La part dolça (inevitable)

Escolto la Dinah Washington a tot drap. Una espelmeta taronja em fa companyia i penso que voldria ser al teu costat si tot pogués ser diferent de com és. Cap novetat confessable. Un secret més i aquesta tardor que amenaça ser dolça i lleugera. Puc somriure i somric. Aquesta vegada no tinc por de res que hagi de destrossar-me el cor ni el cervell. M’aprofitaré de tu i t’aprofitaràs de mi i serà un plaer. I si el dia té núvols potser plourà i si el dia no té núvols segurament farà sol i no passarà res més. M’agrada aquesta història. Estem vius! Tant me foten totes les hipoteques, totes les pedres, totes les famílies i totes les relacions angoixants que veig als ulls de tanta gent. Avui firmo la meva vida sense formular-te cap queixa. Tampoc no et queixis tu. Si no vols ser el rei no em facis princesa, si no vols ser millor que un diamant no tornis a mirar-me i si no vols ser-ho tot, desapareix per sempre. I si us plau no facis res de tot això. Ens empeny la mateixa força i empenyem la vida amb força. Estem vius i ens hem trobat! Llàstima que la resta de la història fa de mal explicar. I, de fet, sort que no crec en Déu perquè si hi cregués ja fa anys que tots dos cremaríem a l’infern.

Pensar, parlar i escriure

He anat a l’acte d’homenatge a Joan Solà que s’ha fet avui al paranimf de la universitat de Barcelona i m’he quedat dreta a la porta perquè no m’agraden les aglomeracions. La meva mare també ha vingut. Ha arribat tard però com que és més valenta que jo ha anat entrant a la sala a mida que alguns anaven sortint mig marejats d’allà dins. Allò era ple com un vagó de metro de la línia vermella a les nou del matí.

L’última intervenció ha estat la lectura de l’article “Conte interruptus” (pàg. 289 del llibre Plantem Cara) de Joan Solà on es dirigia a en Quim Monzó després del seu discurs a la fira de Frankfurt d’ara fa una mica més d’un parell d’anys. L’article d’en Solà era un text divertit, d’aparença lleugera i ple d’autoironia que m’ha agradat tornar a trobar. Sabeu una cosa? Tenia por que em passés i m’ha passat. Al final m’he emocionat més del que hauria volgut. I no he estat l’única, ni molt menys! Només una pedra no s’hauria emocionat avui!

L’acte ha acabat. Després de saludar algun amic i de repartir  i d’esquivar mirades tímides i còmplices hem anat amb la meva mare a prendre una orxata a La Valenciana (això ha estat innegociable) i després he anat a la biblioteca a fer temps. A les sis tenia classe. L’Antoni Martí ens ha dit que el poder dels homes de lletres és un poder simbòlic més que no pas real i tot i que feia referència a una altra època i a unes altres circumstàncies, m’ha semblat que era un comentari que explicava alguna cosa d’en Joan Solà i de tants d’altres personatges propers a allò que podríem anomenar cultura.

Ja a casa, he mirat les notícies esperant veure què en deien de tot plegat. Després de minuts i minuts de parlar de la imminent visita del Papa a Barcelona han explicat, entre altres coses, que l’acte d’homenatge a Joan Solà havia estat multitudinari. Tenia gana i m’he fet una pizza boníssima que m’he menjat tot mirant el programa L’hora del lector on, per cert, han tingut el detall encertadíssim pel meu gust de començar el programa abans i regalar a tothom qui volgués veure-ho la repetició d’una entrevista que li havien fet a en Joan Solà. M’ha agradat moltíssim. Ha estat el moment d’escriure i rebre un parell de missatges al mòbil tipus: “Mira el 33” o “Solà al 33. Suposo que ho estàs veient”.

I amb tot això s’ha fet tard. Una dutxa ràpida, estendre una rentadora i ja s’ha fet l’hora d’anar a dormir. I què puc dir? Si estimeu la llengua ja ho sabeu. És com qualsevol altra cosa. Una recepta gens secreta de passió, respecte, esforç, paciència… Amor? Plaer? Però que ningú no s’espanti. Es tracta només de pensar, parlar i escriure.

 

(Un acte multitudinari… i què deu ser una multitud? Segons el DIEC2, la segona edició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de la paraula “multitud” és la següent: “Gran nombre de persones o de coses”. I sí, avui he vist un gran nombre de persones emocionades però sobretot avui he vist un gran nombre de coses per pensar, per dir i per escriure. Què faríem sense les paraules? Què faríem sense les nostres paraules? Però no. Fem-ho fàcil: Podríeu viure sense poder dir “T’estimo?”)

