven, l’autobús estava parat, tothom mirava enrere i els senyors uniformats anaven dient coses com ara: “¿Usted dónde va?”,”¿Se encuentra bien?”, “Este autobús empieza en Plaza Cataluña y acaba en Zona Franca”, “Tranquilo, si quiere puede bajar aquí” i “Baje y nos lo cuenta”. El senyor no deia res però suplicava sense èxit una mena de cosa que podríem anomenar pietat. Sort que ningú no m’ha llegit el pensament en aquest moment. M’ha fet pànic pensar que quan l’home hagués de passar pel meu costat faria molta pudor o em vomitaria a sobre o em tocaria i em faria angúnia, i m’he preparat abans del fatídic moment apartant-me una miqueta del passadís de l’autobús.

L’home plorava. Me n’he adonat quan ha passat pel meu costat amb els homes uniformats i m’he ensorrat. Potser desitjava que l’home insultés algú o que es resistís a baixar o que només fes sorolls guturals o que no digués res. Només sé que no m’esperava la visió d’un home que plorava com plorava aquell home. Era un plor de dolor i de vergonya i era un plor que era la seva mare i el seu pare, els seus companys d’escola, els seus mestres, els seus amics, les seves parelles, els seus fills, els seus companys de feina, els seus veïns; tothom qui hagués conegut en algun moment el seu nom i el seu cognom plorava des dels seus ulls.

En els meus somnis sovint apareixen cotxes, trens i autobusos. Els mitjans de transport són una cosa endimoniadament poètica perquè fan possible el moviment, el canvi, el viatge i a la vegada quan no ets tu qui els condueixes són la confiança o la mort de la llibertat personal i un crit resignat a múltiples imposicions. Vist així, és una cosa molt forta. L’home ha estat extirpat d’un mitjà de transport, li han arrancat la possibilitat d’anar a algun lloc, de traslladar-se d’un punt cap a un altre punt, i tot això ha succeït davant de la mirada atenta i distant d’un munt de gent.

Amb un passatger menys, l’autobús ha continuat el seu trajecte en silenci i el meu viatge cap a casa ha estat un mal de coll continu d’aguantar-me llàgrimes i de mastegar incerteses desagradables. L’home feia molta pudor d’alcohol i de brutícia. Em fa mal i m’avergonyeix assumir com si res aquest tipus d’existències paral·leles. Hem fet part del trajecte junts.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El plor

  1. XeXu ha dit:

    El més impactant del cas és que rere aquest home del que t’allunyes, tant físicament com mental, té tota una història darrere, una vida que l’ha portat on és ara. La petita part del camí que has fet amb ell no pot explicar-te com ell ha arribat a seure brut i ebri en un autobús i somicant de dolor, mentre tu eres allà desconfiant i tenint una barreja de sentiments que per un moment han pertorbat el teu món, que generalment no té res a veure amb el seu. Tots portem la nostra motxilla. Mai sabem com ens haurem de veure en alguns moments de la vida. Probablement ell tampoc s’ho havia pensat mai.

  2. David ha dit:

    Quan vivia a la Zona Franca, d’escenes d’aquestes n’hi havia molt sovint (per no anomenar els pobres yonkis que es dirigien a Can Tunis). I és ben cert que com a passatger no saps com reaccionar ni què pensar. I la mala consciència d’acabar invariablement sense fer res i mirant-t’ho tot des del teu seient és molt desagradable.
    Salutacions.

  3. Ferran ha dit:

    6.000.000.000 d’existències paral.leles; no m’estranya que continuament la vida ens sacsegi l’ànima.

  4. marta ha dit:

    XeXu, David i Ferran, moltíssimes gràcies pels comentaris. Doncs sí, aquest ha estat un dels escrits més desagradables que “he hagut” d’escriure. Tot el que podria dir ja ho heu dit vosaltres. Avui la meva mala consciència en relació a les persones que viuen al carrer és estèril i paralitzant. I no em sento gens bé.

  5. Lluís ha dit:

    El darrer paràgraf és terriblement lúcid… De fet, tot el text explica una història terrible de la que no en sabem res però la podem arribar a imaginar.
    Durant un temps vaig voler parlar amb aquestes persones que viuen als marges, però dins de les ciutats. La meva intenció era recollir històries per a escriure després, però ho vaig haver de deixar. Tot plegat resultava molt angoixant perquè era impossible posar distàncies.

  6. marta ha dit:

    Lluís: És fotut. Gràcies pel comentari. No puc dir-te gaire res més perquè ara mateix aquest tema em bloqueja i tot el que escric em sembla insuficient

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s