Món tempèstic

I el que eren quatre gotes que queien del cel va embogir i el que era jo al carrer, lluny de casa, amb talons i un paraigües rosa vaig entrar en crisi. El filtre de ciutat de formigó, ciment i asfalt no va ser suficient aquesta vegada per amagar la meva feblesa i la meva limitadíssima adequació a la natura. Vaig posar els peus dins del pitjor bassal de tota la ciutat i vaig notar l’aigua fins a mitja cama amb cert plaer però també vaig veure el meu cos arrossegat pel corrent i fotent-me cops pels carrers i les cantonades i els fanals i les bústies i les parades d’autobús i somiant una plaça que fes de bassa i que em frenés de desembocar a la Barceloneta. Orgullosa del meu greix acumulat i del seu pes i resistint-me a veure la meva mort vaig treure els peus del bassal. Com una heroïna de ciència ficció i sense perdre les sabates de taló vaig seguir caminant com un ànec despreocupat fins que vaig topar amb la mirada compassiva d’un noi xop aixoplugat sota d’una portalada preciosa del passeig de Gràcia. Vaig pensar que segurament hauria seguit les aventures dels meus darrers tres minuts de vida, caminant, enfonsant-me dins d’un bassal enorme i seguint caminant com si res. Vaig recordar que jo mateixa una hora abans, abans de trobar un refugi  temporal en un bar impossible, havia estat fent temps sota d’un portal també força bonic de Pau Claris i havia vist una dona vella molt vella que caminava de manera temerària dins d’uns talons i sota d’un paraigües atrotinat com ella mateixa i creuava la Gran Via com si només caiguessin quatre gotes i ella fos d’un altre món.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Món tempèstic

  1. XeXu ha dit:

    Saps, m’ha costat molt entendre la foto. Me la mirava i no sabia què estava mirant, fins i tot ampliada. No sé per què pensava que era una mena de sofà, però no entenia què eren aquestes coses metàl·liques. Després he vist que era un paraigües, després d’acabar el text. Ja veus que espavilat és un.

    Jo divendres vaig arribar a la feina com si hagués caigut a una piscina vestit. No m’agraden els paraigües, tinc un trauma infantil amb ells. Tampoc no tinc cap capelina o similar, així que quan plou em mullo. I aquest dia plovia molt i molt. Però va ser només la segona meitat del camí, en sortir del metro la pluja era perfectament assumible. I de sobte… El de seguretat que hi ha a recepció, que és un paio d’allò més fatxenda i molest va portar-se bé aquest cop, em va deixar una dessuadora que vaig portar tot el matí. A l’hora de marxar la meva samarreta encara era molla.

  2. Clidice ha dit:

    i és que els paraigües no són per a la pluja 🙂 un text molt suggerent 🙂

  3. LEBLANSKY ha dit:

    M’encanten “le aventures dels teus tres darrers minuts de vida” abans de continuar 🙂

  4. marta ha dit:

    XeXu: una mala fotografia pot fer miracles 🙂

  5. marta ha dit:

    Clídice: És curiós. Acabo de descobrir que tinc una relació amor-odi amb la paraula “suggerent”.

  6. marta ha dit:

    Leblansky: de fet la vida està feta de bocinets de “tres minuts”, ni que sigui aproximats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s