Ha mort Joan Solà

Avui (i cada dia) algunes paraules són urgents. Recordo un llunyà dia d’estiu de 2009 i un menys llunyà dia d’estiu de 2010.  Tenim molta feina.

I insisteixo amb l’amor, la fe i l’esforç.

De l’apunt de 2009:

“L’amor. Ser conscients de la realitat és bàsic. Penso, parlo i escric en una llengua meravellosa que malgrat no tenir la força de cap estat darrera, té la força d’un passat i d’un present, i tindrà un bon futur si nosaltres volem.

La fe. Potser m’equivoco però hi ha persones que tenen una trajectòria professional on sospito que la fe juga un paper més important i fort que l’èxit. Són els que s’estimen el que fan i posen el cor i tota la resta en alguna cosa més que en treballar i cobrar cada mes. Imagino que un dels requeriments d’aquesta passió és la fe o la certesa de saber que allò té sentit malgrat que el preu de tot plegat sigui haver de circular (o naufragar) entremig dels grans corrents establerts que ara miren cap aquí i després miraran cap allà.

L’esforç de cada dia és l’altre gran tema. Sense esforç, disciplina i compromís moltes coses quedarien reduïdes a ben poc més enllà de la casualitat, de la frivolitat o d’allò que és efímer. 

Per bé i per mal, en molts contextos l’amor, la fe i l’esforç són tres assignatures optatives que penso que val la pena intentar aprovar cada dia. Pel que fa a la llengua, el mateix.”

 

Joies, viatges, peixos, llibres i apnees

L’autobús em deixa a la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Fa mil anys que no ho faig i avui em ve de gust fer-ho. Miraré tots els aparadors de totes les joieries del cantó dret de baixada de Passeig de Gràcia. I així he passat una estoneta de la tarda. I el blau del cel que avui era imponent era l’únic rival que tenien les joies. I el vidre dels aparadors semblava només un petit obstacle i els meus somnis eren brutals i tan inabastables com sempre.

I he arribat a classe. Tres horetes de viatjar al voltant d’una aula. De Venècia a Berlin passant per Florència i París, de fugides vitals i de ciutats idealitzades, de parelles idealitzades i de presons vitals, d’amors propis ferits i de silencis, de Goethe i de Madame de Staël passant per Napoleó, d’una dona que diu “Només podria aguantar-te amb una ampolla de xampany” i d’un home al·lèrgic a les frivolitats, d’incompatibilitats sospitoses i d’aventures que comencen i que acaben on la velocitat s’inventa una cruïlla nova.

I he agafat l’autobús per marxar cap a casa jurant-me que encara que me’n mori de ganes avui no escriuré ni una sola paraula sobre l’amor. Avui escriuré sobre peixos. Potser la història secreta d’algun peix negre. O potser la història d’una discussió entre dos peixos tropicals ambientada en una peixera quadrada. O potser el patiment d’un peix taronja en una bossa de plàstic massa petita. O de la solitud d’un peix blanquinós vidu. O de la gana d’un peix més aviat lleig.O d’una carpa malaltissa. O d’un peix de color verd llampant. O d’un peix amb mal de cap que s’amaga sota una roca. O d’un llenguado o d’un lluç o d’un rap o d’una sardina. Perquè si no puc parlar d’amor parlaré de peixos. O de llibres. Avui he encarregat cinc exemplars del “Viatge al voltant de la meua cambra” de Xavier de Maistre. Els peixos m’avorreixen gairebé tant com la  prudència. La fugida sempre és possible. Encara que et quedis sense respiració.

Sang

No és un malson però va començar dient que m’estirés i que si normalment m’ho feien al braç dret o al braç esquerre. Vaig dir que al dret per dir alguna cosa. El que em pensava que era una persona humana i que a partir d’ara anomenaré l’Ésser va fer-me estirar i apujar-me la samarreta fins més amunt del colze. Em va lligar fort la cinta elàstica al braç i va començar a donar-me copets on havia de clavar l’agulla. Jo estava relaxadíssima, lleugerament preparada per a una punxada. Tenia ganes d’anar a esmorzar i encara estava mig adormida perquè era molt d’hora.

Després d’una estona em va dir que volia provar l’altre braç. Va canviar la cinta elàstica de braç i vaig sentir-me una mica incòmode perquè va fer-ho sense canviar-se de cantó. Així, des del meu cantó dret va tornar a començar amb els copets al meu braç esquerre. Era estrany que no passés a l’altre costat, vaig pensar, però vaig meravellar-me que algú fos capaç de treure’m sang en aquesta posició innecessària.

Van trucar per telèfon i em va dir si em podia esperar un moment. Va marxar a contestar. Em vaig quedar amb el braç comprimit per la cinta i amb una sensació estranya. No hauria pogut contestar el telèfon després de punxar-me? Esperava una trucada important potser? Pel que vaig sentir era algú que li explicava que no trobava aparcament. L’Ésser va respondre amb amabilitat i va suggerir un lloc on provar d’aparcar, va penjar i va tornar cap a mi.

D’un cop va desfer la cinta elàstica. Va dir que passava a l’altra banda perquè en aquella posició no podia fer-ho. Vaig respirar. Era lògic el que deia. Va passar a l’altra banda i va tornar a posar-me la cinta. Va continuar amb els copets i va deixar anar comentaris diversos sobre si una vena era massa grossa i si una altra vena era massa prima, com si pensés en veu alta. Em feia angúnia i en canvi em va semblar fantàstic sentir el soroll del plàstic que indicava que el moment de punxar per fi havia arribat.

No em va fer gens de mal però em va preguntar si em feia mal. Vaig dir que no i vaig tranquil·litzar-me. No notava res. Només aquella sensació inquietant d’estar enganxada a una cosa que no ets tu. De sobte va dir que no sortia res i vaig preguntar: “Per què? Què passa?” i em va explicar que havia agafat una vena massa petita i que no sortia sang. Va moure l’agulla i em vaig posar nerviosa. Va dir que potser amb una altra agulla més prima i vaig començar a notar les pulsacions com se m’acceleraven. Va treure l’agulla del meu braç i em va confirmar que no m’havia tret sang. Em va posar una tireta i em va dir que apretés fort mentre jo pensava que és una llàstima que el verb “apretar” no surti al diccionari.

Va marxar a buscar una altra agulla. Li vaig demanar que ho provés ara a l’altre braç, que no volia que em tornés a punxar en aquell braç i va acceptar posar-me la cinta elàstica al braç dret. Va tornar a passar a la banda dreta i van tornar a trucar per telèfon. Aquest cop em va desfer el nus de la cinta abans de contestar. Em va semblar que era una altra persona que li demanava visita i vaig compadir l’innocent. Va proposar un parell de dies i suposo que ho va apuntar en algun lloc.

Va tornar i va lligar-me la cinta més fort que abans. Millor, vaig pensar. Aquesta vegada els copets van començar a fer-me molta angúnia. Ràpidament vaig tornar a sentir el sorollet del plàstic i vaig pensar que encara que em fes mal, aguantaria el que fos. L’altra opció era deixar-ho estar per un altre dia. Em va fer una mica de mal. Vaig aguantar i es va estar una bona estona amb allò clavat al meu braç. Vaig tenir temps d’imaginar un bosc, uns arbres i una tardor i de seguida em va posar un tros de cotó fluix fent pressió on havia clavat l’agulla i em va dir que havíem acabat, em va enganxar una altra tireta i em va tornar a dir que apretés fort. Vaig marxar corrents d’allà dins pensant que hauria preferit que tot plegat hagués estat un malson estúpid. L’endemà tenia dos morats petits, un a cada braç.

Cua entre cames

Divendres vaig rebre un sms d’un número que el meu telèfon no va conèixer. El missatge deia: “Has sortit?” i amb aquella ingenuïtat pròpia de qui encara no ha perdut del tot l’esperança vaig afanyar-me a contestar: “Qui ets?”. Segurament en aquest punt un llamp va partir pel mig una ovella dissortada prop de La Molina i la desgràcia d’algun malefici estrany va caure damunt del meu cap.

El missatge era del Sr. Excepció, un home insípid com un iogurt desnatat dins d’una nevera plena d’embotit del bo que per algun motiu que desconec ha interpretat que potser compleix tots i cadascun dels requisits bàsics per convertir-se durant una estona en el meu amant.

Vaig pensar que no, que no, que ell no sisplau, i vaig contestar amb un: “Quant de temps! Estic sopant amb uns amics. Tot bé? Petons” que en realitat era una manera de dir: “Ara que veig que ets tu et dic clarament però amb educació que no em moro de ganes de quedar amb tu”.

Vuit minuts després el Sr. Excepció vomità: “Jo també però després podríem quedar, riure, parlar, passar-ho bé” que en realitat vaig pensar que volia dir: “Ei, nena, que jo no sóc cap desgraciat però si vols podríem follar”. Em va fer tanta angúnia com la cosa que més angúnia podria fer-me en el món i vaig optar pel silenci, aquella cosa que tantes vegades m’he hagut d’empassar.

No devia ser la millor opció perquè l’endemà el Sr. Excepció va fer un rot en forma d’email on em preguntava com m’ho havia passat la nit anterior i que quan volia que quedéssim. Sense pensar-m’ho gaire vaig oblidar-me de contestar i vaig creuar els dits resant perquè la segona dosi de silenci funcionés.

Però no. El Sr. Excepció no va trigar ni quaranta-vuit hores en fer-me un trist email com un pet empipat on deia: “No em puc creure que no m’hagis contestat l’email” i vaig imaginar-me el Sr. Excepció vestit d’Elvis Presley –última època- dient: “Perdona, bonica, m’estàs rebutjant a mi? A mi?? Però, nena, si tu, tu, tu ets un cinc justet, com a molt un cinc coma cinc si vaig borratxo i no sé, no és res important però l’altre dia tenia ganes de passar-ho bé i vaig pensar, va, tu, nena, i mira que hauria pogut ser el teu dia de sort. Nena, hauries pogut gaudir del meu cos sencer…tooot sencer! No em puc creure que no em contestessis”.

Corbata rosa

Després de passar-me anys i panys tranquil·la i absolutament segura que malgrat totes les meves petites però múltiples debilitats, mai no podria trobar atractiu un home amb corbata rosa, l’altre dia en un acte públic vaig tenir una revelació incòmode.

D’acord que no era el primer cop que el veia. D’acord que era una d’aquelles històries que comencen amb un tímid “Em cau bé” i passen a un simpàtic “Té gràcia” i el problema és que derrapen en un “Juraria que és un gilipolles” i desemboquen en un sincer “Serà imbècil?” on és fàcil afegir “És un ésser vomitiu” o un simple “Ronyós!!!”.

El problema és que un dia reneix un innocent “Ai, pobre…” que pot avançar cap a un inesperat “Això m’ha semblat tendre” i girar cap a un quasi-salvatge “El torno a trobar una mica sexy” per morir definitivament en un apassionat i inconfessable “Oh Déu meu, necessito fer l’amor amb ell ara mateix o el món sencer se n’anirà a la puta merda ràpid ràpid ràààpid”.

Em trobava en aquesta última fase quan el vaig veure entrar a la sala abillat amb una corbata rosa i pantalons i camisa i mitjons i sabates i roba interior –suposo!-. Des d’aquell dia sé que tot és possible i res més.

Petons

Com a mínim els petons van molt bé per dos motius: perquè són una cosa molt elegant d’escriure i perquè poden suggerir infinitat de sensacions.

Un petó pot ser  insinuant, breu i sorollós, elèctric, avorrit, atrevit, serè, decidit, cordial, familiar, libidinós, màgic, dolç,  bavós, salat, insípid i  robat. I un petó pot incloure xoc dental, mossegada, llepada, gust de pluja,  gust de gintònic o gust de pasta de dents. Hi ha el petó de bon dia, el petó de bona nit  i el petó adormit i hi ha el petó de compromís, de tornavís i de Judes. I també hi ha el primer i l’últim petó de la mateixa manera que hi ha el millor i el pitjor petó.

No sóc l’única persona del món obsessionada amb els petons. Força persones els han utilitzat com a font d’inspiració.

La Cher

El Prince

Perdó, el Prince

kiss-prince

O els Kiss.

En resum, hi ha petons divertits, petons estranys i petons terribles. Com serà el proper?

El gran buit

He rellegit això. He de somiar més coses boniques. Urgentment.

Cuinetes

“Dir Adéu a un somni

Estimat, no em farem res del dia d’avui. I si el matem? Pleguem? Vols dir? M’hauré queixat setanta vegades avui. Sí. Estic de mal humor però vull somiar amb tu. Et necessito. De dia només veig amics que desapareixen, amants que no tornaran, factures i amics que ja no em fan riure i que em miren sense il·lusió. No us podria demanar a tots plegats que us organitzéssiu millor?

El món no gira al teu voltant. I la família? La família no canvia i és un mirall terrorífic on els veig i em veig i m’odio i els odio i només necessito una abraçada diferent i abraçar algú altre. Te’n recordes d’aquella nit de fa molts anys que deies que les coses no passaven perquè sí? No, no me’n recordo. Ho he oblidat. Per què? Per no recordar-ho mai més. Per no tornar a pensar en tu. I bé? Res. Què? No t’he oblidat. No és això el que vols que et digui?

Per què em véns a veure si no em dius res de debò? Vull que m’ho diguis tot tu. Vull que diguis el que jo vull dir-te. Et llegeixo i t’imagino i m’imagino. I de fet no vull dir-te res ni que em diguis res. Només vull que follem i tu també. Som la pitjor història de la nostra vida. Som una merda! Per què? Perquè som una repetició? Perquè som una vergonya? Perquè som un malefici i una cosa rara que sembla una tara? Per una miqueta de sexe i de poesia tanta complicació?

Podríem fer les coses fàcils. Matar aquesta història. Plegar d’aquesta tonteria. S’acosta l’hivern i em posaré el pijama. Jo també. Recordes el joc de despullar-nos i de castigar els gats? No vam jugar-hi mai. I aquelles ganes de beure suc de taronja i de menjar un croissant? Què vols que et digui? No me’n recordo de res. Quants anys han passat? Et veig vell i em veus vella. Només recordo la pluja i el teu paraigües i aquell carrer fosc i llarg i que allò era un petó i que tu hi eres i que jo també.

Fa trenta anys que escrius el mateix. Ets molt pesada amb els petons. Avui el pes dels anys i del mal humor em fa no desitjar-te. No cal que tornis. Ni em somnis.”

Ingredients

• 1 senyor de mitjana edat casat i infeliç

• 1 escriptora fracassada, frustrada i infeliç

• 1 escriptor amb bon criteri

Elaboració

El senyor de mitjana edat casat diu que té somnis eròtics freqüents recordant la seva amant, una escriptora fracassada, i li explica.

L’escriptor ha escrit a llapis “massa petons” i ha subratllat totes les vegades que apareix la paraula “petó” o el verb  “petonejar” en l’últim manuscrit de l’escriptora fracassada.

L’escriptora fracassada està cabrejada amb el món i no sap què fer ni amb l’excés de petons de ficció ni amb el dèficit de petons del seu amant. No sap què fer i intenta fer un escrit que posi fi a les seves fantasies amoroses amb l’home que suposadament somia amb ella. No ho aconsegueix. El que fa és un escrit on és l’home qui s’afarta d’ella.

L’escriptora barreja la por al rebuig -de l’amant i cap a l’amant- amb els comentaris de l’escriptor al seu manuscrit.  L’escriptora dubta de tot. Si es carrega la seva imatge com a somni serà capaç de ser “millor-que-un-somni” o esdevindrà un “ni-tan-sols-un-somni” a la vida real? Com s’ho farà per refer el manuscrit per tal que no hi hagi “massa petons”? I si no sap escriure? I si no sap estimar?

Acompanyaments

Ús del pijama, dels gats, del suc de taronja i dels croissants: S’han triat aquests elements per donar aparença de realitat al text.

Ús de l’oblit: Una de les pitjors coses que ens poden passar amb les fantasies dels nostres somnis és que aquestes puguin conversar amb la realitat i que no recordin alguna cosa, ja sigui perquè ha passat molt de temps, ja sigui perquè en realitat allò no va succeir de la manera com ho recordem. En el text, els dos personatges han d’empassar-se oblits de l’altre i això els fa desgraciats.

Ús de la por: Un parell de pors de l’amant i de l’escriptor són la por a l’oblit i la por a avorrir l’altre.

Ús dels trenta anys: S’ha triat incloure la frase “fa trenta anys que…” com a pista que el text és ficció.

Presentació

Diàleg barrejat de la destrucció d’un somni.  El somni de ser la fantasia d’algú, el somni de ser capaç de no avorrir, el somni de no oblidar, el somni de no ser oblidat i el somni de ser capaç d’escriure.

Tots els paràgrafs els comença el personatge femení excepte l’últim. Amb això es pretén representar un joc de poder i de pèrdua de poder del personatge femení.

Independentment dels jocs de poder, finalment les dues figures es destrueixen. Ella desconfia dels somnis d’ell i no els acaba de creure, i ell s’adona que prefereix els seus somnis que a ella.

En resum: passat un temps la fantasia dels somnis ja no els satisfà. A cap dels dos. Per aquest motiu a les primeres frases ella proposa la destrucció del somni perquè s’avorreix i voldria passar al pla de la realitat però finalment és ell qui, també per avorriment, acaba destruint-la a ella com a realitat i com a somni.

Suggeriment

Llegir en veu alta el text. Lletra rosa: veu aguda. Lletra grisa: veu greu.

Valoració

Plat indigest.

Restes orgàniques

El senyor casat no ha tingut mai somnis eròtics amb la seva amant de manera que la part de realitat amb la qual l’escriptora construeix la història de ficció és en realitat una altra ficció que ella ha cregut que era veritat.

Conclusió

Indeterminada.

(Potser hagués estat millor fer un diàleg ben clar en lloc d’un diàleg barrejat.)